Arxius

Uncategorized

163567004_640

Al company Joan Ramon Mestre que ens ha deixat massa aviat.

La teva absència deixa òrfena la ràdio, Ràdio Reus. De tu vam aprendre que no calen guions, sinó naturalitat, senzillesa, bonhomia. Havíem discutit sovint però l’empipamenta passava sempre ràpid. Trobàvem arguments per reprendre la conversa i confessar-nos les històries de les quals érem protagonistes, a la vida, a la ràdio…

Encara recordo un Dilluns de Pàsqua, jo fent guàrdia a la SER, i tu, sense compromisos, venint a saludar-me. Era casa teva. I per això ens vas acollir a tots els que hem escrit ara amb tristor sobre tu, com a fills, germans, amics, companys…  Part de la teva família. El vincle era fort. Lamento no haver estat present en aquesta última etapa de la teva vida, marcada per la malaltia, però et ben juro que hi seràs sempre en el record, i com ahir escrivia a Facebook, espero que el cel et regali tot allò que estimaves, aquí, a la terra: els viatges en tren, les portades de la premsa estrangera, els gegants de Reus, la Setmana Santa, les hores amb els néts – com els has etimat! – el cinema, les nits d’estiu a la fresca a la Palma, el micro de la ràdio. Tu eres el cable, l’antena, el transport, el locutor… Quin fart de riure, recordes, amb Ràdio Salou?

Que allà on siguis rebis l’escalf que t’enviem a través de les nostres línies. No he trobat millor poema per regalar-te. Sé que t’impressionava la ginesta i recordo que en tornar d’un funeral en vam parlar. A mi, també. Bon viatge, company!

Floriu vinyes! Floriu vinyes!
que el vi no ha de mancar.
Floreixin també les venes,
els raïms millor que hi ha,
amb un xic de sang al calze,
farà de més bon brindar.

La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!

Bonaventura Gassol i Rovira

Ja t’enyorem, Joan Ramon.

hotelsambDO

La setmana dels vins catalans als hotels de Barcelona s’acaba. Finalitza l’activitat promocional promoguda per l’INCAVI però desitjaria que les cartes dels vins dels hotels top de Barcelona mantinguessin el compromís, com ho fan tantes altres del país sense ser top. No vaig veure la carta però m’hagués agradat fer-ho. A l’Hotel Fira de Barcelona, que és on em van convidar, vaig assistir a una de les sessions de tast. Amb un cop d’ull a l’aparador de vins del restaurant, vaig poder observar com… n’hi havia pocs, de catalans. Potser m’equivoco, em va agradar retrobar-me amb un Scala Dei de Cellers Scala Dei i no gaire cosa més. Decepció, perquè en el mateix escenari on se celebrava el tast, s’havia de celebrar que hem assolit la trista xifra que 1 de cada 3 vins servits són catalans. Però, ep! insisteixo que no vaig veure la carta…

La iniciativa d’Hotels amb DO em sembla fantàstica. I celebro que es plantegi com una descoberta dels grans i variats vins que tenim al país dins de les 11 DO’s i la DO Cava. S’ha volgut sumar vins catalans i consells bàsics i pràctics per al tast amb espais emblemàtics que no totes les butxaques poden permetre’s visitar. El Mandarin, l’Abac, l’Arts, Le Meridien, l’Omm, el Majestic… En el meu cas, l’Hotel Fira. Vam degustar 6 vins. Començant per un cava, dos blancs, un rosat i dos negres. Repertori molt encertat per a una hora i mitja de tast dirigida amb naturalitat per Carme Domingo Gustems, que treballa a la secció de Viticultura i Producció Experimental de l’INCAVI. La Carme ve de família de viticultors i va estudiar Enologia perquè eren estudis universitaris nous i específics d’un sector que ja la captivava des de petita. Més tard va ampliar coneixements en el terreny de la ciència i tecnologia d’aliments i va treballar en alguns cellers, però van ser pocs anys. Explica que té la sort de dedicar-se des de fa temps en la recerca de viticultura, una manera “de no oblidar els meus orígens”.

A Hotels amb DO vam fer decobertes certament sorprenents, perquè d’algun dels vins seleccionats en desconeixíem l’existència del celler. El tast és asseguts a taula, al restaurant de l’hotel, que té una volta catalana al sostre – intueixo que recreada – que dóna certa calidesa a l’espai. Places limitades per al tast i ganes de degustar. Parelles i grups d’amics. Obrim el repertori amb un cava, tastem dos blancs i comparem entre les garnatxes blanques de la Terra Alta i el Xarel·lo del Penedès, fem un punt i a part amb l’1/11 de Costers del Segre – m’admira el nom que recupera els contractes de la pagesia de Lleida- i finalitzem amb dues garnatxes de 2008 i 2004, de l’Empordà i la DO Montsant respectivament. Aquest darrer vi sorprèn fins i tot en el dibuix que presenta el suro. Com es pot veure a la fotografia superior reprodueix una lira. Les notes musicals celestials que sempre acompanyen quan el tast és ideal. La imatge és preciosa, però no tot sovint es reprodueix. Depèn de l’entorn i dels vins. De la companyia i les explicacions del tast.

Em va agradar la forma amb què la Carme va plantejar el tast. Estem aconseguint obrir el sector del vi a tots els qui ens hi hem aficionat i volem compartir bones estones. Deixem-nos d’exàmens, de judicis, de valoracions estrictes, de tècnica i de llenguatges complicats. Posem per davant l’hedonisme i els sentits. El vi ens agrada o no, i si encertem a trobar aromes i gustos rebuscant als calaixos de la memòria, millor! Però sinó, també. De la manera que han entrat els vins als hotels amb encant de Barcelona, anem bé. Fent-ne partícep a tothom. Preus ajustats al moment econòmic i espais agradables amb ganes de ser visitats, que conviden a la conversa i a la inspecció després del tast. Hagués estat bé poder continuar la vetllada amb els vins del repertori i un menú maridatge, ajustat en forma i preu. Idees per a properes edicions… Amb la Carme, vam passar una estona entretinguda aprenent de cava i de vi i ho va tenir clar des del principi: Va exposar les característiques de cada referència segons les notes de l’elaborador però després obligava a compartir conversa i impressions. No tot sovint coincidíem, no tot sovint ens agradaven, però sí que ens sorprenien en un sentit o en un altre i n’apreníem.

El cas és que la iniciativa dels hotels amb DO és enoturisme en estat pur a la ciutat comtal, una iniciativa pensada per al turista però perfectament vàlida per als residents a la ciutat o als turistes que ens hi hem desplaçat. Un alicient més, una manera de descobrir els actius del país, que preserva -com es va dir el dia de la presentació- els valor d’identitat, sostenibilitat i convivència de Barcelona. I jo afegiria, de tot Catalunya. Aviat, veurem com els hotels de Barcelona comencen a promocionar l’enoturisme per als seus clients. Segur que la iniciativa funcionarà ja que tenim una diversitat i riquesa de propostes que ja voldrien tenir altres territoris. No ens les acabarem mai i, per tant, posar-les en valor en sectors col·laterals és el que toca. Pendent que s’implementi, espero la propera edició dels hotels amb DO per tastar en nous espais emblemàtics. Els llocs, com les persones i els vins, tenen moltes coses a dir. Per la Carme, que guia el tast, el més important de la iniciativa és poder degustar de manera relaxada i informal. “Els tastos són presentats per professionals amb extensa experiència vitivinícola el que permet ampliar coneixements però sobretot fomentar les sensacions percebudes. És una acció formativa oportuna per a entusiastes dels vins que volen explorar les regions vitícoles catalanes amb amics i familiars i reconèixer els vins catalans”.  Mentrestant, ella, ens desvetlla les seves propostes més personals:

vi

“Un vi jove de samsó negra perquè és la varietat de les últimes vinyes en vas que amb l’avi fèiem vi a casa”

moments

“Qualsevol estona que pugui connectar amb els records: Des de les trobades amb la família i amics, a una nit, sola, davant de la lluna i el mar”

persones

“La família i els amics”

Hotels amb DO

http://www.hotelsambdo.cat

antonitolmosok

23 d’abril de 2013. 9h del matí. Concert improvisat d’Antoni Tolmos a la Universitat de Lleida. La majoria d’estudiants de magisteri als quals imparteix l’assignatura de música no fan campana. Ha corregut la veu que el professor els sorprendrà amb la deliciosa música de l’últim disc, i no defrauda. És un dia festiu i pensa que les notes de piano són una manera d’agrair l’assistència a classe. Antoni Tolmos, pianista, compositor, productor i arranjador, presenta l’àlbum més despullat de la seva sòlida carrera professional. Aquest és sens dubte el que té menys notes musicals, menys complexos, el més introspectiu, el més reflexiu, el més valent i pacient. Després de 9 discos, arriba el moment de la consolidació, de fer el pas a l’estranger, de mostrar-se fora del radi d’influència de la Lleida que sempre l’ha acollit, i bé.

Vol mostrar-se amb senzillesa, espiritual i profund alhora. I ho aconsegueix perquè l’àlbum neix en paral·lel a un procés introspectiu d’aprenentatge, formant-se com a coach i aplicant els coneixements a la seva vida professional i personal. Un procés que l’ha dut a valorar l’essència de les coses i la importància de l’actitud positiva. The new age piano album, disponible a www.newagetolmos.com, s’ha gravat a l’Air Studios de Londres i incideix en el new age, un estil amb què sempre l’han relacionat però que només ara considera que és ambaixador. Espiritualitat, esoterisme i reinterpretació de la filosofia oriental aplicades a la música.

Els temes del nou treball d’Antoni Tolmos són emotius i sincers, com el moment vital que viu, de plenitud emocional, com demostra el single Sara, -homenatge a la seva filla. Conviden a la recerca de la pau i la reflexió interior. Les notes de piano proposen  viatjar molt endins o molt enllà, cap a fora. I per aquest motiu el maridatge amb el vi de la Cooperativa Falset Marçà, Ètim Grenache 2008, esdevé una companyia tan necessària com buscada. I de la mateixa manera que el celler és present a 33 països d’arreu del món, Tolmos buscarà la seva escletxa internacional. Fins ara havien deixat a l’atzar aquesta aventura, però The New Age Piano Album arribarà a Suïssa, Itàlia… I des del minut primer, en cada concert, estarà al 100×100, sinó al 150. Això ho ha après en el coaching i es mostra apassionat quan ho explica i imagina.

La relació amb el vi no li és nova. Ve d’una terra de vins, la de Lleida, que s’inclou en la DO Costers del Segre. Comenta que li agradaria endinsar-se en el món del vi. En vol aprendre més per gaudir-ne més, tot i que de vegades – i ja li ha passat amb la música – saber-ne molt el converteix massa en jutge. “No és important la cançó, sinó l’emoció que et desperta la música” em revela. M’explica emocionat com va ser testimoni de l’abraçada de mare i filla, veïnes de casa seva a Lleida, en sentir les seves notes de piano colar-se per entre la roba estesa del pati de llums. Josep Pla deia que “el vi és inseparable de la vida” per Tolmos la música també. I reconeix que els àpats sempre s’han regat amb vi a casa seva i recorda com el pare tenia una bóta. “El vi és un nexe social” remata.

En uns dies, el 23 de novembre, a la Cooperativa Falset Marçà se’l podrà sentir en directe. Un piano presidint la sala de bótes que convidarà a resseguir el viatge de l’envelliment del vi, i assaborir-lo alhora. Li agrada escoltar el nou disc, o la música, sol. Suposem que per pensar en el futur i preparar nous reptes. El més imminent en el que ja somnia és un concert amb 50 o 60 músics a l’escenari, amb Mike Oldfield o Kitaro en directe, amb interdisciplinarietat d’imatge, so i orquestra. Recreació, l’ús del mapping, del 3D… Són idees que sobrevolen amb força al cap, mentre es prepara per afrontar la gira del darrer treball. Gravat a Londres, però sempre amb els peus a terra. “Al cap tinc les idees, però he de crear el camí per arribar”. Amb aquesta mateixa autoconfiança, proposa un maridatge amb Ètim, el vi emblemàtic del celler centenari de Falset Marçà, que s’estima els grans projectes culturals. No li és nou el maridatge, sinó que s’ha sentit molt còmode amb l’anterior, Marsika the electronic album, del seu amic i company de professió Marc Grisó.

Després del concert improvisat a la universitat, proposa als alumnes que hi han assistit que traslladin al paper les emocions sentides. De les paraules, en seleccionarà algunes per titolar els temes pendents del disc. Còmplice, company, mestre. Comprendre, col·laborar, compartir. Claus de l’èxit, a la música, a la vida…

, impregnades del so i la màgia dels Air Studios de Londres, on s’ha gravat el disc.

“The new age piano album”, disponible a www.newagetolmos.com, és el 9è treball discogràfic del pianista lleidatà. Els temes del nou treball d’Antoni Tolmos incideixen en el so “new age” amb una clara intenció emocional en la recerca de la pau i la reflexió interior. Emocions compartides amb les que desperta el tast del vi de la DO Montsant. És per aquest motiu que el projecte musical s’acompanya amb una ampolla d’Ètim Grenache 2008 de la Cooperativa Falset Marçà. El dia del concert, es podrà gaudir de música en viu i tast.

– See more at: http://www.la-cooperativa.cat/noticia-fitxa/7/concert-del-pianista-lleidata-antoni-tolmos-a-la-cooperativa-de-falset-marca#sthash.bBYc1fS4.dpuf

vi

“En aquests moments i davant d’aquest nou projecte, Ètim Grenache 2008 de la Cooperativa Falset Marçà”

moments

“Després d’un concert”

persones

“Amb música”

http://www.newagetolmos.com/

calllop edifici

cal llop antic

Va trigar en arribar però va valer la pena. Cal Llop va promoure un premi periodístic obert a reportatges sobre el Priorat que vaig tenir la sort de guanyar en la categoria de periodisme digital amb el bloc Vi-Moments-Persones. El premi em va permetre gaudir d’un cap de setmana a l’habitació 10 amb solàrium i vistes a l’espectacle de les vinyes de la DOQ. Cal Llop neix gairebé de les runes com demostren les imatges. La tenacitat i la persistència de la Cristina i el Waldo, amb moments de desesperança inclosos els ha fet arribar on són ara, l’àgora de Gratallops, el petit temple dels amants del vi, l’espai de reunió d’amics, viticultors, enòlegs i aficionats.

Arribem divendres a l’hora baixa quan la llum encara il.lumina el cep envaït d’un verd frondós. A la terrassa del davant de l’hotel és l’hora de l’Apero (l’aperitiu) com diu en Fredi Torres ànima de la vetllada a més d’un erudit del món del vi. Al seu costat Txell Pellejà de Nita. En Cros, amic de Waldo i Cristina, recent arribat de Menorca i els amfitrions de la casa. Més tard s’afegirà a la cita Alfredo Arribas i l’endemà veurem seure a la terrassa a Carles Pastrana, amb un grup d’amics.  A ningú no se li resisteix passar una bona vetllada a la llum tènue de Cal Llop. Sopem amb la Cris i el Waldo i en Cros. Garnatxa blanca de Barbarà Forès (DO Terra Alta) i Finca l’Argatà de Joan d’Anguera (DO Montsant) després. Primer gambes de Menorca, després orella de porc a la planxa i formatges variats. Exquisit com la conversa i l’acollida. I la nit segueix plàcida amb gin’s i riures i alguna confidència.

fredi torres

Dormim en una habitació acollidora que reivindica la cultura del vi amb un porró a la tauleta de nit. L’accés al darrer pis convida a passar per la biblioteca. Moltes referències conegudes del món del periodisme com el gran Juan José Millàs que ens agrada trobar i fullejar, per bé que sigui un vell conegut. Excel.lent repertori de bibliografia vitivinícola i gastronòmica, com la imatge que acompanya, del mític restaurant El Bulli, del qual en recomano l’exposició que es va estrenar a La Pedrera i ara roman a Londres.

ferran adrià

Despertar i veure com els vidres del balcó emmarquen el paisatge de costers del Priorat no té preu. Sentir el repic de campanes de l’església de Gratallops, veure els gats venir a dir bon dia, sobre les teulades i entre terrats de color terrós, respirar pau, inspirar natura, sentir la tranquil.litat desitjada i necessària.

Enfilem el dia amb un esmorzar abundant. Embotits i pa amb tomàquet, suc de taronja natural, iogurt artesà amb mel de Gratallops i cafè amb llet servit en tasses creatives com la decoració acurada de l’hotel. Tints cinematogràfics en la pintura, en la forja… I colors encesos com el blau elèctric mironià que posen nota de color al negre dels llops.

Primera parada del dia a la finca La Pujada d’en Fredi de Saó del Coster. No estava previst anar-hi però amb una proposta la nit abans ha estat ràpid decidir-nos. L’ascens al tros en el seu cotxe sempre és emocionant. Ens aturem i confirmem la seva expertesa sobre terreny, endreça la massa foliar per a una millor exposició solar, ens descobreix com les arrels es filtren entre làmines de llicorella per amarar-se d’aigua, ens comenta la seva aposta per la viticultura ecològica així com els ‘companys’ de feina amb qui llaura el tros no exempts de dificultats. Carícies que demostren el seu compromís amb animals que saben fer bé la tasca encomanada. A la visita hi és també l’Eva que s’encarrega de les visites enoturístiques. Ha estudiat a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset i afronta un important repte professional. Tindrà un gran mestre.

Tornem a Gratallops i de camí penso en els vins del Fredi que he tastat. L’S i el Terram, són vins que es mengen, t’omplen de mineralitat la boca. Aviat destaparé l’ampolla que em va regalar per l’aniversari. A Gratallops ens disposem a provar tot seguit una nova activitat que promou l’empresa ebike tours.

Gratallops-vinyes

(imatge cedida ebike tours)

Recorreguts amb bici elèctrica entre vinyes. Com diria el poeta “tan sols a peu o amb bici es pot contemplar la natura“. I jo afegiria que també sentir les aromes del Montsant, descobrir exemplars preciosos de papallona, observar vinyes en vas, emparrades, amb molta o poca massa foliar, amb o sense coberta vegetal, en coster, en terrasses, amb abundant vegetació o sense al voltant, un espectacle, un mosaic de verds en poc més de 3 quilòmetres de recorregut circular per darrere del celler d’Álvaro Palacios. Les hores següents seran per descansar, llegir i pensar, des de la piscina de Gratallops amb poquíssima afluència de convilatans per la tarda. Un paradís d’aigua. Allotjats a Cal Llop hi podem entrar gratuïtament. Abans de fer el descans, visitem fugisserament el celler Ripoll Sans, base d’operacions de l’Ebike. Comprem una ampolla d’Artai per bé que un dels seus top sigui el monovarietal d’escanya-vella, un vi blanc únic amb què es reivindica la varietat autòctona que temps enrere va rebre un nom curiós per l’efecte que produïa la pell gruixuda sobre el paladar i la gola de les àvies.

llop1

De nit a Cal Llop se celebra l’aniversari de Waldo. Hi serem amb la colla que novament reuniran, també amb Sara Dochow gran amiga de la família i promotora de Colours of Priorat. Si teniu ocasió us en recomano la lectura. Abans anem a Porrera per la carretera vella, poc més de 14 quilòmetres de distracció paisatgística passant per la també mítica Torroja del Priorat i observant les vinyes singulars del Trio Infernal a cop de vista des de la carretera.

porrera

Es presenta ‘Món Porrera‘ un recorregut emocional i sentimental pels espais viscuts, fets poema o cançó de Miquel Martí i Pol amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Ningú no hi falta i encara menys l’amic Lluís Llach amb veu del qual se sent l’àudio-guia que acompanya la ruta. La promouen els allotjaments rurals de Porrera i esdevé un nou motiu de visita i descoberta al Priorat. La presentació convida a fer aviat el recorregut per la Porrera de Llach i Martí i Pol, mentre l’acte es clou amb el concert d’una coral de gospel que musica alguns dels més coneguts poemes.

sara dochow

De retorn a Gratallops la taula ja és parada i els comensals a punt per celebrar l’aniversari. L’apero com diria en Fredi Torres comença amb un grand cru (veure fotografia dels taps de suro) i acaba amb Moet Chandon. El repertori és interessant i gira al voltant de tres màgnums, Terram, Trossos i Nita i altres joies vitivinícoles. Intueixo que és el regal per al Waldo més enllà de la companyia, els riures i la conversa que s’allarga entre sons de guitarra i l’ukelele de la Sara Dochow que sona de meravella sobretot quan la veu l’acompanya en la seva tímida aventura musical. La veritat és que tots els vins, caves i champagnes tenen gust a glòria però s’aprecien sobretot els dels dos elaboradors amb qui compartim taula, en Fredi i la Txell.

llop13

Tenim curiositat per saber què van donar les respectives anyades 2007 i 2008 i alhora saber que s’espera per aquesta campanya en què estem immersos. La nit celebrarà com a 4 o 5 vegades l’aniversari de Waldo amb brindis i felicitacions merescudes que accepta entre retrets irònics. El sopar preparat per la Montse, cuinera de Cal Llop, és deliciós. Un porcellet que es desfà a la boca amb el suquet tan autèntic que ha guisat per acompanyar-lo. I mentre assaborim i celebrem, passen les hores, i passen massa ràpid.

terra
L’endemà ens llevem d’hora però a la 10 de Cal Llop s’hi està molt bé. El sol penetra ja per la finestra i ens convida a sortir a veure els costers imponents que tenim just davant. La vida desperta tranquil·la entre miolades de gats que visiten teulades. Ve de gust quedar-se al terrat contemplant tot i res, els colors de la vida rural, el repic del campanar, i continuar el somni a les dues gandules que el presideixen, però tenim visita a La Cartoixa d’Escaladei i abans ens espera un segon gran esmorzar al restaurant de Cal Llop. No cal tenir gana, només delit. Fruita, embotit, pa amb tomàquet, iogurt natural, mel de Gratallops… Delícies que s’encavalguen després del suc de taronja natural.

cartoixa d'escaladei

Deixem Cal Llop després de passar pel bar un dels espais més artístics de la casa que exalta la decoració cinematogràfica i que fa més difícil encara el comiat. Allà hi ha la Maria i la Cristina que encara té l’esmorzar a les mans, fa més de mitja hora que intenta cruspir-se’l, però de tant servir als altres, encara l’aguanta a les mans. Seguim conversant de l’experiència fantàstica que hem tingut, ens han acollit a casa com intueixo que fan amb tots els clients que s’obren i es deixen acollir. Com a amics. Recullo el segon premi en forma de vi que divendres ja em va ensenyar la Cristina i el carrego al cotxe delicadament. És ple de vinassos i em fa respecte tant el que hi ha dins com la caixa de fusta que els guarda. Penso quan serà el moment d’obrir-los i tinc clar que serà amb molt bons amics, i d’aquests n’hi ha ben pocs.

time cal llop

Abans de l’adéu, la Cristina recorda els orígens del seu projecte al Priorat que no van ser fàcils ni exempts de dificultats. Alçar una casa pràcticament en runes llevat de l’estructura, els va portar pel camí del martiri i malgrat tot penso que ara tenen la recompensa per no haver abandonat mai. És el segon cop que ens allotjàvem a Cal Llop i tinc clar que hi tornarem, és un lloc en què un no té temps per avorrir-se, com reivindica la filosofia irlandesa.

A Escaladei ens endinsem en el misticisme del Priorat. És el bressol, l’origen de la cultura del vi prioratina que els monjos cartoixans van arrelar-hi a partir del segle XII. Des d’aleshores aquesta terra difícil d’on és característica la llicorella no ha fet més que donar bons fruits. A la Cartoixa contractem una visita guiada, la millor manera per endinsar-se en l’esplendor de l’ordre eclesiàstica que va tenir com a prioritat el culte a Déu, el recolliment i el cultiu de la vinya. En totes les seves estances es fa evident aquesta dedicació i durant la visita es comprèn el seu mode de vida auster i intramurs. Recent restaurat el claustre menor amb la font d’aigua blava al mig i el refetor, la visita resulta ara imprescindible. Com les dependències personals dels monjos que per primera vegada visito. Austeres, que conviden poc més que a la reflexió. Únicament els brots del jardí distreien la vista. La Cartoixa embelleix així que passa el temps i necessita de noves intervencions encara, per veure l’esplendor de l’Església per exemple. Esperem que arribin encara que a compta gotes perquè el passeig sigui complert sense necessitat de maquetes.

escala escaladei

El passeig per La Cartoixa amb guia permet comprendre la seva importància. És el monument històric més visitat de la comarca, encara que el punt de partida o final sigui el vi. Qualsevol amant de la història de la comarca o de la cultura hi trobarà elements de contemplació i/o reflexió. És visita obligada com també Poboleda a pocs quilòmetres, un dels pobles amb més cellers per quilòmetre quadrat, exponent de com mantenir les tradicions, com la festa de la verema prevista pel 14 de setembre.

El cap de setmana acaba a Gratallops. La piscina convida a submergir-s’hi de nou. I la calor es fa insuportable. El camí vell d’Escaladei a Gratallops és un trajecte perfecte per acalorar-se però sobretot per deixar volar la imaginació i posar a prova els 5 sentits. No igualarà mai l’estimada Porrera-Falset, la millor carretera del Priorat potser perquè l’he fet moltes vegades i cada cop la trobo més sorprenent. Les corbes, les vistes, les vinyes, la postal de Porrera, les figueres… A cada cop de volant un sospir.

premi cal llop

El Priorat és per viure’l a càmera lenta i amb respiració profunda. I així el sentiré jo quan des de casa tasti aquestes meravelles del premi… Costa veure les anyades? És part de la màgia…

Añade tus pensamientos aquí… (opcional)

VinifiCATs

capçaleraruth

Ha arribat l’hora del segon “Els vins de…”. Ja sabeu, el nostre petit atracament a diferents persones que s’estimen el vi català,  per esbrinar vins de casa nostra, mitjançant aquestes “col·laboracions”. Després d’en Víctor Taltavull, avui tornem a la capital del Baix Camp, per conèixer Els vins de … Ruth Troyano.

View original post 1.030 more words

josepmvinyajanine

Malauradament el vi no es pot “fotografiar”, com em comentava encertadament un enòleg fa uns dies. I a vegades voldríem que aquell tast que estem assaborint tingués una durada infinita. El vi és efímer, les anyades són úniques, i aquesta liquiditat –com  ha descrit Baumann per la vida-, el fa més interessant, suggerent i desitjat. Per això hem de paladejar cada instant, com reivindico en aquest bloc. Els moments, aquells petits espais de temps que descriu el diccionari. O l’espai buit que omplim amb activitats que ens captiven. O també el nom d’un vi de la DO Tarragona, del celler Vinya Janine, pioner a Catalunya en producció integrada, que es presenta atrevit amb una etiqueta completament en blanc. “Així l’etiqueta del vi pot definir el seu moment  únic i irrepetible”, proposa l’elaborador. Imagino el vincle instintiu entre el paladar i els dits. El que es podria escriure després d’un tast. O abans, imaginant-lo. O és millor deixar que el blanc de l’etiqueta parli per ell mateix?

Moments és un cupatge de cabernet sauvignon i merlot de raïms collits manualment. Sense additius, amb 12 mesos de criança en bótes de roure francès i americà. Un reserva de 2007, de llarga vida. L’elaborador és en Josep M. Saumell, però el nom el van triar els fills, la Janina i el Jordà. Han pensat en un públic jove i amb ganes de viure noves experiències en el món del vi. Innovació i personalitat a l’hora de definir un projecte que segur contribueix a fomentar el consum de vi català entre els més joves, perquè “la vida és la suma de moments”.

Per instants, els que ha viscut el seu pare, el Josep Maria, viticultor de Vinya Janine i d’altres projectes com el de Bigas Luna. Una empresa que ve de lluny –dedicada a la comercialització de vi des de principis del segle XX- i pionera en la integrada a Catalunya, “una garantia més pel consumidor” asseguren. L’any vinent, el 2014, esperen que tota la producció sigui ja certificada en ecològic. També han estat a l’avançada a l’hora de conrear la vinya en emparrat i en els vins de criança. Situats a Rodonyà, dels sòls argilosos i calcaris en resulten vins d’autor i amb baixa producció. Un monovarietal de Syrah com el Syh, o un Pei, el primer integrat de Catalunya, cupatge de 70% de cabernet sauvignon i 30% de merlot. Vins amb baixa producció per hectàrea, però amb un resultat en conjunt destacat: vora 30.000 ampolles a l’any. I la innovació com a carta de presentació, per aquest estiu res més abellidor que un cupatge de muscat i xarel·lo vermell, únic a Catalunya. “El nostre punt fort és el respecte pel medi” explica el Josep Maria.

I tot seguit ens descobrei l’oferta d’enoturisme que té com a punt de partida l’agrobotiga vora el celler. Allà entaula relació amb els visitants, amb qui li agrada passar hores i compartir vins tot conversant sobre el món del vi. L’oferta enoturística es completa amb un petit hotel rural (Rural Jordà) que permet gaudir d’un entorn patrimonial privilegiat, la Ruta del Cister. “Ets petit, però pots arribar al món” sentencia en Josep Maria tot assenyalant que els dona vida fer coses noves. Ara té en ment un xarel·lo amb criança en bóta, però reconeix que “no en faig més, d’experiments, per manca de temps”. Queda clar que no s’estan quiets i que saben com omplir d’experiències els “moments” dels qui s’estimen el vi. Per al maridatge, opten per l’atreviment:

vi

“El nou cupatge de xarel·lo vermell i muscat”

moments

“A la piscina”

persones

Crec que no m’ho acaba de concretar, però interpreto que podria ser amb l’enòloga i professora de la Universitat Rovira i Virgili, Pepa Menchón, amb qui col·labora al celler des de l’any 2000.

Vinya Janine

C/ Anselm Clavé, 1
Rodonyà 43812
977 628 305 / +34 629 014 231

Carlos Delgado

Escriptor i periodista. Crític enològic al diari “El País” i Premi Nacional de Gastronomia el 2002. Carlos Delgado és gat vell en el món del periodisme i del tast. No porta el recompte de vins que haurà tastat per plaer i feina, però està convençut que és de rècord Guiness. Es mostra amable i erudit en la conversa telefónica de gairebé una hora. Conscient que és qui va obrir el camí per parlar des del periodisme de l’enologia. I ara gairebé 30 anys després vol seguir estant a l’avançada. Acaba d’encetar una secció de vídeo-tastos al web d’El País, el diari generalista que li va confiar les primeres pàgines per escriure de vins fugint de la literatura i de la visió comercial. Quatre minuts, llenguatge clar i concís, interpretació del vi per al consumidor. Vins joves i frescos, projectes de futur prometedor a preus de crisi. Es pregunta incesantment què passa al nostre país perquè disminueixi el consum de vi quan tenim la major diversitat i riquesa vitivinícola del món. Fascinat per les varietats autòctones, creu que ara cal fixar la mirada a les vinyes isolades de les Canàries i opina que Catalunya té l’enemic a casa per no beure’s el seu vi excel·lent.

Tu afición por el vino viene de lejos…

Como toda persona de cierta edad en mi familia siempre se ha comido con vino. Y bueno luego pues con la tribu, los amigos, en Madrid íbamos de tabernas, a tomar los chatos. Y luego el azar me llevó a dedicarme a ello des de el periodismo. Empecé dirigiendo la revista Consumo y pensé que era bueno introducir catas y valoraciones de vino ya en los años 70 empezaban a valorarse, además de otros productos, los potitos… Para mi sorpresa me introduje también al mundo del vino. Para entonces no había un lenguaje con rigor, sino escritores de gastronomía que venían de la literatura, como Néstor Luján, Víctor de la Serna padre, y no se valoraba de cara al consumidor.

Empecé a formarme y sacamos un número especial dedicado a los vinos, fue la primera valoración de los caldos que se hizo en España. Entré en contacto con José Peñín que fue pionero en la distribución. Y ahí siguió todo. Publicando catas comparativas de Riojas, entrando en un terreno nuevo, leyendo y formándome.

Y finalmente, publiqué el primer libro de divulgación sobre el vino, con Alianza Editorial. Me interesaba el vino no sólo como bebida, sino también por la cultura.

Y me llamaron de El País, que fue el primer periódico que sacó crítica de vinos, cuando aún estaba circunscrita a publicaciones especializadas. Hace 27-28 años que estoy aquí y terminé especializándome.

Tanto tiempo y ahora llegó el momento de innovar. Estrenas vídeo-catas en el blog de El País.

Exacto, cada miércoles una. Son catas en vídeo y los viernes publico entrada en el bloc. En El País han realizado una apuesta fuerte por la web. Me pidieron qué se me ocurría. Y apareció la idea de las vídeo catas. Hay infinidad de sitios que ya lo practican. La información que llevan es casi igual al texto, pero menos literario. Aquí prima más la imagen.

No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción.

¿Qué vinos van a aparecer en la sección?

Procuraré circunscribirme a vinos de una franja media y media-baja. Son los vinos que se pueden comprar con la situación económica actual, salvo excepciones no comentaré vinazos.  Y los escojo siempre yo. Hay gente en el periódico que hace vino y bodegueros con vinculación a la dirección, pero jamás me han sugerido qué vino debo comentar, ni he tenido la menor insinuación.

El futuro es el móvil.

Vivimos tiempos de profunda transformación. El audiovisual y el móvil son el futuro. Los suplementos son los únicos que tienen una supervivencia más larga asegurada, los únicos que se imprimirán. El País ya ofrece una suscripción muy económica para leer el periódico 4 días en tablet y el fin de semana en papel.

¿Cuántos vinos habrás catado en todos estos años de profesión?

Algo de record Guiness seguro. Piensa que luego cree Vino y gastronomía, y después Opus Wine con Mi Vino y Vinum, con todos los eventos que esto conlleva. Cuando hablas de literatura se nota si has leído, pues tienes más cultura. Con el vino pasa igual. Cuando te encaras con un vino y ya lo has hecho con muchos antes, la forma de percibir sus cualidades es más rápida. Todo juicio es especulativo, juzgamos en función de la experiencia. Y eso requiere práctica.

Hay una meseta, un momento en que hay mucha saturación y procuro que no me afecte. Quiero conservar el valor emocional de lo novedoso, buscar lo que me sorprenda. Llega el momento de hartarse de cierta cosa como la parkerización. La contundencia del vino tuvo sentido en un tiempo, en España. Pero la sutileza es una virtud que hay que conquistar, la naturaleza es prodiga. Reconozco que hay cierta hartura en grandes vinos, pero es algo muy personal.

Antes comentabas que nunca tuviste presiones para publicar, pero el trabajo de selección debe ser arduo.

Hay distintos tipos de conseguir información. La directa es la que recibo de bodegas y es increíble. Los que empiezan consideran fundamental hacerte llegar su producto. En los últimos 5 años surgían productores de todas partes y a través de todas las cuentas recibo peticiones para que pruebe su producto, y los recibo. Es una fuente importante y democrática a la vez, ayer mismo recibí 3 peticiones para mandarme vino. Otros se dirigen a El País directamente.

Otra vía es mi propia experiencia, que  me indica que si Álvaro Palacios y su sobrino están en el Bierzo van a hacer algo interesante y les sigues la pista. Investigo a través de mis amigos, y voy también de visita a las bodegas.  Tengo amigos enólogos y la gente del sector me informa y me comunica en lo que andan trabajando.

También si veo que hay colegas de profesión con criterio similar al mío que ensalzan un vino pues voy y lo cato. Lo pido también. Hay prescriptores de los que me fio porque sé que tienen un perfil de independencia como el mío.

¿Te sientes a gusto en las redes sociales?

A gusto no, lo utilizo para amplificar la dimensión profesional. Comparto las críticas de vinos  y los eventos. Nos seguimos con algún enólogo y me entero de lo que hacen.

¿Y en el blog, cómo debe comunicarse el vino?

Yo cato 4 vinos al mes para las críticas de El País, además de las revistas especializadas. Soy  periodista antes que nada, y los periodistas antes no escribían en el mundo del vino. Eran grandes escritores como he citado antes, o bien otros que venían del mundo comercial pero sin bagaje periodístico. Y como periodista introduzco la visión pensando en el lector, como hace un periodista deportivo.

Uso un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura.

El consumo de vino por cápita no levanta cabeza a pesar de las modas y del momento en que más comunicación hay, también en esta materia

Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo.

¡Rompamos una lanza a favor de los grandes vinos por menos de 10 euros!

Tenemos vinos buenísimos a precios ajustados, por 3-4 euros hay vinos tremendos, que de vez en cuando saco en las críticas y con puntuaciones de 8 y medio y 9. No ha caído el consumo por la crisis, hace ya 15 años que cae continuamente, por lo que no es culpa de la economía. Y la explicación es dificilísima. Merece un estudio sociológico. El sector del vino es un pilar económico fundamental, tiene una dimensión placentera y cultural muy importante. Pero las estimaciones más optimistas hablan de un consumo de 12-14 litros per cápita al año, por debajo de la media europea en tres puntos.

¿Habrás pensado más de una vez en las causas?

Hay una quiebra generacional. La cultura del vino en el hogar y en el grupo desaparece… No se bebe vino por cultura, se va a lo más barato. Y esa es una cadena que se rompe sin solución. Las leyes no van a favorecer el consumo, estamos en un momento crucial.

O se introduce la cultura del vino y la educación sensorial des de pequeños en casa o en la escuela, a base de cultura humanista y mediterránea, o estamos perdidos.

Exceptuando las exportaciones, el consumo interno es muy frágil. El vino es una cuestión de Estado, puesto que si en La Mancha no hubiera viñedo, la tierra se desertizaba. Somos la “Australia europea” del mediterráneo.

A favor de la economía rural y la no desertización, está el enoturismo que va en auge.

Es una riqueza, la solución. Tenemos el país más montañoso de Europa después de Suiza. Tenemos una mayor variabilidad climática, paisajística y ampelográfica. Así el enoturismo puede ser aquí mucho más diverso y rico que en ningún otro país del mundo. Pero debe desarrollarse des de la iniciativa privada y la administración crear las bases.

A pesar de ello, cuando he publicado en El Viajero temas de enoturismo, ha resultado a veces que las bodegas no siempre están disponibles y abiertas. Potenciar el turismo alternativo al sol y playa es una necesidad, pero la oferta debe estar vigente para apuntalar el sector vitivinícola. La venta en bodega es clave.

La prescripción casi se ha convertido en profesión, hoy en día.

Bueno pues yo que soy parte, no puedo decir mucho. La mayoría de los prescriptores del vino son amigos. Somos una piña. Es complicado pero no hay ni rencillas ni combates. Las gentes que están en los medios de comunicación deben juzgar si lo hacemos bien o mal.

¿Recibes bien las críticas?

Recibo directamente pocos mensajes. Indirectamente algunos me utilizan para sus argumentos en debate y web como fuente de autoridad. Pero recibo pocos escritos. Son las bodegas las que dan visibilidad a mi trabajo y lo comparten en la red. Es fantástico porque son gente que no conozco de nada y me preguntan “¿Qué  podemos hacer?” Y les digo “¡Buen vino!”. Veo normal y positivo que me citen en los debates. Muchas veces sus juicios y criterios convergen con los míos.

¿Cuánto vino bebe Carlos Delgado?

Consumo vino cinco días de la semana, el vino del que voy  a escribir. No hago cata. Escribo para la gente que lo consumirá y tengo que trasmitirle eso. Abro el vino, realizo el análisis técnico por la mañana y a partir de ahí lo sigo catando cada día, para publicar el viernes en El País. El sábado abro hacia las 12h del mediodía uno o dos o tres vinos. El que más me convence sigo todo el dia con él. Valoro de un vino cómo evoluciona en la botella.

Es un mito que un vino deba beberse todo. Los vinos aguantan bien 4-5 días. Al final, antes de escribir vuelvo a revisar las notas que empecé. Escribo y  traslado.

Las críticas son todas positivas. ¿Eres de los que piensan que hay tanto bueno que no hace falta hablar de lo malo?

Hablo de los vinos que me gustan. Hablar mal de un vino es de una responsabilidad tremenda, por la amplia difusión que puede llegar a tener. Penalizas a una gente que trabaja y que ha invertido dinero en la elaboración. Y eso exige una responsabilidad que no me considero capacitado para hacer. Yo hablo de mí, de lo que me ha provocado el vino. La única cata que para mi puede penalizar es la cata de defectos. Tendría que catar 12 para confirmar que no es bueno. Las puntuaciones agresivas o negativas son complicadas de realizar. En una revista especializada tienes la obligación de mencionarlo y de afinar más, porque el lector es también más entendido en este terreno. Pero ¿cómo puedes descalificar un vino con una sola botella? El rigor que exigiría una descalificación es tan grande… Tendría que ir a la bodega, catar todo y luego ratificar mi opinión para poderlo hacer.

Además, en nuestro país es que cuesta encontrar un vino malo. A mi no me llegan. Los puntúo a muchos de 8 para arriba, antes era a partir de 7.

¿Qué puede sorprenderle a un experto que habrá catado infinidad de vinos?

Me enamoran, me emocionan, me sorprenden aún muchos vinos. Cuando empecé a puntuar, quedé impresionado con el prieto picudo, es un varietal genial… Cuando daba con los de cierta calidad, eran vinos poco valorados… Me agrada publicar de varietales, hay una que da sorprendentes resultados, la albarín, en Cangas, León, Galicia… Pero me tiene obsesionado una cosa, el repunte de la baboso en Canarias que es el reservorio más importante de variedades. Allí está todo, hay viñedos pre-filoxéricos. Tienen un incalculable valor. Pero es una zona olvidada y penalizada que no puede traer vino a la Península. Es un mercado cautivo porque no puede desarrollar su potencial. Esos tintos, las malvasías, el moscatel… Sin embargo las variedades de las Baleares nos llegan mejor. Pero mi apuesta de futuro son las Canarias, como gran reservorio ampelográfico de vinos novedosos.

Y sobre Cataluña, ¿cómo ves la evolución de los vinos y el consumo?

Cataluña tiene de todo, espumosos, blancos increíbles, tintos espectaculares en el Penedés, cariñenas del Priorato, pero el primer enemigo lo tiene en casa. Amigos míos bodegueros, están más considerados al pasar el Ebro que en Cataluña. Creo que el futuro pasa por beber su vino. Hay cavas de xarel·lo tremendos. Conozco mucho Cataluña y  he estado infinidad de veces. Tengo amigos y conocidos, y hay grandes personajes como René Barbier que se fue al Priorat en solitario más con actitud filosófica que vitivinícola o Josep Lluís Pérez. Es incomprensible el bajo consuma y la estima de muchos catalanes que prefieren otras denominaciones de origen.

Pregunta obligada: un vino ¿para qué momento  y con qué persona?

El Quintaluna 2011 que sale el viernes. No creo que haya un blanco de mejor relación calidad precio en toda España. Está a 6 euros, es un joven con ligera crianza sobre lías. Son vinos que juegan con la concepción, te enamoran con la frescura, la juventud, el desparpajo y a la vez su solidez. Son una bodega seria y comprometida, con gente joven delante.

Carlos Delgado

http://elpais.com/autor/carlos_delgado/a/

@CarlosBoves