Arxius

Tag Archives: clos mogador

La cultura i la sensibilitat del Priorat no l’ha trobat en cap altra regió vitivinícola del món. René Barbier es mostra sincer per justificar el seu arrelament a una terra que estima i amb la qual connecta. La natura és el seu hàbitat natural i no s’imagina cap altre escenari que no sigui un entorn de vinya amb sòls de licorella, com el que el desperta cada matí al Priorat. A René Barbier el caracteritzen la seva humilitat i transparència. Sota l’aspecte reflexiu i pausat, s’hi amaga una ment privilegiada de l’enologia que des de Clos Mogador ha elaborat els vins més preuats de la comarca, tant a la DOQ Priorat com a la DO Montsant. Vins que “se serveixen als millors restaurants de França”, explica amb orgull. Reconeix que ningú no ho hauria dit mai quan “el Priorat era un diamant en brut. Sempre ha tingut prestigi però ara és com fer l’amor delicadament amb una dona“.

Quan va arribar al Priorat, en René ja sabia que el sòl era excepcional. “Ho teníem tot i res“. Va dedicar-se a no fer soroll i a fer vi, i van pactar les condicions i bases del preu del raïm, sota una premisa que ho diu tot: “el preu del vi és el preu de la dignitat del pagès“. Per ressucitar la regió, van contactar amb els grans sommeliers del món perquè descobrissin el resultat d’un sòl, d’un clima, d’unes varietats i d’un procés d’elaboració molt metòdic que abraça cada vegada més la biodiversitat. I així comença el ressorgiment del Priorat i les primeres puntuacions destacades de Robert Parker, després que el 1989 sortís al mercat el primer vi del celler. Recorda nostàlgic que el duia en caixes personalment al restaurant de Ferran Adrià, a elBulli. Hi anava en cotxe. En René matisa que abans, però, ja hi havia bons vins i ben fets a la comarca, declarant-se amant del vi del Cecilio de Gratallops.

El Priorat ven més vi amb la crisi, i el mercat intern a Catalunya ha augmentat força en els últims temps”, explica en René. Creu que aquests moments de dificultat econòmica faran gran el Priorat, perquè qui no hi creu i qui hi ha anat per negoci, ha acabat abandonant la comarca i la vinya. Explica que són l’únic celler que no ha abaixat el llistó ni reduït el preu dels vins perquè saben que molts els tenen com a termòmetre de l’economia a la comarca i n’han de donar exemple. Són fins el moment l’únic celler de tot Catalunya amb un vi de finca, el Clos Mogador. Mantenir els estàndards de qualitat és per a ell un reconeixement i un respecte envers el país, alhora. Creu a ulls clucs que la cura del terroir i del clos el responsabilitzen enormement.

No es considera en cap cas un mestre, sinó que declara “haver contaminat la meva estima pel Priorat i la passió per la comarca” a moltes persones, a l’Álvaro Palacios especialment -a qui considera un germà petit. Creu que el futur que li espera a aquesta terra és “genial”. De fet, revela que quan les coses rutllaven va creure que el Priorat estava en perill perquè hi havia gent que hi anava a fer negoci, “però ara hem tornat al que érem, un projecte il·lusionant“. Els cellers més petits, amb menys estructura, aguanten bé la crisi i si aguantem plegats “el futur del Priorat quedarà superconsolidat, amb amb prestigi i solidesa”. “Si alguna cosa he aportat aquí és la bogeria del 68, la llibertat. Això és més important que tots els diners del món“, comenta.

El seu missatge és, malgrat el moment, terriblement optimista i reitera que el Priorat “té tots els ingredients per ser feliç perquè ningú no l’ha contaminat, la crisi ha fet foragitar els que se’n volien lucrar” i l’emociona parlar dels seus vins, que són revolucionaris en moltes coses, sense condicionaments científics. “L’I+D hi ha de ser però cal deixar fer també a la natura que tingui la seva llibertat, la riquesa de la biodiversitat i l’autogestió de la vinya. De tot això en resulta una molt bona fruita”. I justament això és el que després l’emociona trobar a la copa de vi. “Faig el vi que puc fer i jo sóc el primer sorprès, tinc els experts d’I+D més grans del món, però cada any quedo acollonit del que em surt”.

En René, malgrat la seva expertesa i reconeixement internacional, reitera que “la perfecció no existeix, l’èxit és la complementarietat i l’equilibri“. I ho explica per referir-se al conjunt d’enòlegs i viticultors que han posat el Priorat al món. “Cadascú aporta la seva “sensibilitat”, li van dir un dia, i li va quedar gravat. En René deixa clar que “la il·lusió d’un vi mai no es podrà comprar, la felicitat és participar-hi“. “L’ampolla transmet, emociona, perquè cadascú hi posa a dins la seva intimitat”, i ho comenta mentre parla d’Àlvaro Palacios i els seus vins.

Enamorat del costat emocional del vi i sense deixar de ser un aventurer, en René reclama que “els meus fills em facin fora!“. “Considero que el meu projecte ja és totalment seu i m’agradarà marxar sense fer soroll, però encara quan em sol·liciten, corro. M’agradaria tenir temps per escriure, tinc coses a explicar des del punt de vista autodidàctic, em “revolucionen moltes coses i a vegades el vi m’empresona“. Vol llegar i donar continuïtat a la seva gent i es declara poc amant de les entrevistes perquè no vol protagonismes, però sí que considera fonamental contribuir a divulgar la cultura del vi al Priorat, com fa de forma magistral en la darrera entrevista que li hem sentit a Catalunya Ràdio. Un treballador admirable que té conversa per hores, tantes com es pot estar assaborint un dels vins que recomana:

vi

“Un vi que em va sorprendre moltíssim va ser l’anyada 1974 d’Scala Dei, és una passada. Em va obrir els ulls del que es podia fer en aquest territori. Un treball fantàstic, increïble i al·lucinant. Va ser una gran descoberta del potencial d’aquesta terra, del Priorat”.

moments

(no parlem de moments, sinó de vins i persones)

persones

“El tornaria a prendre amb tota aquella gent amb qui hem treballat plegats en el món del vi. No seria el vi que tastaria amb la familia, els fills. Aquest seria diferent, un Chateau Clos La Magdelaine de St. Emillion pel treball que fan de la biodiversitat, la transparència, el terroir, la humilitat. És un vi econòmic però emocional”.

Camí Manyetes, s/n
Gratallops 43737
Anuncis

Isabelle Meyer és coreògrafa i ballarina de professió. Explica amb orgull que va introduir la dansa contemporània a l’acadèmia tarragonina on va desenvolupar la seva activitat, essent a més la primera adscrita a l’Institut del Teatre. Però després de deixar amb 24 anys Nancy, la seva ciutat natal, va abandonar també Tarragona pel Priorat. Des d’aleshores, ha abraçat per igual l’art pictòric que la gestió administrativa al celler Clos Mogador. Ulls clars, melena arrissada i rossa, revela que l’última dansa l’ha fet amb la mà, escoltant el Concert per a violí en Re Major de Txaikovsky mentre feia girar sobre paper blanc un pinzell moll amb lies i vi de garnatxa. La creació va durar el temps exacte de la peça musical. Això només s’ho pot permetre una artista. I ara el dibuix s’estamparà a l’etiqueta del vi que elaboren uns amics seus en què també hi participen el seu marit i ella com a socis: el SACCRIW. Aviat veurà la llum aquesta combinació de vi, moviment i dansa.

La vena artística li ve de lluny però és autodidacta en aquest art. S’estrena i es forma amb les etiquetes dels vins més preuats de la DOQ Priorat i la DO Montsant que elabora el seu marit, l’enòleg i viticultor, René Barbier. Però també ha col·laborat amb cellers amics, per encàrrec. Totes les creacions amaguen un missatge, una història. Són naïf. Malgrat els pocs centímetres que hi ha lliures, considera que l’espai de l’etiqueta és el suficient per representar allò que significa el vi. Les entèn com un ex-libris: representen la persona i el seu vi. A Clos Mogador no s’han plantejat mai contractar els serveis d’un dissenyador o d’un il·lustrador. En René insisteix que l’autenticitat és al puny de la Isabelle. Són traços personals, empapats de la seva filosofia de vida i manera de fer. Lliures. La bogeria del 69. Saben com ningú què s’amaga darrere del Nelin, el Manyetes, el Clos Mogador, l’Espectacle…

Isabelle recorda que van arribar al Priorat sense res, amb una única pretensió: fer el millor vi del món per beure-se’l a casa. I el resultat han estat una colla de referències valorades mundialment i que rivalitzen amb els millors crus francesos. Les etiquetes naveguen entre el classicisme i el nihilisme, i es materialitzen així que arriba la inspiració. Les tècniques són diverses però la Isabell reconeix que pintar amb vi dóna més llibertat, més intensitat al dibuix perquè no cal preocupar-se pel color sinó per la forma. I aleshores ho remata amb rotuladors daurats i plata, aquarel·la blanca i lleixiu. I el resultat és sempre diferent, sorprenent, elegant i alhora proper. A mesura que ha anat creixent la familia –recentment ha estat novament àvia- es va omplint l’espai a l’etiqueta de Clos Mogador on hi són tots representats.

El dibuix personal denota que la família Barbier-Meyer mostra amb transparència la seva vida estretament lligada al vi i el seu respecte profund per la natura. És conscient que el mercat valora i jutja la imatge, però per convicció ja s’hi esmera. Ara fa 30 anys que van comprar la primera finca al Priorat i 20 que comercialitzen vi i ella s’ha encarregat del disseny del llibre que han editat per commemorar-ho. La Isabelle se sent feliç de veure que una nova generació segueix la seva estela i desvela que setmanalment viatgen plegats amb una ampolla de vi – que no és del seu – a taula. A casa, qui tria vi és en René. A ella, li agraden especialment les etiquetes més atrevides, com les de la Vinya del 8 i Les Cousins. “S’aproximen a un quadre”, sentencia. Però a l’hora de tastar, torna al clàssic. Entre els seus projectes no en descarta algun que enllaci vi i dansa, però reconeix que el seu nivell d’exigència és alt i per això de moment només ho té en ment, tot recordant que les bacanals ja eren justament això. Que la idea ve, de fet, de lluny. A l’hora de triar, prioritza el blanc i les converses no sempre giren sobre el mateix eix: “Quan viatgem amb el René no anem de cellers ni parlem de vi, ens agraden els viatges amb component sociològic i cultural”. Marquen diferències amb les noves generacions, que no s’estan de visitar cellers i tastar nous vins. Cada generació és una història, té unes inquietuds… “El vi ens ha permès gaudir de converses excepcionals amb persones molt intel·ligents” explica.

vi

“Recomanaria un d’un amic nostre de la regió del Loire, un vi blanc que és el que més bé em fa a l’estòmac. Un Sancerre Galinot de Gitton Père y Fils

moments

“En un dinar. M’agrada molt la cuina i a casa cuidem molt el maridatge gastronòmic per als nostres vins i per als vins que tastem de fora”

persones

“Amb la família, sens dubte”

Isabelle Meyer/ Clos Mogador

Els tapissos de color a Mas Ardèvol són el que el paisatge al Priorat. Vida. No hi ha quadres, sinó teles de roba que decoren de forma atrevida i elegant les parets d’un allotjament rural singular i amb encant, un dels imprescindibles de la comarca. Tant com les vistes sempre fascinants de la carretera de Falset a Porrera, on es troba l’establiment i on els ulls sovint s’hi perden. Gemma Peyri, pionera en gairebé tot al Priorat, s’atreveix ara amb l’elaboració de cremes d’extracte de raïm i avellana, multiplicant les aromes i les sensacions del vi, amb Nina Mas Ardèvol. I a Mas Ardèvol, amb el Gessamí, preparen esmorzars i sopars deliciosos i maridatges nous i abellidors. El darrer va ser cabrit arrebossat de Porrera amb un Petit de la DO Montsant. Però per a maridatges desitjats, la Gemma apunta alt:

vi

Clos Mogador. Un vi elegant a l’alçada de la persona amb qui el compartiria. Una dona capaç de crear espais agradables amb robes; els colors afecten psicològicament”.

Les Cousins. Perquè és bo i per la modernitat que transmet, i perquè sintonitza amb la imatge de la segona persona amb qui m’agradaria tastarl-lo”.

moments

“El Clos Mogador el prendria una tarda del mes de juny a l’entorn de Mas Ardèvol, probablement a la part de darrere, sota els pins”.

persones 

“Amb Tricia Guild, una dissenyadora que transmet molt amb les seves teles i robes. Més que una dissenyadora és una creadora, que sap més que ningú al món plasmar sobre els teixits com un pintor sobre teles. És la que millor domina el color i amb el que fa, es poden crear espais que fan feliç a la gent. I Les Cousins amb Isabel Coixet per la seva trajectòria i la seva innovadora forma de treballar. M’agrada i també positivitza”.

Carretera Porrera, KM. 5,300  43730 Falset – 630 324 578