El Priorat es viu a càmera lenta i amb respiració profunda

Va trigar en arribar però va valer la pena. Cal Llop va promoure un premi periodístic obert a reportatges sobre el Priorat que vaig tenir la sort de guanyar en la categoria de periodisme digital amb el bloc Vi-Moments-Persones. El premi em va permetre gaudir d’un cap de setmana a l’habitació 10 amb solàrium i vistes a l’espectacle de les vinyes de la DOQ. Cal Llop neix gairebé de les runes com demostren les imatges. La tenacitat i la persistència de la Cristina i el Waldo, amb moments de desesperança inclosos els ha fet arribar on són ara, l’àgora de Gratallops, el petit temple dels amants del vi, l’espai de reunió d’amics, viticultors, enòlegs i aficionats.

Arribem divendres a l’hora baixa quan la llum encara il.lumina el cep envaït d’un verd frondós. A la terrassa del davant de l’hotel és l’hora de l’Apero (l’aperitiu) com diu en Fredi Torres ànima de la vetllada a més d’un erudit del món del vi. Al seu costat Txell Pellejà de Nita. En Cros, amic de Waldo i Cristina, recent arribat de Menorca i els amfitrions de la casa. Més tard s’afegirà a la cita Alfredo Arribas i l’endemà veurem seure a la terrassa a Carles Pastrana, amb un grup d’amics.  A ningú no se li resisteix passar una bona vetllada a la llum tènue de Cal Llop. Sopem amb la Cris i el Waldo i en Cros. Garnatxa blanca de Barbarà Forès (DO Terra Alta) i Finca l’Argatà de Joan d’Anguera (DO Montsant) després. Primer gambes de Menorca, després orella de porc a la planxa i formatges variats. Exquisit com la conversa i l’acollida. I la nit segueix plàcida amb gin’s i riures i alguna confidència.

Dormim en una habitació acollidora que reivindica la cultura del vi amb un porró a la tauleta de nit. L’accés al darrer pis convida a passar per la biblioteca. Moltes referències conegudes del món del periodisme com el gran Juan José Millàs que ens agrada trobar i fullejar, per bé que sigui un vell conegut. Excel.lent repertori de bibliografia vitivinícola i gastronòmica, com la imatge que acompanya, del mític restaurant El Bulli, del qual en recomano l’exposició que es va estrenar a La Pedrera i ara roman a Londres.

Despertar i veure com els vidres del balcó emmarquen el paisatge de costers del Priorat no té preu. Sentir el repic de campanes de l’església de Gratallops, veure els gats venir a dir bon dia, sobre les teulades i entre terrats de color terrós, respirar pau, inspirar natura, sentir la tranquil.litat desitjada i necessària.

Enfilem el dia amb un esmorzar abundant. Embotits i pa amb tomàquet, suc de taronja natural, iogurt artesà amb mel de Gratallops i cafè amb llet servit en tasses creatives com la decoració acurada de l’hotel. Tints cinematogràfics en la pintura, en la forja… I colors encesos com el blau elèctric mironià que posen nota de color al negre dels llops.

Primera parada del dia a la finca La Pujada d’en Fredi de Saó del Coster. No estava previst anar-hi però amb una proposta la nit abans ha estat ràpid decidir-nos. L’ascens al tros en el seu cotxe sempre és emocionant. Ens aturem i confirmem la seva expertesa sobre terreny, endreça la massa foliar per a una millor exposició solar, ens descobreix com les arrels es filtren entre làmines de llicorella per amarar-se d’aigua, ens comenta la seva aposta per la viticultura ecològica així com els ‘companys’ de feina amb qui llaura el tros no exempts de dificultats. Carícies que demostren el seu compromís amb animals que saben fer bé la tasca encomanada. A la visita hi és també l’Eva que s’encarrega de les visites enoturístiques. Ha estudiat a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset i afronta un important repte professional. Tindrà un gran mestre.

Tornem a Gratallops i de camí penso en els vins del Fredi que he tastat. L’S i el Terram, són vins que es mengen, t’omplen de mineralitat la boca. Aviat destaparé l’ampolla que em va regalar per l’aniversari. A Gratallops ens disposem a provar tot seguit una nova activitat que promou l’empresa ebike tours.

(imatge cedida ebike tours)

Recorreguts amb bici elèctrica entre vinyes. Com diria el poeta “tan sols a peu o amb bici es pot contemplar la natura“. I jo afegiria que també sentir les aromes del Montsant, descobrir exemplars preciosos de papallona, observar vinyes en vas, emparrades, amb molta o poca massa foliar, amb o sense coberta vegetal, en coster, en terrasses, amb abundant vegetació o sense al voltant, un espectacle, un mosaic de verds en poc més de 3 quilòmetres de recorregut circular per darrere del celler d’Álvaro Palacios. Les hores següents seran per descansar, llegir i pensar, des de la piscina de Gratallops amb poquíssima afluència de convilatans per la tarda. Un paradís d’aigua. Allotjats a Cal Llop hi podem entrar gratuïtament. Abans de fer el descans, visitem fugisserament el celler Ripoll Sans, base d’operacions de l’Ebike. Comprem una ampolla d’Artai per bé que un dels seus top sigui el monovarietal d’escanya-vella, un vi blanc únic amb què es reivindica la varietat autòctona que temps enrere va rebre un nom curiós per l’efecte que produïa la pell gruixuda sobre el paladar i la gola de les àvies.

De nit a Cal Llop se celebra l’aniversari de Waldo. Hi serem amb la colla que novament reuniran, també amb Sara Dochow gran amiga de la família i promotora de Colours of Priorat. Si teniu ocasió us en recomano la lectura. Abans anem a Porrera per la carretera vella, poc més de 14 quilòmetres de distracció paisatgística passant per la també mítica Torroja del Priorat i observant les vinyes singulars del Trio Infernal a cop de vista des de la carretera.

Es presenta ‘Món Porrera‘ un recorregut emocional i sentimental pels espais viscuts, fets poema o cançó de Miquel Martí i Pol amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Ningú no hi falta i encara menys l’amic Lluís Llach amb veu del qual se sent l’àudio-guia que acompanya la ruta. La promouen els allotjaments rurals de Porrera i esdevé un nou motiu de visita i descoberta al Priorat. La presentació convida a fer aviat el recorregut per la Porrera de Llach i Martí i Pol, mentre l’acte es clou amb el concert d’una coral de gospel que musica alguns dels més coneguts poemes.

De retorn a Gratallops la taula ja és parada i els comensals a punt per celebrar l’aniversari. L’apero com diria en Fredi Torres comença amb un grand cru (veure fotografia dels taps de suro) i acaba amb Moet Chandon. El repertori és interessant i gira al voltant de tres màgnums, Terram, Trossos i Nita i altres joies vitivinícoles. Intueixo que és el regal per al Waldo més enllà de la companyia, els riures i la conversa que s’allarga entre sons de guitarra i l’ukelele de la Sara Dochow que sona de meravella sobretot quan la veu l’acompanya en la seva tímida aventura musical. La veritat és que tots els vins, caves i champagnes tenen gust a glòria però s’aprecien sobretot els dels dos elaboradors amb qui compartim taula, en Fredi i la Txell.

Tenim curiositat per saber què van donar les respectives anyades 2007 i 2008 i alhora saber que s’espera per aquesta campanya en què estem immersos. La nit celebrarà com a 4 o 5 vegades l’aniversari de Waldo amb brindis i felicitacions merescudes que accepta entre retrets irònics. El sopar preparat per la Montse, cuinera de Cal Llop, és deliciós. Un porcellet que es desfà a la boca amb el suquet tan autèntic que ha guisat per acompanyar-lo. I mentre assaborim i celebrem, passen les hores, i passen massa ràpid.

L’endemà ens llevem d’hora però a la 10 de Cal Llop s’hi està molt bé. El sol penetra ja per la finestra i ens convida a sortir a veure els costers imponents que tenim just davant. La vida desperta tranquil·la entre miolades de gats que visiten teulades. Ve de gust quedar-se al terrat contemplant tot i res, els colors de la vida rural, el repic del campanar, i continuar el somni a les dues gandules que el presideixen, però tenim visita a La Cartoixa d’Escaladei i abans ens espera un segon gran esmorzar al restaurant de Cal Llop. No cal tenir gana, només delit. Fruita, embotit, pa amb tomàquet, iogurt natural, mel de Gratallops… Delícies que s’encavalguen després del suc de taronja natural.

Deixem Cal Llop després de passar pel bar un dels espais més artístics de la casa que exalta la decoració cinematogràfica i que fa més difícil encara el comiat. Allà hi ha la Maria i la Cristina que encara té l’esmorzar a les mans, fa més de mitja hora que intenta cruspir-se’l, però de tant servir als altres, encara l’aguanta a les mans. Seguim conversant de l’experiència fantàstica que hem tingut, ens han acollit a casa com intueixo que fan amb tots els clients que s’obren i es deixen acollir. Com a amics. Recullo el segon premi en forma de vi que divendres ja em va ensenyar la Cristina i el carrego al cotxe delicadament. És ple de vinassos i em fa respecte tant el que hi ha dins com la caixa de fusta que els guarda. Penso quan serà el moment d’obrir-los i tinc clar que serà amb molt bons amics, i d’aquests n’hi ha ben pocs.

Abans de l’adéu, la Cristina recorda els orígens del seu projecte al Priorat que no van ser fàcils ni exempts de dificultats. Alçar una casa pràcticament en runes llevat de l’estructura, els va portar pel camí del martiri i malgrat tot penso que ara tenen la recompensa per no haver abandonat mai. És el segon cop que ens allotjàvem a Cal Llop i tinc clar que hi tornarem, és un lloc en què un no té temps per avorrir-se, com reivindica la filosofia irlandesa.

A Escaladei ens endinsem en el misticisme del Priorat. És el bressol, l’origen de la cultura del vi prioratina que els monjos cartoixans van arrelar-hi a partir del segle XII. Des d’aleshores aquesta terra difícil d’on és característica la llicorella no ha fet més que donar bons fruits. A la Cartoixa contractem una visita guiada, la millor manera per endinsar-se en l’esplendor de l’ordre eclesiàstica que va tenir com a prioritat el culte a Déu, el recolliment i el cultiu de la vinya. En totes les seves estances es fa evident aquesta dedicació i durant la visita es comprèn el seu mode de vida auster i intramurs. Recent restaurat el claustre menor amb la font d’aigua blava al mig i el refetor, la visita resulta ara imprescindible. Com les dependències personals dels monjos que per primera vegada visito. Austeres, que conviden poc més que a la reflexió. Únicament els brots del jardí distreien la vista. La Cartoixa embelleix així que passa el temps i necessita de noves intervencions encara, per veure l’esplendor de l’Església per exemple. Esperem que arribin encara que a compta gotes perquè el passeig sigui complert sense necessitat de maquetes.

El passeig per La Cartoixa amb guia permet comprendre la seva importància. És el monument històric més visitat de la comarca, encara que el punt de partida o final sigui el vi. Qualsevol amant de la història de la comarca o de la cultura hi trobarà elements de contemplació i/o reflexió. És visita obligada com també Poboleda a pocs quilòmetres, un dels pobles amb més cellers per quilòmetre quadrat, exponent de com mantenir les tradicions, com la festa de la verema prevista pel 14 de setembre.

El cap de setmana acaba a Gratallops. La piscina convida a submergir-s’hi de nou. I la calor es fa insuportable. El camí vell d’Escaladei a Gratallops és un trajecte perfecte per acalorar-se però sobretot per deixar volar la imaginació i posar a prova els 5 sentits. No igualarà mai l’estimada Porrera-Falset, la millor carretera del Priorat potser perquè l’he fet moltes vegades i cada cop la trobo més sorprenent. Les corbes, les vistes, les vinyes, la postal de Porrera, les figueres… A cada cop de volant un sospir.

El Priorat és per viure’l a càmera lenta i amb respiració profunda. I així el sentiré jo quan des de casa tasti aquestes meravelles del premi… Costa veure les anyades? És part de la màgia…

Albert Costa/ Celler Vall Llach DOQ Priorat

Començo a permetre’m massa luxes en aquest bloc, però la vida com el vi és evolució i també i per descomptat a les xarxes socials. La fotografia principal és d’Albert Costa, enòleg i propietari del celler Vall Llach. El visito per segona vegada i acompanyada en aquest cas per l’Adelina Comas Herrera. Un plaer! La visita és exprés perquè primer ens entaulem a dinar a La Cooperativa i el tast del Porrera amb que ens obsequia ja d’entrada l’Albert, el nou Vi de Vila, ens duu a converses infinites i a retrobaments i descobriments inesperats, que queden per nosaltres. Bon inici per a una tarda a la Porrera de Vall Llach, el celler clàssic de les caixes de fusta de color de la llicorella. Ja veient-les s’intueix la lluminositat dels vins i la seva mineralitat, la que es pot copsar al Mas de la Rosa, la finca de més alçada i que més enamorament desperta.

A La Final, la casa més antiga de la plaça de Porrera, guarden els secrets de l’elaboració, i a Cal Valdrich, el celler, la criança acompanyada de cultura i sensibilitat. L’estreta relació de Lluís Llach, segon propietari de l’empresa, amb el poeta Miquel Martí  Pol, ha deixat empremta. La carta que podeu llegir a continuació és un senyal de les emocions que es poden viure al celler. Desplegada en una sala de bótes que envelleixen garnatxes i carinyenes centenàries, adquireix encara més sentit: “T’escric des del cor (…) Penso molt, ja fa temps, en la discreta xarxa de signes, de complicitats, de vivències, de gestos, de paraules i de silencis que ha bastit aquesta nostra amistat, una amistat que estimo com no recordo haver-ne estimat cap i em compassa els neguits de solitari”.

“Els neguits de solitari” que endevino a l’Albert, jove, expert i entusiasta que ha hagut de fer front a l’adversitat en els últims mesos. La mort del pare – “el meu millor amic” em deia- l’ha deixat orfe però el buit és ple de vi i el vi és vida. En el record les vivències i experiències compartides. No m’hi vull estendre més en aquest dolor, perquè imagino que encara el turmenta. Amb coratge i valentia, afronta una nova etapa al celler que va néixer a principis dels 90, amb més competències encara, des de la gestió a l’elaboració del vi, les visites enoturístiques i els viatges a l’estranger que el permeten copsar com n’és de reconegut  Vall Llach. Per l’elegància i l’embruix dels vins, que sempre revelen un missatge poètic, més enllà del nom, que també.

“Al Celler, ningú pensa en ell com un vi de consum (referint-se al vi Vall Llach). Ens agrada treballar un vi pensat per a la degustació serena, per l’assaboriment plaent”. La seva profunditat impedeix el tast accelerat. És el vi top, però les sensacions són compartides a la resta de referències que assaborim amb el Roger: Porrera Vi de Vila, Idus, Embruix i Aigua de Llum (que també és el nom del compte a Instagram de l’Albert). A les xarxes socials, comparteix cada vegada més freqüentment les experiències al celler i al tros, en costers imponents i la relació íntima amb el cep, que veremen quan en Lluís decideix. Pels volts de setembre hi passeja tot sovint, pels “trossos”. En Llach tasta i ordena el dia de la verema. No obstant, els ocells són els qui dónen la primera pista, adverteix l’Albert, quan el gra és madur, s’hi entretenen.

La tipicitat dels sòls es manifesta en cada ampolla i així ho reivindiquen mentre es gaudeix amb ells del  tast. I també – i molt ben fet- a la seva pàgina web. Un apartat que radiografia el territori i demostra l’obstinació – com a la sala de tast – del recorregut del raïm des del cep a l’ampolla, en defensa de la seva traçabilitat. Enamora la manera metòdica i endreçada que tenen de treballar, l’ordre dins del celler, la criança en solitud, la llum tènue que il·lumina i fa carícies a les bótes, i alhora la seva extraordinària capacitat de transmetre sensacions. Els millors ambaixadors.

Descriuen els seus vins com a “fascinants i exclusius” i reivindiquen “l’aposta per la microproducció” que és evident amb les edicions limitades de cada referència. Una singularitat que demostren amb certàmens que tenen a veure sempre amb la paraula i la música com el Terra i Cultura. És un homenatge constant a Martí i Pol, una necessitat i convenciment de Llach i Costa (pare i fill) i una gratitud per al visitant i els sentits.

L’aventura no acaba amb els vins. Acaba de néixer dels subproductes naturals de la vinya, quelcom nou i fresc, el Clos d’Alè. Esperant la descoberta de la “viticosmètica” que té els seus orígens en el reaprofitament que dóna el tros estimat del coster, tanquem el cercle i l’article, retornant als inicis de la conversa i la pèrdua irreparable que ha patit l’Albert:

vi

“Un Van Volxem Goldberg 2008 Riesling. M’encanten els rieslings i el zona és espectacular”

moments

“Un capvespre d’estiu a la terrassa del meu mas Del Porrerà i si pogués…”

persones

“…el tastaria amb el meu pare que ens va deixar fa pocs mesos i li encantaven aquests vins. Era la persona que més m’estimava i sincerament crec que el tast de vi per si sol ja és un plaer però si a més a més estàs amb qui més t’estimes, el plaer és magnifica”

—

Celler Vall Llach

http://www.vallllach.com

Carrer Pont, 9  43739 Porrera, Tarragona
977 82 82 44

Axel/ Mobiliari amb bótes de vi

Envoltat d’aromes a destil·lat, un dels pocs que s’elaboren artesanalment a Catalunya, al Mas de les Punxes de Marçà, l’Axel treballa o crea amb els subproductes de la vinificació, a vegades són lies i sovint les dogues de les bótes de vi. Fa unes setmanes va exposar a l’Àbsis del Castell de Falset en una mostra amb altres creadors del Priorat. La seva obra és una col·lecció de mobiliari que ha ideat amb fusta vella, la que algun dia va servir per envellir el vi dels cellers Vinaterrers del Coll de Móra, Venus La Universal i Terroir al Limit, a qui agraeix la cessió. El resultat són cadires per seure o decorar, que sorprenen per la seva forma, color, i la seva comoditat, també.

“La barrica és un producte extraordinari” explica l’Axel i afegeix “tots els angles estan molt ben fets”. “L’entenc com la segona vida d’un arbre, reciclo per millorar alguna cosa que algú ha decidit que ja no val res”. És la filosofia que impregna el seu treball artesanal i artístic sobre barriques de diferents anys i boteries que els cellers han retirat per evitar que els matissos expressin massa contundència al vi. “La creativitat és la suma de la còpia i la transformació” explica mentre conversem a la terrassa de l’Hotel Hostal Sport amb una copa de vi a la mà. I seguidament comenta que els models de les cadires que acaba d’exposar al Castell són originals alguns i còpia els altres; els originals els va veure a Califòrnia.

Sigui com sigui, no és gaire comú trobar establiments tematitzat amb mobiliari de vi, i ara l’Axel dóna l’oportunitat a qui somia en una decoració ecològica. Més enllà del suro i dels sarments amb usos decoratius que ja coneixem, la fusta de la bóta de vi es reivindica útil després que abandona el celler. L’Axel és conscient que la cultura del vi la trobem arreu, a França, a Espanya i als EUA, però potser només a nord-america el màrqueting ha arrelat tan fort i els derivats de la vinificació, tenen més visibilitat en el terreny del mobiliari.

Els preus no són una barrera, si es valoren l’esforç, la creativitat i l’artesania del treball sobre la bóta. De 180 a 650 euros. Els preus de les peces exposades a Falset sorprenen per les formes i la deconstrucció de la barrica. Ningú diria que aquest conjunt de dogues d’aparença dura va ser una bóta abans, i una cadira acollidora ara. L’Axel ha creat 10 “prototips”  que duen per nom “banc garnatxala, cadira del propietari, la poda, l’hedonista, el treballador, banc carinyena, taula baixa, la maquinista i la migdiada”… Algunes conviden a seure-hi per llargues estona. I també a endur-se-les a casa, més encara quan desvetlla que un percentatge del cost del mobiliari es destina al projecte educatiu Karantoina, associació per a la criança i l’educació.

Un projecte que dóna ales a l’aprenentatge lliure i experiencial, com la creativitat d’un dels qui el finança. L’Axel fuig de convencionalismes a l’hora de triar el vi i deixa entreveure que la copa és bona de tastar en un ambient de recolliment i també… ben assegut:

vi

“Un vi que mai he provat, però que un bon amic em va recomanar”

moments

“En silenci, abans de sopar, a la terrassa, mirant al cel, sabent que el sopar serà bo”

persones

“Sol, per començar. Abans de compartir, m’agrada conèixer el vi sense cap influència. Després, comparteixo amb tots aquells que volen seure a taula”

—

Marçà/ Mas Punxes

Josep Roca/ Sommelier El Celler de Can Roca

Arriba discret a l’Espai Priorat 2013. Al local social de la Morera d’Scaladei saluda prescriptors internacionals i elaboradors de la DOQ Priorat ben coneguts, mentre fa cua per omplir el plat i la copa de vi. Dina amb discreció també al costat d’Albert Costa del Celler Vall Llach i segueix saludant amics i coneguts a les postres, al costat de la màquina del cafè.

Segueix la comitiva fins a la Cartoixa d’Scaladei i s’endinsa en el showroom de l’Espai Priorat: 36 cellers mostrant els seus vins, les seves històries, les seves passions. Conversa amable i discret amb els elaboradors, el veig entaular conversa amb Ester Nin, després el veig tastar a la Vinícola del Priorat, a la bodega Mas Alta. I entremig accepta una entrevista al recent restaurat claustre menor, que només interromp el so zen de l’aigua que brolla a la font central i l’abraçada efusiva amb en René Barbier, que el felicita pel reconeixement al millor restaurant del món. Somriuen i no saben que aquesta trobada fugissera, que després al showroom imagino que buscaran de nou, és premonitòria de com acabarà la nostra conversa i de com pensen igual el Priorat.

Una pregunta gairebé obligada, com afronteu ser al podi de la cuina mundial?

Amb molt d’agraïment. Hem tingut mostres d’estima molt denses, d’empatia extraordinàries. Hem de protegir-nos de l’èxit, prendre’n distància. Ser el millor restaurant del món és una “bestiesa”, és com haver d’escollir el millor vi del món. Som receptius al focus mediàtic perquè volem mostrar-nos al món.

De fet, el premi posa en el punt de mira a Catalunya, en general.

Ens dóna una projecció exterior gran, i per als serveis turístics és un revulsiu importantíssim. Injecta credibilitat al món com a destí turístic que som. Dos restaurants premiats amb tanta proximitat (referint-se a elBulli i al Celler de Can Roca), demostren que aquesta és una terra fèrtil amb cultura i gastronomia.

El reconeixement del restaurant, és tant per a la cuina com per al vi? 

Som tres móns que s’uneixen en un ambient fraternal. El lideratge de la cuina festeja amb el del vi. Quan ens comparem amb altres restaurants en altres rànquings, veiem que la implicació del vi és diferent.

Una implicació total, amb una mirada sempre imprescindible cap a la DOQ Priorat.

Hi ha diferents elements al Priorat que tenen una forta empremta. És un recull d’història recuperada, un altre punt de partida, una nova mirada a la terra alliberada dels llibres de Burdeus, que encorsetaven, i un descobriment del paisatge que es mostra amb autenticitat. És bressol d’una manera de fer vi que s’allargassa des de fa segles i segueix endavant. Són maneres singulars d’elaborar. Aquí la carinyena i la llicorella tenen una relació viva i fructífera, com a cap altra part del món.

I el sommelier l’ha d’interpretar, aquesta i totes les relacions de vi i terroir?

Ens hem de sentir ambaixadors de la gent que fa vi, del diàleg home-natura, explicar contes més que regalar definicions alliçonadores. Darrere d’un vi hi ha un paisatge, l’esforç, l’empeny, el sentiment, la capacitat de mostrar qui l’ha elaborat…És un aliment per a l’enriquiment gastronòmic i ara tenim una situació privilegada perquè hem consolidat la gastronomia i la nostra tradició.

El relat, les històries, són la base per comunicar els bons vins?

Entenc que en el món actual, amb vins de qualitat seductora, calen accents que són els que donen la singularitat. I al Priorat són presents, profunds, allargassats, tenen vida. Hi ha vins amb cor calent i missatge. En els últims 25 anys, han demostrat que són extraordinàriament vitals, i ara hem de poder-los lluir al món.

Un vi, per un moment i amb quina persona? 

Al claustre de La Cartoixa, un Scaladei del 75, l’ampolla més valuosa que tinc, perquè mostra que el llegat de les varietats negres tenen un pòsit confirmat, que continua sorprenent i un camí sobre el que han de persisitir. És l’aroma d’un lloc privilegiat que neix al segle XII i perviu al XXI.

No em diu la persona amb qui compartiria una anyada premonitòria, però m’atreveixo a suggerir-li en René Barbier. De fet, quan vaig conversar amb ell, a Clos Mogador, va triar el mateix vi, per tot allò que els va descobrir dels vins que s’elaborarien després al Priorat. I avui és encara plenament viu. 

—

El Celler de Can Roca

Can Sunyer, 48
17007 – GironaTel +34 972 222 157
GPS 41.993144, 2.80793
http://www.cellercanroca.com
cellercanrocablog.com
restaurant@cellercanroca.com

Adrià i Marc/ Les Cousins, Cims de Porrera (DOQ Priorat)

Aquest projecte va començar fa molts anys, quan el Marc i l’Adrià ens vam començar a dir les primeres paraules, a jugar junts, quan ens veiem a les festes de Quatretondeta (Alacant)… Una relació que any rere any ha anat agafant forma i cada vegada més força i més experiència en el món del vi. Són cosins de sang i comparteixen dos projectes vitivinícoles al Priorat que els uneixen encara més si cap: Cims de Porrera i Les Cousins, i amb el text en cursiva es presenten al seu web.

Tot sovint sentim que una imatge val més que mil paraules. La que il·lustra aquest post, a la finca Les Sentius, ja en resum moltes: Complicitat, humilitat, seducció, estima pel terrer… Les que van enllaçades en aquest vídeo sensacional, moltes més: Passió, il·lusió, convicció, devoció… Potser us atureu a l’audiovisual i no seguiu llegint, farieu bé perquè el vídeo resum el que s’experimenta quan es visiten els projectes del Marc i l’Adrià.

Les Cousins és el reclam, el projecte de maduresa professional, ple d’originalitat, que els ha desbordat positivament. No és habitual que l’etiqueta d’un vi d’autor inclogui el correu personal de qui l’ha fet… La bústia sempre és plena de missatges pendents d’atendre… Amb una imatge que és l’ànima i mirall dels elaboradors, amb tocs vintage i naïf i suggerent ús de l’idioma francès, els vins de Les Cousins s’han convertit en un imprescindible per a trobades d’amics, cosins i sibarites. Si el disseny és genial, el contingut… Encara més! Caranyanes i garnatxes (“totes del poble de Porrera” com especifiquen les notes de tast) elaborades amb desimboltura, coneixement i per què no dir-ho, risc, com demostra el seu blanc de noirs. El resultat, de moment, són tres noms, tres estadis, tres cupatges: L’Inconscient, La Sagesse, L’Antagonique… Autenticitat i creativitat es dónen la mà en vins que evolucionen amb l’experiència dels seus autors.

Cims de Porrera és l’herència familiar, l’herència de la història d’un poble, l’herència del celler cooperatiu, l’herència del viticultor de Porrera, l’herència posada en valor, en defintiva. Els trulls on envelleixen les garnatxes i carinyenes “totes del poble de Porrera” donen cos, volum, forma i sentit a una vitivinicultura que és volgudament respectuosa amb el medi. El futur d’aquest projecte passa  per posar rostre a cada finca, a cada verema i anyada, a cada cupatge. El futur és el llegat, el resultat de l’experiència acumulada, des de les mans més velles que treballen la vinya a la direcció enològica més jove i preparada. L’Adrià i el Marc estan al capdavant d’un projecte encetat pel pare Josep Lluís Pérez i continuat per la germana Sara Pérez.

Amb els cosins, el projecte ha seguit respectant i identificant els raïms dels costers més emblemàtics sense que siguin propietat seva -com tampoc ho és el celler on vinifiquen, la Cooperativa de Porrera. Costers des d’on les vistes permenten entendre la immensitat del Priorat, des d’on se sent la viticultura “heroica”, des d’on s’entèn la duresa entre sòls granítics i de licorella, que imprimeixen  caràcter i tipicitat.

El tast de vins que van envellint en bótes de roure francès als trulls de la Cooperativa és senzillament fantàstic. Entre aromes i converses, divertides i sàvies, l’Adrià i el Marc descobreixen l’evolució de les diferents anyades de Solanes, Cims de Porrera “clàssic garnatxa” “clàssic caranyana”, el fabulós món dels monovarietals en què ara estan immersos. Perquè sempre, sempre, hi ha camins enològics a explorar, vins en què somiar, aromes a buscar i gustos a igualar. Són cosins i comparteixen professió però tot sovint inquietuds que transcorren en paral·lel. Coincideixen en la idea de recuperar allò que al poble, a Porrera, era essencial ara fa 100 anys, una varietat a la qual ara es torna a privilegiar. Però al mateix temps s’adonen que tradició i modernitat han d’anar de la mà per fer-se més visibles. S’han apuntat amb energia desbordant a les xarxes socials @les_cousins @cimsdeporrera i és un plaer veure’ls vendre, conversar, gaudir i sentir. Us convidem des d’aquestes línies a seguir-los però sobretot a tastar-los. La indiferència no està permesa amb una copa d’un dels dos projectes a les vostres mans.

vi

“Un Smaragd, un riesling austríac, del celler Weingut Knoll, de la zona Wachau”

moments

“En un dinar”

persones

“Amb la família”

—

Cims de Porrera / Les Cousins

Cooperativa de Porrera. Carrer de l’Unió, 7

Pedro Cabanillas/ Enòleg

És l’enòleg responsable del celler experimental Mas dels Frares, el centre vinculat a la Facultat d’Enologia de la Universitat Rovira i Virgili. Pedro Cabanillas dirigeix les 5 hectàrees de vinya, el gran laboratori de la facultat on els futurs enòlegs assagen les primeres vinificacions. Mas dels Frares cobreix les necessitats de docents i d’investigadors alhora. Dels seus dipòsits i bótes actualment en surten al mercat 2 blancs, 3 negres i dos caves, un d’ells un cupatge de malvasia i moscatell que demostra com la URV arrisca i vol estar a l’avançada. De fet, la d’Enologia és una facultat que sempre ha estat referent. Els  alumnes decideixen el cupatge de tots els vins i caves d’acord amb la direcció enològica de Cabanillas. De les 12.000 ampolles que s’elaboren anualment, la meitat es distribueixen per a consum intern de la universitat i la resta tenen una bona presència als establiments de restauració del territori. De les vendes n’obtenen recursos per finançar el projecte social del vi i una part d’ingressos addicionals els permeten fer front a noves inversions. A banda de la renovació periòdica del parc de bótes, l’adquisició més recent ha estat una desrapadora.

El projecte de Mas dels Frares està plenament consolidat i amb motiu del 25è aniversari de la implantació de la universitat a Tarragona, al celler es prepara un nou vi que Pedro Cabanillas només desvetlla en la intimitat. Un producte especial elaborat a partir d’una reserva de la verema de 2001. No serà l’única novetat al celler experimental en els propers temps: També es preveu un rejoveniment de la vinya plantada, amb l’arrencada de les varietats que han sofert malalties en els últims anys i apostant per noves varietats blanques que són les que ara estan donant menys producció. El moscatell en serà una d’elles.

A 30 metres d’alçada respecte del mar, no es pot dir que Constantí sigui una zona privilegiada per fer vins. “Has de tenir criteri per fer vi de qualitat”, explica l’enòleg. I està clar que a la URV ho han aconseguit, com demostra el fet que el vi negre de criança hagi obtingut premis dos anys consecutius a la University Wine Competition.

Són vins d’una molt bona relació qualitat-preu que podríem trobar a diari a taula de l’enòleg que els segueix la pista. Pedro Cabanillas explica que “qualsevol excusa és bona per obrir ampolles” i desvetlla que en guarda més d’un centenar a casa. “Proposo que es comprin sempre dues ampolles d’un mateix vi, la primera per saber quan s’ha de destapar la segona”, comenta.  Recorda que l’envelliment d’un vi té diferents moments aromàtics o, com acostuma a dir, diferents temps en l’evolució a l’ampolla. Tot just embotellat, un criança té en primer pla les notes de la bóta, els torrats i fumats; un temps després apareix la fruita madura i al final de la seva vida tornen les notes herbàcies i els balsàmics.

Els seus mestres són dos professors del laboratori d’Anàlisi de l’Aroma i l’Enologia de la Universitat de Saragossa. “Veuen el vi des d’una altra perspectiva”, comenta. El món de les aromes, que encara té molts interrogants per respondre, l’apassiona. Juan Cacho i Vicente Ferreira li obren noves vies de descoberta. “El vi és per a gaudir-lo, amb una percepció global o desglossant les aromes. És com la música clàssica: No vol dir que si no saps solfeig no puguis emocionar-te”, explica convençut. Tanmateix, assegura que “l’entrenament permet tenir més eines per acabar gaudint del vi. “D’una impressió aromàtica global a saber diferenciar les aromes que participen en aquesta sensació hi ha un llarg camí i aquesta descoberta és única”, sentencia. Insisteix en què el món aromàtic és complex i que encara no hi ha respostes per a tot, així com també hi ha funcionaments per descobrir. La seva tesi doctoral potser en resoldrà alguns.

Com a enòleg, explica que el consumidor valora en funció dels desitjos personals i tot sovint el vi que vol fer l’enòleg, que és el vi que vol comunicar als altres, no concorda amb el que demana el client. Aquí hi ha un joc d’interessos que sovint el mercat resol. En aquest sentit, comenta que “a Catalunya es fan vins molt bons però has de tenir un producte interessant per fer rendible el teu projecte”. De les denominacions d’origen catalanes, té clar que hi ha exponents molt destacats en totes elles, però probablement per l’efecte del canvi climàtic la DO Empordà és la que té més recorregut per córrer, al seu parer, ja que la seva alçada pot contribuir-hi positivament malgrat l’avançament de les maduracions. Ja està demostrat que maduració fenòlica i tecnològica estan descompensades pels canvis climàtics.

Pedro Cabanillas és més de negres i fonamentalment de vins equilibrats. A l’estiu, el recompensa un bon moscatell, fresc i intens aromàticament.  Però el sedueix, principalment, un vi negre amb bona acidesa que aguanti el maridatge gastronòmic, o una degustació sense àpat. “Al final del dia, quan et relaxes i et dediques a escoltar música o a llegir un llibre el vi t’acompanya i t’evadeix de tota la resta”.

Per Cabanillas, un bon vi ha de tenir una bona complexitat aromàtica i no ha de tenir defectes com la sobremaduració, o un excés aromàtic de torrats i fumats. L’aspecte mineral i la fruita fresca són essencials per agradar el seu paladar. Una criança que no hagi aportat excés de tanicitat ni tampoc un glop secant en boca. “Això s’aconsegueix amb experiència i no amb varetes màgiques”, diu amb vehemència. Un vi de gamma alta ha de ser principalment equilibrat i no és fàcil aconseguir-lo.

“Fotografiar un vi és impossible, perquè és perenne, tant les sensacions aromàtiques com les gustatives. Hem de trobar sempre el moment just per consumir-lo. Tastar-lo quan la fusta no amagui la fruita, i també en la seva part final de vida, quan apareixen els balsàmics”. Profund coneixedor de tot el cicle del vi, no només a la vinya, a la tina, a la bóta, a l’ampolla, proposa investigar els gustos personals quan el vi va evolucionant al celler de casa. I també després, un cop obert, perquè “la copa amplia les sensacions de forma exponencial”. Per al seu maridatge defensa un vi perfecte des del punt de vista de l’elaboració, però l’assalta un record:

vi

“Lo Givot 2009. Un vi complex i concentrat, amb la bóta molt integrada. Elaborat amb les varietats pròpies del Priorat, garnatxa i carinyena, aconseguim integrar la fruita i la tipicitat del que s’espera amb la bóta ben resolta. Ara bé, també podria decantar-me per un vi tastat a peu de bóta, és un dels millors records que guardo. Una experiència increïble en què les aromes estan molt potenciades. A Lo Givot provem totes les bótes i en una d’elles ho vaig experimentar. Les lies van afegir una complexitat molt interessant”

moments / persones

“El vi és per compartir-lo, però també sol i al final del dia m’agrada descobrir-lo”

—

Finca Experimental Mas dels Frares

Carretera TV-7211 Km 7,2

Constantí – Tarragona 43120

Correu electrònic: pedro.cabanillas@urv.cat

Telf: 977 52 01 97

Fax: 977 52 21 56

http://www.fe.urv.cat/celler-mas-frares/index.html

Matias Fernández Hernández/ Restaurant Quinoa

La quinoa és un pseudoceral, un cultiu que es produeix als Andes d’Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Ecuador i el Perú. Un nom exòtic que res té a veure amb el Priorat, tret que és l’escollit per al restaurant que regenta a Falset el cuiner Matías Fernández. Nascut a la capital del Priorat i format professionalment als millors restaurants del país: la Hoffmann de Barcelona, al Carles Gaig, al grup Tragaluz, a Can Bosch a Cambrils i a l’antic Merlot de Tarragona -ara Degvsta. Ara fa 10 anys, va decidir obrir el seu propi negoci a Falset. “M’agrada la tranquil·litat”, afirma d’inici, i explica com va decidir arriscar-se per obrir el restaurant tot i que aleshores no hi havia la falera dels últims anys. En aquell moment, només competia amb dos dels tradicionals: l’Hotel-Hostal Sport i El Cairat.

“Ens ha funcionat sempre el boca-orella, tenim una clientela molt fidel i la crisi no l’hem notat fins el 2011”, comenta en Matias gairebé al punt del migdia mentre conversem abans que comenci el servei. “Des del primer dia que vam obrir, preparem un menú de migdia, a 11 euros, i no ho deixarem de fer mai. La base és a la matèria prima”, comenta. “La nostra filosofia és el producte. Ous frescos, oli d’oliva de la cooperativa, verdura de pagès. Si ho puc comprar aquí no ho faig a fora”, sentencia. Just mentre l’entrevisto li duen conills de pagès. “No m’agrada la monotonia i vull estar al dia”, afegeix. Per això, sempre que el restaurant li permet s’anima a participar a concursos culinaris. El darrer va ser a Cuenca, a la competició de l’Ajo Morado de las Pedroñeras, on va quedar tercer amb un plat senzill i gustós. “El secret és el sabor, més enllà de si un plat és o no artístic”, revela. Admira a Ferran Adrià, a Andoni Aduritz i a Carme Ruscalleda perquè han introduïut el producte del país a l’alta gastronomia.

A la cuina, els seus aliats són la fruita seca, l’oli d’oliva i el vi. Productes característics del Priorat, com també la caça. Tot i que els recursos gastronòmics de quilòmetre 0 són escassos a la comarca, se n’ensurt i bé. Comenta que cada vegada hi ha més productes i més productors que li permeten elaborar una “cuina de mercat que no és ecològica ni de quilòmetre 0 perquè hi hauria dies que no cuinaríem”, però combrega totalment amb aquesta filosofia.

Creu que la cuina a Falset ha de fugir d’artificis i adaptar-se al gust del client, del ciutadà, del falsetà. “Ara també fem tapes per a la gent jove, els divendres i dissabtes a la nit, però amb el nostre toc personal. Per exemple, un bikini de foie, ceba caramelitzada i poma, i servim vins a copes que van de l’euro i mig als 4 euros”.

Amb el vi, al Quinoa tenen un comportament sensat i molt lloable. A les ampolles de vi no se’ls apliquen increments desmesurats, perquè disposar de bones copes, conservar bé el vi i servir-lo amb coneixement de causa han d’estar, segon el Matias, a l’ADN de qualsevol restaurant. Si el client vol assessorament per part d’un sommelier, aleshores s’ha de reconsiderar. El repertori de vins de la DO Montsant i DOQ Priorat és ampli al Quinoa, però també hi caben referències de les Rías Baixas, de la Terra Alta o de Rueda. Al celler, tenen unes 80 referències. En Matías té una especial predilecció pels petits elaboradors i els vins biodinàmics i ecològics i els està incorporant a la carta. “Tenim grans vins blancs al Priorat amb molta carnositat que mariden molt bé amb la carn”, em diu. I també ho comenta als clients  quan considera que són dels qui volen ser sorpresos.

Un dels seus secrets és incloure el vi en gairebé tots els seus plats. Com? Amb una reducció balsàmica de vi negre, com a matís personal i intransferible. Al món del vi que li és tan proper s’hi sent estretament vinculat, ja que el seu pare fa vi per a consum propi. El proper repte al restaurant en aquesta matèria és incloure les noves tecnologies i fer una carta de vins per Ipad, però de moment hi ha altres necessitats més urgents a atendre. Gaudeix creant a la cuina, però en acabar també. Sovint rega la fi del servei amb una bona copa. És més de blancs, amb notes afruitades i frescs. Per al maridatge, dubta una estona però al final fila ben prim:

vi

“Un Kyrie del celler de Carles Pastrana, o el Trio Infernal 0/3 o el Coma Blanca de Mas d’en Gil. Sóc molt de bons blancs”.

moments

“Gaudim molt del vi els diumenges al vespre a casa. Ens reunim 5 paladars diferents i les sensacions també ho són. A casa el pare fa vi per a consum domèstic i té un bon paladar, cosa que apreciem tots els altres”.

persones

“Amb la familia, sense cap mena de dubte”.

—

Restaurant Quinoa

http://www.restaurantquinoa.com

C/ Miquel Barceló, 29

43730 Falset – 977 83 04 31

Gerard Marsal/ Intèrpret i compositor

Intèrpret i compositor, en Gerard Marsal és un músic que respecta i defensa el vi català i el reinterpreta magistralment en forma de notes musicals.  Aquesta passió li ve de l’Amagatall, el restaurant que la seva mare regentava a la plaça de les Peixateries Velles de Reus. Allà va servir molts vins i lamenta que entre els de més sortida hi hagués el Cune criança de la Rioja. Més endavant, però, va també com molts clients consumien Les Terrasses d’Álvaro Palacios, de la DOQ Priorat. M’explica que defensa el consum de vi català no només per la seva qualitat, sinó perquè el tenim a la vora de casa i és del parer que “el més proper és el que més em convé”.

Per acompanyar qualsevol tast, suggereix els sons de la guitarra, la flauta, el saxo, l’acordió, el contrabaix, la percusió, la veu. Instruments habituals i músiques d’arrel, el folk, el flamenc. “Tots aquests timbres tenen l’aroma popular que perdura en el temps i que és proper a la gent del camp, la que cuida la vinya”.

L’emociona més la música que el vi però entén que són dos móns estretament relacionats. “És gairebé un ritual prendre una copa de vi abans de fer sonar les primeres notes en un concert”,  explica. “Sentir l’esperit del vi per la sang ens eleva la inspiració” exclama. És del parer que vi i música es complementen i s’acompanyen, que “desapareix la dualitat”.

El vi s’entesta a buscar aliances en el món de les arts. Ho demostra el projecte “Mots de vi”, un relat multisensorial on música, escriptura i il·lustració s’apleguen per fer una oda a 16 vins de la DOQ Priorat i DO Montsant. Es va presentar a principis de 2012 i en Gerard n’és un dels artífexs, amb els escriptors Gabriel Pena i Agustí Masip i l’il·lustrador Josep Barjuan. Han construït un relat per a cada vi que ha confiat en el projecte. El tast els ha inspirat per fer-ne una peça que cerca l’entusiasme dels sentits. Han reinterpretat el vi i l’han expressat a partir de diferents disciplines.

Tots els vins inspiren notes musicals. I en Gerard reconeix que és capaç de maridar-ne amb música tants com faci falta. Recorda que per al syrah Shy 2009 de Vinya Janine va composar un tema estrenat a la primera edició de vi i jazz de la DO Tarragona. Enguany ha tornat a participar en el cicle que ha maridat jazz i veus femenines amb vins mediterranis. Les seves notes amb el saxo abellutat fan perdurar l’agradable aroma i gust dels vins de la do.

A l’escenari, sembla sucumbir a l’efecte emotiu de les pròpies notes, però el concert somiat és sempre el privat, quan s’acaba l’actuació i s’endinsa en la intimitat sonora. “Quan els músics quedem a casa d’algú, destapem ampolles d’un bon vi i ens deixem anar i tot flueix. M’encanta!” sentencia. La imatge evoca llargues hores de conversa, riures i tast. I tantes notes musicals com l’estona demani…

vi

“Un vi ecològic. Un Mas Sinén 2006 negre del Celler Burgos Porta, DOQ Priorat”.

moments 

“Escoltant el meu darrer treball musical (un disc amb Olga Pes), després de tant de temps treballant-hi…”

persones

“Amb la meva parella i algun amic proper”.

—

http://www.gerardmarsal.com

René Barbier/ Clos Mogador (DOQ Priorat)

La cultura i la sensibilitat del Priorat no l’ha trobat en cap altra regió vitivinícola del món. René Barbier es mostra sincer per justificar el seu arrelament a una terra que estima i amb la qual connecta. La natura és el seu hàbitat natural i no s’imagina cap altre escenari que no sigui un entorn de vinya amb sòls de licorella, com el que el desperta cada matí al Priorat. A René Barbier el caracteritzen la seva humilitat i transparència. Sota l’aspecte reflexiu i pausat, s’hi amaga una ment privilegiada de l’enologia que des de Clos Mogador ha elaborat els vins més preuats de la comarca, tant a la DOQ Priorat com a la DO Montsant. Vins que “se serveixen als millors restaurants de França”, explica amb orgull. Reconeix que ningú no ho hauria dit mai quan “el Priorat era un diamant en brut. Sempre ha tingut prestigi però ara és com fer l’amor delicadament amb una dona“.

Quan va arribar al Priorat, en René ja sabia que el sòl era excepcional. “Ho teníem tot i res“. Va dedicar-se a no fer soroll i a fer vi, i van pactar les condicions i bases del preu del raïm, sota una premisa que ho diu tot: “el preu del vi és el preu de la dignitat del pagès“. Per ressucitar la regió, van contactar amb els grans sommeliers del món perquè descobrissin el resultat d’un sòl, d’un clima, d’unes varietats i d’un procés d’elaboració molt metòdic que abraça cada vegada més la biodiversitat. I així comença el ressorgiment del Priorat i les primeres puntuacions destacades de Robert Parker, després que el 1989 sortís al mercat el primer vi del celler. Recorda nostàlgic que el duia en caixes personalment al restaurant de Ferran Adrià, a elBulli. Hi anava en cotxe. En René matisa que abans, però, ja hi havia bons vins i ben fets a la comarca, declarant-se amant del vi del Cecilio de Gratallops.

“El Priorat ven més vi amb la crisi, i el mercat intern a Catalunya ha augmentat força en els últims temps”, explica en René. Creu que aquests moments de dificultat econòmica faran gran el Priorat, perquè qui no hi creu i qui hi ha anat per negoci, ha acabat abandonant la comarca i la vinya. Explica que són l’únic celler que no ha abaixat el llistó ni reduït el preu dels vins perquè saben que molts els tenen com a termòmetre de l’economia a la comarca i n’han de donar exemple. Són fins el moment l’únic celler de tot Catalunya amb un vi de finca, el Clos Mogador. Mantenir els estàndards de qualitat és per a ell un reconeixement i un respecte envers el país, alhora. Creu a ulls clucs que la cura del terroir i del clos el responsabilitzen enormement.

No es considera en cap cas un mestre, sinó que declara “haver contaminat la meva estima pel Priorat i la passió per la comarca” a moltes persones, a l’Álvaro Palacios especialment -a qui considera un germà petit. Creu que el futur que li espera a aquesta terra és “genial”. De fet, revela que quan les coses rutllaven va creure que el Priorat estava en perill perquè hi havia gent que hi anava a fer negoci, “però ara hem tornat al que érem, un projecte il·lusionant“. Els cellers més petits, amb menys estructura, aguanten bé la crisi i si aguantem plegats “el futur del Priorat quedarà superconsolidat, amb amb prestigi i solidesa”. “Si alguna cosa he aportat aquí és la bogeria del 68, la llibertat. Això és més important que tots els diners del món“, comenta.

El seu missatge és, malgrat el moment, terriblement optimista i reitera que el Priorat “té tots els ingredients per ser feliç perquè ningú no l’ha contaminat, la crisi ha fet foragitar els que se’n volien lucrar” i l’emociona parlar dels seus vins, que són revolucionaris en moltes coses, sense condicionaments científics. “L’I+D hi ha de ser però cal deixar fer també a la natura que tingui la seva llibertat, la riquesa de la biodiversitat i l’autogestió de la vinya. De tot això en resulta una molt bona fruita”. I justament això és el que després l’emociona trobar a la copa de vi. “Faig el vi que puc fer i jo sóc el primer sorprès, tinc els experts d’I+D més grans del món, però cada any quedo acollonit del que em surt”.

En René, malgrat la seva expertesa i reconeixement internacional, reitera que “la perfecció no existeix, l’èxit és la complementarietat i l’equilibri“. I ho explica per referir-se al conjunt d’enòlegs i viticultors que han posat el Priorat al món. “Cadascú aporta la seva “sensibilitat”, li van dir un dia, i li va quedar gravat. En René deixa clar que “la il·lusió d’un vi mai no es podrà comprar, la felicitat és participar-hi“. “L’ampolla transmet, emociona, perquè cadascú hi posa a dins la seva intimitat”, i ho comenta mentre parla d’Àlvaro Palacios i els seus vins.

Enamorat del costat emocional del vi i sense deixar de ser un aventurer, en René reclama que “els meus fills em facin fora!“. “Considero que el meu projecte ja és totalment seu i m’agradarà marxar sense fer soroll, però encara quan em sol·liciten, corro. M’agradaria tenir temps per escriure, tinc coses a explicar des del punt de vista autodidàctic, em “revolucionen moltes coses i a vegades el vi m’empresona“. Vol llegar i donar continuïtat a la seva gent i es declara poc amant de les entrevistes perquè no vol protagonismes, però sí que considera fonamental contribuir a divulgar la cultura del vi al Priorat, com fa de forma magistral en la darrera entrevista que li hem sentit a Catalunya Ràdio. Un treballador admirable que té conversa per hores, tantes com es pot estar assaborint un dels vins que recomana:

vi

“Un vi que em va sorprendre moltíssim va ser l’anyada 1974 d’Scala Dei, és una passada. Em va obrir els ulls del que es podia fer en aquest territori. Un treball fantàstic, increïble i al·lucinant. Va ser una gran descoberta del potencial d’aquesta terra, del Priorat”.

moments

(no parlem de moments, sinó de vins i persones)

persones

“El tornaria a prendre amb tota aquella gent amb qui hem treballat plegats en el món del vi. No seria el vi que tastaria amb la familia, els fills. Aquest seria diferent, un Chateau Clos La Magdelaine de St. Emillion pel treball que fan de la biodiversitat, la transparència, el terroir, la humilitat. És un vi econòmic però emocional”.

—

Camí Manyetes, s/n

Gratallops 43737

97783917 · closmogador@closmogador.com

Fredi Torres/ Saó del Coster (DOQ Priorat)

Descobrir què amaguen aquestes mans no és fàcil. Un Clos Mogador de René Barbier del 98 li va canviar la vida i li va descobrir el Priorat. Ara l’admira, el sent i el viu amb una passió inusual, atrapat per la fascinació dels costers i la natura. Fredi Torres és enòleg i propietari de Saó del Coster, al rovell de l’ou de la DOQ Priorat, a Gratallops. Al celler és metòdic, treballa i viu a un ritme frenètic i és carismàtic en el gest i en la conversa. És social com el vi. Revela que tan sols s’amaga per Cap d’Any per gaudir en solitud d’una pel·lícula de les d’abans, de Audrey Hepburn i Sean Connery. Sensualitat i romanticisme? La resta de l’any, però, la divideix entre el treball i l’art de compartir vi, compartir taula i compartir experiències. I també de ben segur carícies, que veiem amb la Nini, una preciosa gata que va rescatar dels carrers de Falset.

Amb orígens familiars a O Grove en una familia de camperols sense vinya, se sent fascinat per Galícia, on ja elabora un albariño però on voldria obrir celler algun dia. És un home inquiet amb una història gens convencional al darrere. El silenci de la sala de bótes de Saó o la veu italiana abellutada que sona al chill out de casa seva res tenen a veure amb els discos que punxava com a DJ en una etapa prematura i convulsa. Parla 7 idiomes i té sang suïssa. Es nota en el mètode i en la neteja. Sap que sacrifica la vida personal però ho fa amb plaer. Rep a casa amics sommeliers de Monvínic i es desviu perquè experimentin la seva agitada història al voltant del vi. Convida a fer pigeage i recorda que els peus trepitgen futures anyades del Planassos, un gran vi.

Fredi Torres subjecta la copa de manera delicada. Influït pel caràcter femení de tres generacions -mare, àvia i besàvia, posa l’accent en què el seu alletament no va ser matern com el dels 3 germans, sinó a base de llet de vaca. Així s’entén que abans de dedicar-se al vi, volgués afinar i guardar formatges. La seva viticultura és orgànica i tradicional. Beu de Rudolph Steiner i té devoció pel ruc amb què llaura i per les gallines que li ponen ous a diari. Amant de la bona cuina – prepara un deliciós pesto amb collita de l’hort, reconeix tenir debilitat pels vins del Celler de l’Aspic de Falset però l’última adquisició en un restaurant han estat dos anyades excepcionals de Vega Sicilia, al celler de l’Hotel Sport. Els amics de sempre són, però, a Cal Llop.

En els seus plans comercials hi ha ampliar el percentatge de distribució de vi de Saó del Coster al país, ja que fins ara un 95% de la producció s’està exportant a l’estranger. Tòquio i Japó són el millor destí de Planassos. Allà sembla que s’entén i valora el poc rendiment dels costers prioratins. Aquí costa fer comprendre l’esforç i el sacrifici d’unes vinyes centenàries i d’una viticultura artesanal. Mentre destapa tres ampolles per compartir amb els amics de Monvínic, explica que mai en destapa de les seves quan té convidats. I això que venen de gust, sobretot quan tempta l’auditori amb el vi que prepara pel casament d’uns amics, un vi funky de syrah i garnatxa. “Un pim pam, 80 ampolles”, segons les seves pròpies paraules.

vi · moments · persones

“Per a mi un moment és un vi. I el vi no l’entenc si no és compartit. No puc respondre a aquesta pregunta”.

Però sense voler-ho ho fa. Preguntat pels vins del Priorat, no pot estar-se de mencionar Lo Givot i definir-lo com “un Priorat autèntic”. O el Dofí, de qui explica que li encanten els vins d’Álvaro Palacios, a qui assegura tenir un gran respecte. Amb Palacios són amics i es troben sovint. Les seves converses mai són de feina, sinó de gastronomia, motos, dones i, a vegades, toros. I amb què mariden? Amb champagnes vells. Sense voler-ho ja m’ha descobert seu seu vi ·moments · persones.

—

C/ Valls, 30

43737 Gratallops

info@saodelcoster.com

www.saodelcoster.com