Arxius

DOQ Priorat

vallllachComenço a permetre’m massa luxes en aquest bloc, però la vida com el vi és evolució i també i per descomptat a les xarxes socials. La fotografia principal és d’Albert Costa, enòleg i propietari del celler Vall Llach. El visito per segona vegada i acompanyada en aquest cas per l’Adelina Comas Herrera. Un plaer! La visita és exprés perquè primer ens entaulem a dinar a La Cooperativa i el tast del Porrera amb que ens obsequia ja d’entrada l’Albert, el nou Vi de Vila, ens duu a converses infinites i a retrobaments i descobriments inesperats, que queden per nosaltres. Bon inici per a una tarda a la Porrera de Vall Llach, el celler clàssic de les caixes de fusta de color de la llicorella. Ja veient-les s’intueix la lluminositat dels vins i la seva mineralitat, la que es pot copsar al Mas de la Rosa, la finca de més alçada i que més enamorament desperta.

A La Final, la casa més antiga de la plaça de Porrera, guarden els secrets de l’elaboració, i a Cal Valdrich, el celler, la criança acompanyada de cultura i sensibilitat. L’estreta relació de Lluís Llach, segon propietari de l’empresa, amb el poeta Miquel Martí  Pol, ha deixat empremta. La carta que podeu llegir a continuació és un senyal de les emocions que es poden viure al celler. Desplegada en una sala de bótes que envelleixen garnatxes i carinyenes centenàries, adquireix encara més sentit: “T’escric des del cor (…) Penso molt, ja fa temps, en la discreta xarxa de signes, de complicitats, de vivències, de gestos, de paraules i de silencis que ha bastit aquesta nostra amistat, una amistat que estimo com no recordo haver-ne estimat cap i em compassa els neguits de solitari”.

carta miquel martí i pol a llach

“Els neguits de solitari” que endevino a l’Albert, jove, expert i entusiasta que ha hagut de fer front a l’adversitat en els últims mesos. La mort del pare – “el meu millor amic” em deia- l’ha deixat orfe però el buit és ple de vi i el vi és vida. En el record les vivències i experiències compartides. No m’hi vull estendre més en aquest dolor, perquè imagino que encara el turmenta. Amb coratge i valentia, afronta una nova etapa al celler que va néixer a principis dels 90, amb més competències encara, des de la gestió a l’elaboració del vi, les visites enoturístiques i els viatges a l’estranger que el permeten copsar com n’és de reconegut  Vall Llach. Per l’elegància i l’embruix dels vins, que sempre revelen un missatge poètic, més enllà del nom, que també.

“Al Celler, ningú pensa en ell com un vi de consum (referint-se al vi Vall Llach). Ens agrada treballar un vi pensat per a la degustació serena, per l’assaboriment plaent”. La seva profunditat impedeix el tast accelerat. És el vi top, però les sensacions són compartides a la resta de referències que assaborim amb el Roger: Porrera Vi de Vila, Idus, Embruix i Aigua de Llum (que també és el nom del compte a Instagram de l’Albert). A les xarxes socials, comparteix cada vegada més freqüentment les experiències al celler i al tros, en costers imponents i la relació íntima amb el cep, que veremen quan en Lluís decideix. Pels volts de setembre hi passeja tot sovint, pels “trossos”. En Llach tasta i ordena el dia de la verema. No obstant, els ocells són els qui dónen la primera pista, adverteix l’Albert, quan el gra és madur, s’hi entretenen.

La tipicitat dels sòls es manifesta en cada ampolla i així ho reivindiquen mentre es gaudeix amb ells del  tast. I també – i molt ben fet- a la seva pàgina web. Un apartat que radiografia el territori i demostra l’obstinació – com a la sala de tast – del recorregut del raïm des del cep a l’ampolla, en defensa de la seva traçabilitat. Enamora la manera metòdica i endreçada que tenen de treballar, l’ordre dins del celler, la criança en solitud, la llum tènue que il·lumina i fa carícies a les bótes, i alhora la seva extraordinària capacitat de transmetre sensacions. Els millors ambaixadors.

Descriuen els seus vins com a “fascinants i exclusius” i reivindiquen “l’aposta per la microproducció” que és evident amb les edicions limitades de cada referència. Una singularitat que demostren amb certàmens que tenen a veure sempre amb la paraula i la música com el Terra i Cultura. És un homenatge constant a Martí i Pol, una necessitat i convenciment de Llach i Costa (pare i fill) i una gratitud per al visitant i els sentits.

L’aventura no acaba amb els vins. Acaba de néixer dels subproductes naturals de la vinya, quelcom nou i fresc, el Clos d’Alè. Esperant la descoberta de la “viticosmètica” que té els seus orígens en el reaprofitament que dóna el tros estimat del coster, tanquem el cercle i l’article, retornant als inicis de la conversa i la pèrdua irreparable que ha patit l’Albert:

vi

“Un Van Volxem Goldberg 2008 Riesling. M’encanten els rieslings i el zona és espectacular”

moments

“Un capvespre d’estiu a la terrassa del meu mas Del Porrerà i si pogués…”

persones

“…el tastaria amb el meu pare que ens va deixar fa pocs mesos i li encantaven aquests vins. Era la persona que més m’estimava i sincerament crec que el tast de vi per si sol ja és un plaer però si a més a més estàs amb qui més t’estimes, el plaer és magnifica”

Celler Vall Llach

http://www.vallllach.com

Carrer Pont, 9  43739 Porrera, Tarragona
977 82 82 44

foto (25)

Envoltat d’aromes a destil·lat, un dels pocs que s’elaboren artesanalment a Catalunya, al Mas de les Punxes de Marçà, l’Axel treballa o crea amb els subproductes de la vinificació, a vegades són lies i sovint les dogues de les bótes de vi. Fa unes setmanes va exposar a l’Àbsis del Castell de Falset en una mostra amb altres creadors del Priorat. La seva obra és una col·lecció de mobiliari que ha ideat amb fusta vella, la que algun dia va servir per envellir el vi dels cellers Vinaterrers del Coll de Móra, Venus La Universal i Terroir al Limit, a qui agraeix la cessió. El resultat són cadires per seure o decorar, que sorprenen per la seva forma, color, i la seva comoditat, també.

“La barrica és un producte extraordinari” explica l’Axel i afegeix “tots els angles estan molt ben fets”. “L’entenc com la segona vida d’un arbre, reciclo per millorar alguna cosa que algú ha decidit que ja no val res”. És la filosofia que impregna el seu treball artesanal i artístic sobre barriques de diferents anys i boteries que els cellers han retirat per evitar que els matissos expressin massa contundència al vi. “La creativitat és la suma de la còpia i la transformació” explica mentre conversem a la terrassa de l’Hotel Hostal Sport amb una copa de vi a la mà. I seguidament comenta que els models de les cadires que acaba d’exposar al Castell són originals alguns i còpia els altres; els originals els va veure a Califòrnia.

Sigui com sigui, no és gaire comú trobar establiments tematitzat amb mobiliari de vi, i ara l’Axel dóna l’oportunitat a qui somia en una decoració ecològica. Més enllà del suro i dels sarments amb usos decoratius que ja coneixem, la fusta de la bóta de vi es reivindica útil després que abandona el celler. L’Axel és conscient que la cultura del vi la trobem arreu, a França, a Espanya i als EUA, però potser només a nord-america el màrqueting ha arrelat tan fort i els derivats de la vinificació, tenen més visibilitat en el terreny del mobiliari.

Els preus no són una barrera, si es valoren l’esforç, la creativitat i l’artesania del treball sobre la bóta. De 180 a 650 euros. Els preus de les peces exposades a Falset sorprenen per les formes i la deconstrucció de la barrica. Ningú diria que aquest conjunt de dogues d’aparença dura va ser una bóta abans, i una cadira acollidora ara. L’Axel ha creat 10 “prototips”  que duen per nom “banc garnatxala, cadira del propietari, la poda, l’hedonista, el treballador, banc carinyena, taula baixa, la maquinista i la migdiada”… Algunes conviden a seure-hi per llargues estona. I també a endur-se-les a casa, més encara quan desvetlla que un percentatge del cost del mobiliari es destina al projecte educatiu Karantoina, associació per a la criança i l’educació.

Un projecte que dóna ales a l’aprenentatge lliure i experiencial, com la creativitat d’un dels qui el finança. L’Axel fuig de convencionalismes a l’hora de triar el vi i deixa entreveure que la copa és bona de tastar en un ambient de recolliment i també… ben assegut:

vi

“Un vi que mai he provat, però que un bon amic em va recomanar”

moments

“En silenci, abans de sopar, a la terrassa, mirant al cel, sabent que el sopar serà bo”

persones

“Sol, per començar. Abans de compartir, m’agrada conèixer el vi sense cap influència. Després, comparteixo amb tots aquells que volen seure a taula”

Marçà/ Mas Punxes

DSC_0248Als 14 va sentir una conversa entre el seu pare, el conegut distribuïdor Christopher Cannan, i René Barbier, en què un li deia a l’altre tot tastant un vi del Priorat: “Ens estem bevent un tros de paisatge!”. Va pensar que no hi tocaven, però des de fa ja uns quants anys és conscient de la trascendència d’aquelles paraules. Amb només 4 anys, a casa li acostaven la copa al nas per endevinar les aromes del vi. Un cop que la va encertar dient que li recordava a “bosc”  va veure com el seu pare es posava immensament feliç. Des d’aleshores, la definició de bosc per a les aromes la va emprar gairebé com un comodí.

La història dels Cannan al Priorat està també vinculada a René Barbier. Va ser ell qui va contactar en Christopher per presentar a la premsa especialitzada dels EUA els vins que s’estaven elaborant al Priorat. La seva intermediació va ser clau, sens dubte, però l’Anne Cannan fa gala de la seva humilitat assegurant que sense la base que hi havia a la comarca res hauria estat possible. El vincle amb el Priorat es consolida quan en Christopher compra una vinya que és, en paraules de l’Anne Cannan, un amfiteatre. Vinyes velles que fins el 2008 reben l’assessorament de Barbier i que a partir d’aleshores obeeixen a noves filosofies: la d’una jove preparada, discreta i intel·ligent, l’Anne, cansada que els vins del Priorat siguin sinònim sempre de potència. El seu projecte més personal és Serras del Priorat, un negre amb una immensa frescor, que acompanya els dos vins de gamma alta Font de les Figueras i Clos Figueras, l’expressió del terrer del Priorat. Entremig, a Clos Figueras elaboren un blanc amb viogner, unes vinyes que van descobrir per casualitat, ja que pensaven que eren ceps de cabernet. Ha tingut una bona adaptació al sòl prioratí, com al Ròdan on també s’elabora amb sòls de llicorella. També tenen plantat chenin blanc que resulta molt interessant per l’acidesa que assoleix en sòls de pissarra, com a la vall del Loire.

L’Anne és discreta i l’emoció li va per dins. Però en el decurs de la conversa se solta i explica que els grans vins li agrada tastar-los sopant amb algú a qui no li vol dedicar temps, perquè li dedica a la copa. Així, per als amics es reserva els vins menys complexos que no requereixen tanta atenció.

Formada a l’Escola d’Enologia de Falset, ha cursat estudis de sommelier, un màster a París i ara al Wine and Spirit Education Trust. “Per a res pensava que em dedicaria a fer vi”, explica entre somriures, però va ser una opció fàcil als 18 anys quan encara no sabia cap a on orientar la seva vida professional. Tenia clar que després d’haver viscut a Santander no volia tornar a França amb la família. Després dels estudis a Falset, se submergiria en una verema a Austràlia i va dedicar-se fins i tot a vendre vi en un comerç. Aquí neix la seva relació amb Meritxell Falgueras, que la va anar motivant a seguir vinculada al món del vi. També va treballar a l’Argentina, a Itàlia, i sempre amb inquietuds de saber més va formar-se en dret i màrqueting al voltant del vi, el que es coneix com a “wine management”.

Sembla una dona fràgil però hi ha tota una complexitat i solidesa que amaga amb subtilesa. De la mateixa manera que estan amagades les marietes i la granota a l’etiqueta del Serres del Priorat, que ella mateixa va dissenyar. Més enllà de la simbologia, el traç suggereix la seva manera delicada d’entendre un territori que ja s’ha fet seu. Un 70% dels vins de Clos Figueras se’n van a l’exportació. Es lamenta que el nacionalisme català no tingui en compte el vi. Com pot ser que a Catalunya trobem vins a copes que no siguin del país?

Es declara apassionada dels grans vins negres del Priorat, però a l’elaboració fa l’ullet als blancs. I ara ha sorprès amb un dolç 100% garnatxa que fins fa poc només descobria als amics. Són 350 ampolles de deliciós raïm passificat. Un capritx, perquè s’emporta la meitat del que produeix una vinya. Un vi seductor com l’amfitriona i l’espai que acull el celler: ple d’història, amb una decoració entre vintage i naïf, combinant elegància i modernor. Si el vi és una invitació directa a descobrir-la, també ho és el restaurant. Gratallops guarda massa tresors per metre quadrat i aquest n’és un on es respira l’aroma a bosc i a roses, les del jardí. El seu maridatge havia de ser internacional, com ella:

vi

“Un vi que em va emocionar molt és el vi de gel d’Egon Müller del 74: dolçor, acidesa, una explosió a la boca, un vi que anava evolucionant sorprenentment”.

moments

“En aquest cas va ser amb els elaboradors i propietaris a casa d’Egon Müller, però he de dir que estic en un període de la meva vida que m’agrada estar a taula amb amics i gaudir d’ells. I de dedicar més temps al vi”.

persones

“Familia i amics”.

http://www.closfigueras.com

Carrer de la Font, 38  43737 Gratallops, Tarragona
977 26 23 73

DSC_0901

Aquest projecte va començar fa molts anys, quan el Marc i l’Adrià ens vam començar a dir les primeres paraules, a jugar junts, quan ens veiem a les festes de Quatretondeta (Alacant)… Una relació que any rere any ha anat agafant forma i cada vegada més força i més experiència en el món del vi. Són cosins de sang i comparteixen dos projectes vitivinícoles al Priorat que els uneixen encara més si cap: Cims de Porrera i Les Cousins, i amb el text en cursiva es presenten al seu web.

Tot sovint sentim que una imatge val més que mil paraules. La que il·lustra aquest post, a la finca Les Sentius, ja en resum moltes: Complicitat, humilitat, seducció, estima pel terrer… Les que van enllaçades en aquest vídeo sensacional, moltes més: Passió, il·lusió, convicció, devoció… Potser us atureu a l’audiovisual i no seguiu llegint, farieu bé perquè el vídeo resum el que s’experimenta quan es visiten els projectes del Marc i l’Adrià.

Les Cousins és el reclam, el projecte de maduresa professional, ple d’originalitat, que els ha desbordat positivament. No és habitual que l’etiqueta d’un vi d’autor inclogui el correu personal de qui l’ha fet… La bústia sempre és plena de missatges pendents d’atendre… Amb una imatge que és l’ànima i mirall dels elaboradors, amb tocs vintage i naïf i suggerent ús de l’idioma francès, els vins de Les Cousins s’han convertit en un imprescindible per a trobades d’amics, cosins i sibarites. Si el disseny és genial, el contingut… Encara més! Caranyanes i garnatxes (“totes del poble de Porrera” com especifiquen les notes de tast) elaborades amb desimboltura, coneixement i per què no dir-ho, risc, com demostra el seu blanc de noirs. El resultat, de moment, són tres noms, tres estadis, tres cupatges: L’Inconscient, La Sagesse, L’Antagonique… Autenticitat i creativitat es dónen la mà en vins que evolucionen amb l’experiència dels seus autors.

Cims de Porrera és l’herència familiar, l’herència de la història d’un poble, l’herència del celler cooperatiu, l’herència del viticultor de Porrera, l’herència posada en valor, en defintiva. Els trulls on envelleixen les garnatxes i carinyenes “totes del poble de Porrera” donen cos, volum, forma i sentit a una vitivinicultura que és volgudament respectuosa amb el medi. El futur d’aquest projecte passa  per posar rostre a cada finca, a cada verema i anyada, a cada cupatge. El futur és el llegat, el resultat de l’experiència acumulada, des de les mans més velles que treballen la vinya a la direcció enològica més jove i preparada. L’Adrià i el Marc estan al capdavant d’un projecte encetat pel pare Josep Lluís Pérez i continuat per la germana Sara Pérez.

Amb els cosins, el projecte ha seguit respectant i identificant els raïms dels costers més emblemàtics sense que siguin propietat seva -com tampoc ho és el celler on vinifiquen, la Cooperativa de Porrera. Costers des d’on les vistes permenten entendre la immensitat del Priorat, des d’on se sent la viticultura “heroica”, des d’on s’entèn la duresa entre sòls granítics i de licorella, que imprimeixen  caràcter i tipicitat.

El tast de vins que van envellint en bótes de roure francès als trulls de la Cooperativa és senzillament fantàstic. Entre aromes i converses, divertides i sàvies, l’Adrià i el Marc descobreixen l’evolució de les diferents anyades de Solanes, Cims de Porrera “clàssic garnatxa” “clàssic caranyana”, el fabulós món dels monovarietals en què ara estan immersos. Perquè sempre, sempre, hi ha camins enològics a explorar, vins en què somiar, aromes a buscar i gustos a igualar. Són cosins i comparteixen professió però tot sovint inquietuds que transcorren en paral·lel. Coincideixen en la idea de recuperar allò que al poble, a Porrera, era essencial ara fa 100 anys, una varietat a la qual ara es torna a privilegiar. Però al mateix temps s’adonen que tradició i modernitat han d’anar de la mà per fer-se més visibles. S’han apuntat amb energia desbordant a les xarxes socials @les_cousins @cimsdeporrera i és un plaer veure’ls vendre, conversar, gaudir i sentir. Us convidem des d’aquestes línies a seguir-los però sobretot a tastar-los. La indiferència no està permesa amb una copa d’un dels dos projectes a les vostres mans.

vi

“Un Smaragd, un riesling austríac, del celler Weingut Knoll, de la zona Wachau”

moments

“En un dinar”

persones

“Amb la família”

Cims de Porrera / Les Cousins

Cooperativa de Porrera. Carrer de l’Unió, 7

61493_10200470429739896_680996944_n

Beure’s una part de la història vitivinícola del Priorat.

Això és el que vam fer ahir a la nit amb l’Eva Martínez Bordons (Dionís de Viatge a Ítaca). El vi era un dels premis que es va endur pel seu acurat i deliciós escrit sobre el #tastasport una activitat organitzada per l’Hotel-Hostal Sport i Cellers Scala Dei.

Sabíem que era una anyada mítica. És considerat el primer vi de qualitat embotellat al Priorat i elaborat per a llarga criança, emulant els grans vins francesos. En René Barbier em va confessar en una entrevista recent que és el vi que li va descobrir els grans vins que podia donar el Priorat entre licorelles, costers i garnatxes velles.

La nostra era l’ampolla 52.290 d’una edició limitada de 105.120. Cartoixa Scala Dei 1974, l’inici d’una sèrie emblemàtica de vins que experts com en Joan Gómez Pallarès van assaborir recentment en un tast vertical com explica, magistralment, al seu bloc amb l’encertat titular “Lliçons de la història”.

Destapar una ampolla amb gairebé 40 anys de vida era tot un repte i una il·lusió alhora. Respectat el temps d’oxigenació i solventada la desintegració parcial del suro, el vi decantat va començar a omplir les copes. El color teula apagat però sorprenentment net, sense precipitacions, ens confirmava l’edat longeva. Pensar en els mesos, els dies, les hores que l’ampolla havia estat tancada feia agafar cert vertigen. Del nas a la boca, gairebé de forma immediata, perquè l’aroma era realment abellidor després de desaparèixer les notes de reducció. I al paladar es manifesta ben viu, estructurat, lleugerament tànnic, amb un punt final amarg, contundent i sedós, amb l’expressió del Priorat, de la licorella, de la mineralitat i la força d’una comarca, només afeblida (la mineralitat) per l’efecte del pas del temps.

Sensacional degustació. Plaent. Potser de les poques vegades que el sopar ha hagut d’esperar. Vam assaborir infinitament les aromes del Cartoixa. Misticisme, recolliment, emotivitat… I per fer-ho més interessant encara, ho vam maridar amb cuina japonesa del restaurant Nomo de Barcelona. El contrast, per bé que sovint es desaconselli el vi per al menjar japonès, va resultar fascinant. A l’alçada de la companyia! Entre riures i converses que esperem repetir ben aviat, vam compartir una anyada emblemàtica d’un vi premonitori.

La seva història l’explica sensacionament bé en Ferran Mestres Vizcaíno al llibre El curiós món del vi del Priorat. Aquest fragment és de lectura obligada. La descripció de la història líquida del primer vi de qualitat del Priorat ennalteix encara més el tast que vam compartir:

“Cartoixa neix de la intenció de fer un gran vi de qualitat i de reserva, a semblança dels grans vins de Burdeus i La Rioja, amb el reconegut raïm del Priorat, essent la primera anyada la de la collita del 74. Els primers anys se’n feien unes 100.000 ampolles numerades on s’ajuntaven els millors costers de Garnatxes velles de tot el Priorat. Desconeixem si el primer Cartoixa fou un assemblatge de diferents vins del Priorat o si els diferents raïms es vinificaren ja a Cellers de Scala Dei. Si així fos les vinificacions s’haurien realitzats en grandioses tines de fusta, ja que els primers dipòsits d’acer inoxidable (els primers del Priorat) s’instal·laren l’any 1976. Sembla també que el vi es va vinificar a la manera tradicional del Priorat, és a dir, fent macerar la rapa amb el most, la pell i la llavor. Qui el recorda ens en parla com a vi potent, explosiu i tànic, típicament prioratí. Ha aguantat en plena forma el pas del temps, oferint algunes ampolles una tanicitat encara present alhora que un tacte sedós, junt amb fruita madura, alcohols finíssims i balsàmics d’herbes mediterrànies i nítida mineralitat.

Les anyades històriques són 74, 75, 76, 78 i 82, i com a fet sorprenent per l’època (i encara avui, tristament) les ampolles mostren un pulcre etiquetatge en català, en unes ja clàssiques etiquetes que mostren una litografia de Jaume Pla on apareix la visió que es té de la Conreria de Scala Dei o llogaret de Scala Dei des de el coll de la Creueta. Aquesta Conreria de Scala Dei és fidelment reflectida per aquest vi pioner, font i origen -com tot el referit a Scala Dei des dels temps dels cartoixans- de bona part de la tradició vinícola prioratina, i això sol, essent jo persona de certa tirada a la malenconia i la nostàlgia, és garantia de vi de qualitat i de treball curó”.

DSC_0793

És l’enòleg responsable del celler experimental Mas dels Frares, el centre vinculat a la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili. Pedro Cabanillas dirigeix les 5 hectàrees de vinya, el gran laboratori de la facultat on els futurs enòlegs assagen les primeres vinificacions. Mas dels Frares cobreix les necessitats de docents i d’investigadors alhora. Dels seus dipòsits i bótes actualment en surten al mercat 2 blancs, 3 negres i dos caves, un d’ells un cupatge de malvasia i moscatell que demostra com la URV arrisca i vol estar a l’avançada. De fet, la d’Enologia és una facultat que sempre ha estat referent. Els  alumnes decideixen el cupatge de tots els vins i caves d’acord amb la direcció enològica de Cabanillas. De les 12.000 ampolles que s’elaboren anualment, la meitat es distribueixen per a consum intern de la universitat i la resta tenen una bona presència als establiments de restauració del territori. De les vendes n’obtenen recursos per finançar el projecte social del vi i una part d’ingressos addicionals els permeten fer front a noves inversions. A banda de la renovació periòdica del parc de bótes, l’adquisició més recent ha estat una desrapadora.

El projecte de Mas dels Frares està plenament consolidat i amb motiu del 25è aniversari de la implantació de la universitat a Tarragona, al celler es prepara un nou vi que Pedro Cabanillas només desvetlla en la intimitat. Un producte especial elaborat a partir d’una reserva de la verema de 2001. No serà l’única novetat al celler experimental en els propers temps: També es preveu un rejoveniment de la vinya plantada, amb l’arrencada de les varietats que han sofert malalties en els últims anys i apostant per noves varietats blanques que són les que ara estan donant menys producció. El moscatell en serà una d’elles.

A 30 metres d’alçada respecte del mar, no es pot dir que Constantí sigui una zona privilegiada per fer vins. “Has de tenir criteri per fer vi de qualitat”, explica l’enòleg. I està clar que a la URV ho han aconseguit, com demostra el fet que el vi negre de criança hagi obtingut premis dos anys consecutius a la University Wine Competition.

Són vins d’una molt bona relació qualitat-preu que podríem trobar a diari a taula de l’enòleg que els segueix la pista. Pedro Cabanillas explica que “qualsevol excusa és bona per obrir ampolles” i desvetlla que en guarda més d’un centenar a casa. “Proposo que es comprin sempre dues ampolles d’un mateix vi, la primera per saber quan s’ha de destapar la segona”, comenta.  Recorda que l’envelliment d’un vi té diferents moments aromàtics o, com acostuma a dir, diferents temps en l’evolució a l’ampolla. Tot just embotellat, un criança té en primer pla les notes de la bóta, els torrats i fumats; un temps després apareix la fruita madura i al final de la seva vida tornen les notes herbàcies i els balsàmics.

Els seus mestres són dos professors del laboratori d’Anàlisi de l’Aroma i l’Enologia de la Universitat de Saragossa. “Veuen el vi des d’una altra perspectiva”, comenta. El món de les aromes, que encara té molts interrogants per respondre, l’apassiona. Juan Cacho i Vicente Ferreira li obren noves vies de descoberta. “El vi és per a gaudir-lo, amb una percepció global o desglossant les aromes. És com la música clàssica: No vol dir que si no saps solfeig no puguis emocionar-te”, explica convençut. Tanmateix, assegura que “l’entrenament permet tenir més eines per acabar gaudint del vi. “D’una impressió aromàtica global a saber diferenciar les aromes que participen en aquesta sensació hi ha un llarg camí i aquesta descoberta és única”, sentencia. Insisteix en què el món aromàtic és complex i que encara no hi ha respostes per a tot, així com també hi ha funcionaments per descobrir. La seva tesi doctoral potser en resoldrà alguns.

Com a enòleg, explica que el consumidor valora en funció dels desitjos personals i tot sovint el vi que vol fer l’enòleg, que és el vi que vol comunicar als altres, no concorda amb el que demana el client. Aquí hi ha un joc d’interessos que sovint el mercat resol. En aquest sentit, comenta que “a Catalunya es fan vins molt bons però has de tenir un producte interessant per fer rendible el teu projecte”. De les denominacions d’origen catalanes, té clar que hi ha exponents molt destacats en totes elles, però probablement per l’efecte del canvi climàtic la DO Empordà és la que té més recorregut per córrer, al seu parer, ja que la seva alçada pot contribuir-hi positivament malgrat l’avançament de les maduracions. Ja està demostrat que maduració fenòlica i tecnològica estan descompensades pels canvis climàtics.

Pedro Cabanillas és més de negres i fonamentalment de vins equilibrats. A l’estiu, el recompensa un bon moscatell, fresc i intens aromàticament.  Però el sedueix, principalment, un vi negre amb bona acidesa que aguanti el maridatge gastronòmic, o una degustació sense àpat. “Al final del dia, quan et relaxes i et dediques a escoltar música o a llegir un llibre el vi t’acompanya i t’evadeix de tota la resta”.

Per Cabanillas, un bon vi ha de tenir una bona complexitat aromàtica i no ha de tenir defectes com la sobremaduració, o un excés aromàtic de torrats i fumats. L’aspecte mineral i la fruita fresca són essencials per agradar el seu paladar. Una criança que no hagi aportat excés de tanicitat ni tampoc un glop secant en boca. “Això s’aconsegueix amb experiència i no amb varetes màgiques”, diu amb vehemència. Un vi de gamma alta ha de ser principalment equilibrat i no és fàcil aconseguir-lo.

“Fotografiar un vi és impossible, perquè és perenne, tant les sensacions aromàtiques com les gustatives. Hem de trobar sempre el moment just per consumir-lo. Tastar-lo quan la fusta no amagui la fruita, i també en la seva part final de vida, quan apareixen els balsàmics”. Profund coneixedor de tot el cicle del vi, no només a la vinya, a la tina, a la bóta, a l’ampolla, proposa investigar els gustos personals quan el vi va evolucionant al celler de casa. I també després, un cop obert, perquè “la copa amplia les sensacions de forma exponencial”. Per al seu maridatge defensa un vi perfecte des del punt de vista de l’elaboració, però l’assalta un record:

vi

Lo Givot 2009. Un vi complex i concentrat, amb la bóta molt integrada. Elaborat amb les varietats pròpies del Priorat, garnatxa i carinyena, aconseguim integrar la fruita i la tipicitat del que s’espera amb la bóta ben resolta. Ara bé, també podria decantar-me per un vi tastat a peu de bóta, és un dels millors records que guardo. Una experiència increïble en què les aromes estan molt potenciades. A Lo Givot provem totes les bótes i en una d’elles ho vaig experimentar. Les lies van afegir una complexitat molt interessant”

moments / persones

“El vi és per compartir-lo, però també sol i al final del dia m’agrada descobrir-lo”

Finca Experimental Mas dels Frares

Carretera TV-7211 Km 7,2

Constantí – Tarragona 43120

Correu electrònic: pedro.cabanillas@urv.cat

Telf: 977 52 01 97

Fax: 977 52 21 56

http://www.fe.urv.cat/celler-mas-frares/index.html

La cultura i la sensibilitat del Priorat no l’ha trobat en cap altra regió vitivinícola del món. René Barbier es mostra sincer per justificar el seu arrelament a una terra que estima i amb la qual connecta. La natura és el seu hàbitat natural i no s’imagina cap altre escenari que no sigui un entorn de vinya amb sòls de licorella, com el que el desperta cada matí al Priorat. A René Barbier el caracteritzen la seva humilitat i transparència. Sota l’aspecte reflexiu i pausat, s’hi amaga una ment privilegiada de l’enologia que des de Clos Mogador ha elaborat els vins més preuats de la comarca, tant a la DOQ Priorat com a la DO Montsant. Vins que “se serveixen als millors restaurants de França”, explica amb orgull. Reconeix que ningú no ho hauria dit mai quan “el Priorat era un diamant en brut. Sempre ha tingut prestigi però ara és com fer l’amor delicadament amb una dona“.

Quan va arribar al Priorat, en René ja sabia que el sòl era excepcional. “Ho teníem tot i res“. Va dedicar-se a no fer soroll i a fer vi, i van pactar les condicions i bases del preu del raïm, sota una premisa que ho diu tot: “el preu del vi és el preu de la dignitat del pagès“. Per ressucitar la regió, van contactar amb els grans sommeliers del món perquè descobrissin el resultat d’un sòl, d’un clima, d’unes varietats i d’un procés d’elaboració molt metòdic que abraça cada vegada més la biodiversitat. I així comença el ressorgiment del Priorat i les primeres puntuacions destacades de Robert Parker, després que el 1989 sortís al mercat el primer vi del celler. Recorda nostàlgic que el duia en caixes personalment al restaurant de Ferran Adrià, a elBulli. Hi anava en cotxe. En René matisa que abans, però, ja hi havia bons vins i ben fets a la comarca, declarant-se amant del vi del Cecilio de Gratallops.

El Priorat ven més vi amb la crisi, i el mercat intern a Catalunya ha augmentat força en els últims temps”, explica en René. Creu que aquests moments de dificultat econòmica faran gran el Priorat, perquè qui no hi creu i qui hi ha anat per negoci, ha acabat abandonant la comarca i la vinya. Explica que són l’únic celler que no ha abaixat el llistó ni reduït el preu dels vins perquè saben que molts els tenen com a termòmetre de l’economia a la comarca i n’han de donar exemple. Són fins el moment l’únic celler de tot Catalunya amb un vi de finca, el Clos Mogador. Mantenir els estàndards de qualitat és per a ell un reconeixement i un respecte envers el país, alhora. Creu a ulls clucs que la cura del terroir i del clos el responsabilitzen enormement.

No es considera en cap cas un mestre, sinó que declara “haver contaminat la meva estima pel Priorat i la passió per la comarca” a moltes persones, a l’Álvaro Palacios especialment -a qui considera un germà petit. Creu que el futur que li espera a aquesta terra és “genial”. De fet, revela que quan les coses rutllaven va creure que el Priorat estava en perill perquè hi havia gent que hi anava a fer negoci, “però ara hem tornat al que érem, un projecte il·lusionant“. Els cellers més petits, amb menys estructura, aguanten bé la crisi i si aguantem plegats “el futur del Priorat quedarà superconsolidat, amb amb prestigi i solidesa”. “Si alguna cosa he aportat aquí és la bogeria del 68, la llibertat. Això és més important que tots els diners del món“, comenta.

El seu missatge és, malgrat el moment, terriblement optimista i reitera que el Priorat “té tots els ingredients per ser feliç perquè ningú no l’ha contaminat, la crisi ha fet foragitar els que se’n volien lucrar” i l’emociona parlar dels seus vins, que són revolucionaris en moltes coses, sense condicionaments científics. “L’I+D hi ha de ser però cal deixar fer també a la natura que tingui la seva llibertat, la riquesa de la biodiversitat i l’autogestió de la vinya. De tot això en resulta una molt bona fruita”. I justament això és el que després l’emociona trobar a la copa de vi. “Faig el vi que puc fer i jo sóc el primer sorprès, tinc els experts d’I+D més grans del món, però cada any quedo acollonit del que em surt”.

En René, malgrat la seva expertesa i reconeixement internacional, reitera que “la perfecció no existeix, l’èxit és la complementarietat i l’equilibri“. I ho explica per referir-se al conjunt d’enòlegs i viticultors que han posat el Priorat al món. “Cadascú aporta la seva “sensibilitat”, li van dir un dia, i li va quedar gravat. En René deixa clar que “la il·lusió d’un vi mai no es podrà comprar, la felicitat és participar-hi“. “L’ampolla transmet, emociona, perquè cadascú hi posa a dins la seva intimitat”, i ho comenta mentre parla d’Àlvaro Palacios i els seus vins.

Enamorat del costat emocional del vi i sense deixar de ser un aventurer, en René reclama que “els meus fills em facin fora!“. “Considero que el meu projecte ja és totalment seu i m’agradarà marxar sense fer soroll, però encara quan em sol·liciten, corro. M’agradaria tenir temps per escriure, tinc coses a explicar des del punt de vista autodidàctic, em “revolucionen moltes coses i a vegades el vi m’empresona“. Vol llegar i donar continuïtat a la seva gent i es declara poc amant de les entrevistes perquè no vol protagonismes, però sí que considera fonamental contribuir a divulgar la cultura del vi al Priorat, com fa de forma magistral en la darrera entrevista que li hem sentit a Catalunya Ràdio. Un treballador admirable que té conversa per hores, tantes com es pot estar assaborint un dels vins que recomana:

vi

“Un vi que em va sorprendre moltíssim va ser l’anyada 1974 d’Scala Dei, és una passada. Em va obrir els ulls del que es podia fer en aquest territori. Un treball fantàstic, increïble i al·lucinant. Va ser una gran descoberta del potencial d’aquesta terra, del Priorat”.

moments

(no parlem de moments, sinó de vins i persones)

persones

“El tornaria a prendre amb tota aquella gent amb qui hem treballat plegats en el món del vi. No seria el vi que tastaria amb la familia, els fills. Aquest seria diferent, un Chateau Clos La Magdelaine de St. Emillion pel treball que fan de la biodiversitat, la transparència, el terroir, la humilitat. És un vi econòmic però emocional”.

Camí Manyetes, s/n
Gratallops 43737