Javier Cercas/ Escriptor

No és casualitat que persones i projectes excel·lents es trobin, però tampoc és freqüent. Ni tampoc passa gaire que una vetllada resulti intel·lectualment i emocionalment interessant (la nit en imatges). Dimarts vaig assistir-ne a una. El saló de les sirenes de l’Hotel Espanya acullia els “Dimarts literaris” de Jordi Llavina, amb menú de Martin Berasategui. El primer amfitrió del cicle: el gran escriptor Javier Cercas. L’ambient envolvent de la decoració modernista, entre fustes i parets plenes de tonalitats lluminoses fins a límits infinits, i la càlida persistència dels vins del celler Jané Ventura van apadrinar una vetllada de lletres i vi molt suggerent (consultar imatges).

“En literatura el tema importa poc. La forma és el fons. Tan se val de què parlis, sinó com ho fas”. Javier Cercas és un erudit i dispara tot just començar. Abans haurà tastat el cava reserva de Jané Ventura, el “Do”, en el primer acte públic per aquesta anyada després de la presentació al Museu de la Música. Amb una criança de 5 anys, és un cava que impressiona, per l’elegància i pel cos, per la senzillesa i la complexitat alhora, per fer-se present entre plat i plat d’aperitiu. Després l’escriptor haurà assaborit un Mas Vilella 2009 i per les postres la inigualable Malvasia de Sitges 2009, un vi de palla de Jané Ventura, golós i deliciós. Sempre resulta poc.

Escric de coses que a mi m’interessen molt per algun motiu que no m’importa“, continua. “Els llibres no són intents de respondre preguntes, sinó de formular-les de la manera més complexa possible”. Quan li pregunten per la manera en què concep un llibre, solta directe: “Qui no té res, no té res a perdre”. I comença a demostrar la seva cultura literària amb infinitat de referències i cites. Com la de Milan Kundera: “Els personatges de novel·la són jo hipotètics de l’autor”. A “Les lleis de la frontera”, el seu darrer llibre, recupera vivències i pors dels anys 80 i de nou sentencia que “les respostes no han d’estar al llibre. El deure de l’escriptor és protegir les preguntes de les respostes, és el lector qui les ha de completar”.

Javier Cercas parla apassionadament de la literatura i afirma que “serveix per viure més intensament, per fer-nos una vida més complexa, no per estalviar-se el dolor”. “Després de llegir un gran llibre, ets una altra persona, veus les coses amb una altra dimensió i complexitat”. Paraules de savi que remet a un altre, a Orhan Pamuk: “Escriure una novel·la és com excavar un pou amb una agulla“. Subtil. Profund. “Els llibres s’escriuen perquè et passin les històries“. El món dels somnis sempre tan present a la literatura…

Sobre els clàssics, respon que “s’han de llegir per plaer, perquè són garantia de coneixement, però no han de ser una obligació“. Creu que “els clàssics els fan els lectors, no els escriptors”. En aquest sentit diu que l’art no funciona com la tècnica. “Cervantes és actual com Joyce”.

I comencen les notes musicals al seu discurs segurament perquè el DO ha fet acte de presència. És persistent i haurà retornat als primers glops: “Una novel·la és una partitura i un lector és un intèrpret, i cada interpretació és diferent”. I aquí, com si es tractés d’un castell de focs, arriba la traca final igual com el maridatge amb la malvasia de Sitges a les postres del menú de Berasategui, una deliciosa crema catalana: “El millor d’un mateix es dóna en el combat amb el llenguatge“. “Un escriptor no ha de ser interessant, les energies les ha de gastar en l’escriptura”. Creu que “Tirant lo Blanch” és una de les obres més infravalorades de la literatura catalana i un dels millors llibres del món. I cita Paul Valery per demostrar el poder del lector: “Sense el lector que posa la fe en un llibre, no hi ha bona obra”.

Rebla amb Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant”. I explica que les idees li arriben caminant i recorda que tots els grans filòsofs han estat grans caminadors. El seu proper llibre probablement estarà inspirat en aquesta temàtica. Ja l’esperem.

I com tot savi o erudit, no deixa de sorprendre fins al final. Un vi que no parla, que parla del silenci és el que descobreix per a un moment de sensacions i emocions:

vi

Habla del silencio d’un petit celler (Bodegas Habla) del meu poble, Trujillo, a Cáceres, Extremadura”.

moments

“Amb delicies extremenyes…. Un bon pernil per exemple”.

persones

“A casa meva, al poble”.

Javier Cercas

www.javiercercas.com

2 comments
  1. Com sempre genial!!! Com m’hagués agradat estar-hi!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: