Arxius

Tag Archives: gastronomia

hotelsambDO

La setmana dels vins catalans als hotels de Barcelona s’acaba. Finalitza l’activitat promocional promoguda per l’INCAVI però desitjaria que les cartes dels vins dels hotels top de Barcelona mantinguessin el compromís, com ho fan tantes altres del país sense ser top. No vaig veure la carta però m’hagués agradat fer-ho. A l’Hotel Fira de Barcelona, que és on em van convidar, vaig assistir a una de les sessions de tast. Amb un cop d’ull a l’aparador de vins del restaurant, vaig poder observar com… n’hi havia pocs, de catalans. Potser m’equivoco, em va agradar retrobar-me amb un Scala Dei de Cellers Scala Dei i no gaire cosa més. Decepció, perquè en el mateix escenari on se celebrava el tast, s’havia de celebrar que hem assolit la trista xifra que 1 de cada 3 vins servits són catalans. Però, ep! insisteixo que no vaig veure la carta…

La iniciativa d’Hotels amb DO em sembla fantàstica. I celebro que es plantegi com una descoberta dels grans i variats vins que tenim al país dins de les 11 DO’s i la DO Cava. S’ha volgut sumar vins catalans i consells bàsics i pràctics per al tast amb espais emblemàtics que no totes les butxaques poden permetre’s visitar. El Mandarin, l’Abac, l’Arts, Le Meridien, l’Omm, el Majestic… En el meu cas, l’Hotel Fira. Vam degustar 6 vins. Començant per un cava, dos blancs, un rosat i dos negres. Repertori molt encertat per a una hora i mitja de tast dirigida amb naturalitat per Carme Domingo Gustems, que treballa a la secció de Viticultura i Producció Experimental de l’INCAVI. La Carme ve de família de viticultors i va estudiar Enologia perquè eren estudis universitaris nous i específics d’un sector que ja la captivava des de petita. Més tard va ampliar coneixements en el terreny de la ciència i tecnologia d’aliments i va treballar en alguns cellers, però van ser pocs anys. Explica que té la sort de dedicar-se des de fa temps en la recerca de viticultura, una manera “de no oblidar els meus orígens”.

A Hotels amb DO vam fer decobertes certament sorprenents, perquè d’algun dels vins seleccionats en desconeixíem l’existència del celler. El tast és asseguts a taula, al restaurant de l’hotel, que té una volta catalana al sostre – intueixo que recreada – que dóna certa calidesa a l’espai. Places limitades per al tast i ganes de degustar. Parelles i grups d’amics. Obrim el repertori amb un cava, tastem dos blancs i comparem entre les garnatxes blanques de la Terra Alta i el Xarel·lo del Penedès, fem un punt i a part amb l’1/11 de Costers del Segre – m’admira el nom que recupera els contractes de la pagesia de Lleida- i finalitzem amb dues garnatxes de 2008 i 2004, de l’Empordà i la DO Montsant respectivament. Aquest darrer vi sorprèn fins i tot en el dibuix que presenta el suro. Com es pot veure a la fotografia superior reprodueix una lira. Les notes musicals celestials que sempre acompanyen quan el tast és ideal. La imatge és preciosa, però no tot sovint es reprodueix. Depèn de l’entorn i dels vins. De la companyia i les explicacions del tast.

Em va agradar la forma amb què la Carme va plantejar el tast. Estem aconseguint obrir el sector del vi a tots els qui ens hi hem aficionat i volem compartir bones estones. Deixem-nos d’exàmens, de judicis, de valoracions estrictes, de tècnica i de llenguatges complicats. Posem per davant l’hedonisme i els sentits. El vi ens agrada o no, i si encertem a trobar aromes i gustos rebuscant als calaixos de la memòria, millor! Però sinó, també. De la manera que han entrat els vins als hotels amb encant de Barcelona, anem bé. Fent-ne partícep a tothom. Preus ajustats al moment econòmic i espais agradables amb ganes de ser visitats, que conviden a la conversa i a la inspecció després del tast. Hagués estat bé poder continuar la vetllada amb els vins del repertori i un menú maridatge, ajustat en forma i preu. Idees per a properes edicions… Amb la Carme, vam passar una estona entretinguda aprenent de cava i de vi i ho va tenir clar des del principi: Va exposar les característiques de cada referència segons les notes de l’elaborador però després obligava a compartir conversa i impressions. No tot sovint coincidíem, no tot sovint ens agradaven, però sí que ens sorprenien en un sentit o en un altre i n’apreníem.

El cas és que la iniciativa dels hotels amb DO és enoturisme en estat pur a la ciutat comtal, una iniciativa pensada per al turista però perfectament vàlida per als residents a la ciutat o als turistes que ens hi hem desplaçat. Un alicient més, una manera de descobrir els actius del país, que preserva -com es va dir el dia de la presentació- els valor d’identitat, sostenibilitat i convivència de Barcelona. I jo afegiria, de tot Catalunya. Aviat, veurem com els hotels de Barcelona comencen a promocionar l’enoturisme per als seus clients. Segur que la iniciativa funcionarà ja que tenim una diversitat i riquesa de propostes que ja voldrien tenir altres territoris. No ens les acabarem mai i, per tant, posar-les en valor en sectors col·laterals és el que toca. Pendent que s’implementi, espero la propera edició dels hotels amb DO per tastar en nous espais emblemàtics. Els llocs, com les persones i els vins, tenen moltes coses a dir. Per la Carme, que guia el tast, el més important de la iniciativa és poder degustar de manera relaxada i informal. “Els tastos són presentats per professionals amb extensa experiència vitivinícola el que permet ampliar coneixements però sobretot fomentar les sensacions percebudes. És una acció formativa oportuna per a entusiastes dels vins que volen explorar les regions vitícoles catalanes amb amics i familiars i reconèixer els vins catalans”.  Mentrestant, ella, ens desvetlla les seves propostes més personals:

vi

“Un vi jove de samsó negra perquè és la varietat de les últimes vinyes en vas que amb l’avi fèiem vi a casa”

moments

“Qualsevol estona que pugui connectar amb els records: Des de les trobades amb la família i amics, a una nit, sola, davant de la lluna i el mar”

persones

“La família i els amics”

Hotels amb DO

http://www.hotelsambdo.cat

Anuncis

DSC_0868

Autodidacta i humil. Apassionat per les relacions humanes que es construeixen des de la base, sense pretensions ni prejudicis. Nascut a Múrcia fa 37 anys, la seva vida es lliga amb el món del vi a la regió portuguesa del Douro, i per casualitat. S’endinsa a la sommelieria amb diferents stages professionals i ara sosté que és el món que l’omple i el mou. Fa poc més de quatre mesos que ha aterrat al restaurant de dues estrelles Michelin de Sant Celoni, Can Fabes, i sembla que hi sigui de tota la vida. “Els canvis són sempre per a bé”, assegura en to reposat i tranquil a la vora de la llar de foc de l’establiment. “Vull imprimir un segell personal a la carta de vins i sé que crear expectació costa molt”, aputa. I el cert és que ho ha aconseguit amb l’equip de Can Fabes dirigit per la Regina Santamaria, que li fa total confiança. L’Alejandro ens avança la nova carta de vins que està a punt de veure la llum en aquesta nova etapa del restaurant.

“Equilibri” és la paraula que millor en resumeix el contingut, amb noves referències de les ries Baixes, Itàlia, i un ampli assortiment de vins naturals i biodinàmics en sintonia amb la cuina ecològica que farceix la carta de Can Fabes. “La gastronomia de Xavier Pellicer ha implantat una cuina de terroir i vull que els vins parlin igual”, explica. També comparteixen protagonisme els vins de petits i sovint desconeguts productors que amaguen grans històries i qualitat. També el vi català tindrà el seu lloc a Sant Celoni i en aquesta recerca es troba immers l’Alejandro: “Els meus dies de descans els dedico a descobrir. No és cap esforç, és formació i immersió. El que et transmeten els petits grans productors queda guardat al disc dur”.

Quan és a Can Fabes li agrada “sorprendre, arriscar i inventar” i ens descobreix la tàctica de la “psicologia en 20 segons” que ha de posar en pràctica per saber si pot o no entrar a recomanar al client. A l’Alejandro li agrada suggerir, i reconeix que quan ell és client en un restaurant també en gaudeix.  És del parer que “el producte parla, explica, fa tornar als orígens” i aquesta és de fet la base de l’experiència enogastronòmica de Can Fabes, on vi i gastronomia formen un binomi, un matrimoni gairebé indisoluble.

El de Can Fabes és un celler de més de 1.300 referències, com el particular de l’Alejandro. Els preus no són un factor limitant. “Recomano vins de qualitat i econòmics. Ara és possible gràcies a les ampolles que tenim. No em sembla oportú assenyalar-ne de cars per passar-ho bé. El nostre celler és per a tots els públics, per a persones que tinguin ganes de gaudir d’una bona estona, ja sigui l’aficionat, l’amant o l’expert. Aviat ho demostrarem fent tastos i apropant l’elaborador al client final amb vins i cerveses”, explica.

L’Alejandro parla meravelles de la cuina de Xavi Pellicer i se sent orgullós de formar tàndem amb ell a l’hora de crear harmonies. Són dos mons que es parlen de tu a tu, en equilibri, a Can Fabes. “Tinc la sort de participar activament en la presa de decisions perquè les experiències siguin úniques al restaurant”, sentencia.

El vi es la seva nòvia des de fa 15 anys, la persona amb la qual és fidel des de 1997. “És un ésser viu que sorprèn físicament i emocionalment i no sempre s’està preparat per a beure, la ment ha d’estar activada per tastar i compartir. Massa vegades s’obren grans ampolles que no són gaudides”. Fidel a la senzillesa, reconeix que per a degustar el vi no cal ser molt cerimonial, sinó que el més important és l’actitud i la predisposició.

Reconeix haver passat més d’un o dos mesos sense tastar-ne, de vi, perquè no li ha vingut de gust i ha triat la cervesa per a les estones d’oci. En el terreny professional, però, el secret és viatjar i tastar. Fonamental per entrenar el paladar i per aprendre’n més.

És nou a Can Fabes però hi arriba en un moment de consolidació professional i personal que el fa viure amb serenor les emocions. Inquiet com sempre, però amb la pau de tenir els peus ben aferrats a terra. Ja no són les ganes dels inicis de fer passos de gegant, perquè l’experiència li diu que cal anar a poc a poc. Transmetre amb temperament. Si no ho hagués pronunciat durant la llarga conversa, també ho haguérem descobert.

És amant del conjunt, de la suma, de la col·laboració i de la coooperació. Tothom compta en un restaurant, repeteix diverses vegades. I el que més aprecia és l’esforç que fa el client per poder-hi anar. Aquí rau la clau del seu èxit particular. Per al maridatge, cap gust sofisticat, sinó un apreci sincer cap a projectes, productes i amics que li han robat el cor amb una història:

vi

“Prendria una sidra Malus Mama, elaborada por un jove amic que es diu Iñaki, i que és de San Sebastian”.

moments

“Per acompanyar la cuina biodinàmica de Can Fabes, amb formatges de llet de pasta curada, o els calamars de … o les figues amb amanida”.

persones

“Amb qualsevol persona. És una sidra que sorprèn i el culpable és l’Iñaki”

Can Fabes (2 estrelles Michelin)

Sant Joan, 6. Sant Celoni, Bcn
+34 93 867 28 51 / canfabes@canfabes.com

Amanida de tomàquet i maduixes amb parmesà i alfàbrega, anxoves amb pols de trufa negra, ostres sobre fons de suquet, bunyols de bacallà a la mel, gaspatxo tradicional en capes de diferent densitat, sardines marinades amb taronja i olives, costelletes de conill amb all-i-oli de poma… 

Són algunes de les creacions del Compartir, el restaurant que han obert a Cadaqués Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas, tres excaps de cuina d’elBulli. A pocs quilòmetres de Cala Montjoi, la seva experiència al temple de la revolució gastronòmica es fa evident a cada plat. És cuina amb un punt de sofisticació i complexitat, malgrat que ells la neguin. “Elbulli és per emocionar, el Compartir per agradar“, sentencia Eduard Xatruch. És dissabte de finals de setembre, amb ple absolut al restaurant malgrat la pluja i el partit del Barça. Ja pensen en cobrir la terrassa per rebre més parelles i amics amb ganes de compartir. “És un lloc fàcil i assequible, proposem una alimentació saludable i un estil de cuina que és el que ens agrada“, comenta. L’ús de la soja, per exemple, és freqüent i l’Eduard n’explica el per què: “Acabarà sent un producte estandaritzat com el ketchup o el tomàquet i ens agrada introduir-lo per donar un toc molt personal i particular, com també les algues o els condiments de procedència oriental”.

És la cuina dels contrastos. I de la creativitat en el sentit que el resultat al plat sempre és soprenent. Producte local sempre que sigui possible, però la prioritat és la qualitat. Les sardines són de l’Empordà, però les ostres de la Bretanya i les anxoves del Cantàbric. “Tenim una seguretat alimentària com mai“, assegura l’Eduard. I igual o més convençut es mostra parlant del futur de la gastronomia: “Al món cada vegada es menja millor, la cuina espanyola està a l’avançada, des d’elBulli s’han trencat molts tabús, han canviat consciències, ha fet un favor a tot el món i la seva filosofia s’ha estès arreu. Ningú no té por d’emprendre un camí igual a la cuina”. Preguntat per quin recorregut seguirà en endavant la gastronomia, ho té clar: “la cuina anirà cap allà on volguem”. Està clar que qui se sent observat és qui marca tendència.

El Compartir és una aventura gastronòmica molt seductora. És una conversa, un tast de vi, una cuina de textures encavalcades, una atenció i servei d’altura que et fan sentir com a casa. Els tres cuiners impulsors tenen clar que haurà de seguir rodant sense la seva presència diària després d’alguns mesos d’aprenentatge. El seu lloc està al costat de Ferran Adrià amb elBulliFoundation, investigant i divulgant el coneixement gastronòmic a través de la fundació i amb eines com la bullipèdia, que els està donant una gran feina  però segur que alhora moltes satisfaccions intel·lectuals. En aquest volum, probablement llegirem de gastronomia i vi, d’armonies i maridatges. Els del Compartir són del sommelier Ferran Centelles, qui també formava part de l’equip d’elBulli. Una selecció curta però prou diversa i també representativa dels cellers de la DO Empordà. Uns vins que, entre el client estranger, tenen cada cop més sortida, en un exercici de solidaritat patriòtica.

L’Eduard, nascut a Vila-seca i format a l’Escola d’Hoteleria de Cambrils, reconeix que la seva és una feina de molta dedicació. Amb elBulli van arribar a límits impensables i al Compartir sembla que encara no han perdut la inèrcia. Reconeix disposar de poques hores lliures i poques vacances. “Cuinar, dirigir, anar al mercat ocupen molt de temps“, comenta. I investigar, més encara.

Desvetlla que els mercats el perden. I sempre que és de viatge, els visita, perquè “marquen molt com és la ciutat a nivell cultural”. Aprecia la gastronomia d’alguns temples tarragonins, però reconeix que han de canviar coses encara i arriscar més, singularitzar-se. Com ell proposa al Compartir als clients que intercanvien sensacions i conversa: una sangria de poma i una gran oblea cruixent de gambes i algues per començar són les trenquen el gel. “Ens escoltem les persones que vénen i de vegades adaptem els seus suggeriments”, comenta en una actitud que l’honora. És mestre i aprenent al mateix temps. El resultat en el tracte i en el resultat culinari és, sense dubte, excel·lent. Com la conversa, reposada i reflexiva, lúcida, encara que siguin prop de les 2 de la matinada i al Compartir ja només quedin les sensacions agradables d’una experiència enogastronòmica molt particular. Per al tast, viatja als seus orígens i recompensa les hores que treu als seus:

vi

“Un vi de la DOQ Priorat, que és el que més m’agrada, probablement perquè sóc de Vila-seca i és una zona vitivinícola que em queda molt a prop, però també perquè recordo quan de petit anava amb l’avi a buscar-hi vi. També em podria decantar per algun de la DO Ribera del Duero”.

moments

“Bevent i sopant. Acompanyant un plat, segurament. Es pot menjar molt bé a casa, per exemple un ous frescos ferrats. Cuino coses molt senzilles, o un peix a la planxa amb amanida”.

persones

“Amb la meva dona”.

Compartir

Riera, s/n

Cadaqués (Girona)

www.compartircadaques.com

“Hoy toca más despacho, con lo bien que me lo paso en la cocina. #estamosSembrando #felizviernes“. Té ganes de posar-se de nou davant dels fogons i no descobrim cap novetat. És inquiet de mena, enèrgic, humil, treballador i té un cap ben moblat que bull incesantment d’idees. Escoltar-lo és impregnar-se de força de voluntat i optimisme. “Vamos a darlo todo” o “#estoempieza2012” són els seus particulars crits de “guerra” en forma de tuit a les xarxes socials. Juan Diego Sánchez és cuiner. Un simple cuiner, a jutjar per la seva presentació al Twitter. Té, no obstant, una llarga trajectòria professional en la qual ha seguit l’estela dels cuiners més influents del país i s’ha treballat el seu propi camí. A Tarragona és on més reconeixements li han arribat,  coincidint amb l’última etapa al restaurant 20 à la rambla. Una relació que ha finalitzat fa poques setmanes. Els clients se’n lamenten i troben a faltar la seva proposta singular i creativa. Sense ell, res serà igual als fogons del 20. Com abans als de l’Anap.

Als 9 anys, Juan Diego Sánchez va provar amb la primera recepta: una crema catalana que hauria estat per llepar-se els dits si enlloc de la sal hi hagués posat sucre. De més gran, s’oferia sempre a preparar els sopars d’amics, que preferia a casa enlloc d’anar a fora. A la mili, va satisfer també l’estòmag dels soldats. “Quan cuino és quan més em relaxo”, explica. Qui el coneix, però, sap que és un nervi a tota hora. Fa venir salivera quan recorda els plats més contundents de la cuina andalusa que el van marcar de petit i comenta d’aleshores que només apartava els llegums perquè la textura li molestava, cosa que ja ha superat. Respecta des de sempre el món del vi i amb el temps ha adquirit més cultura enològica. “Les percepcions s’obren molt més”, comenta. Lloa l’enòleg Joan Asens, a qui defineix com “el Ferran Adrià del vi” i de qui destaca la delicadesa amb què tracta el raïm a peu de vinya.

Per a Juan Diego, la cuina és “joc i interpretació, sentiments i idees“. “M’agrada la cuina innovadora, però la base és conèixer la tradicional, investigar-la i reelaborar-la. Alguns joves cuiners no saben fer unes llenties, però sí una gran escuma de llenties. No anem bé”. Preguntat pel seu millor moment entre fogons, no dubta ni un moment a traslladar-se al bar d’on neix el Celler de Can Roca. En aquest establiment hi treballen darrere la barra els pares dels tres germans Roca i Juan Diego recorda com hi va prendre una cervesa just abans d’iniciar un stage d’una setmana al restaurant. “Admiro aquestes persones, la seva constància, el gran tracte personal. M’apassionen l’actitud i l’aptitud, són el 90% del currículum“.

Ell també encaixa en el patró dels qui admira. Al 20 à la rambla es feia un fart de rebre amics i de servir menús sorpresa. Tothom qui el coneix es deixava guiar pel seu criteri. Plats deconstruïts o per construir amb producte de qualitat sovint irreconeixibles. Qualitat que, al seu parer, no vol dir car sinó bo, comprat a la llotja o al mercat. Entre el 20 i els nous projectes que vindran, hi ha hagut lloc per un respir. Temps per la platja, la muntanya, la família, per passar balanç, ordenar prioritats, formar-se en d’altres cuines i per gaudir de la seva amb els més amics. Entremig, ha aparegut una oferta molt interessant a Qatar que no descarta per a un futur. I pel que fa a projectes, somnis i il·lusions, són molts. Ara té temps per valorar i posar cullerada de nou: la primera estrella Michelin per Tarragona? Un gastrobar amb el seu segell personal? Un establiment de restauració amb repertori de sushi i menú degustació? Un espai de tapes amb la que sens dubte és la més gustosa de les que prepara? Sigui com sigui, el vi hi tindrà un paper destacat i hi haurà maridatge. I sempre que es pugui, la cuina serà un espai de treball i creació visible i transparent. Igual com es manifesta ell: proper, senzill, bromista i en contacte permanent amb el client. Els interrogants els anirà tancant el temps però demostren com frisa per remenar l’olla de nou, i no precisament la de casa.

Amb ganes de tornar a transmetre emocions a través dels plats, em reconeix que té marcat el camí de la gastronomia des dels 16 anys i que està convençut d’haver assolit ja moltes fites, però que n’hi queden tres per aconseguir: una estrella michelin, escriure un llibre de cuina i morir vell, però vivint bé.

Ho explica des de la humilitat, i conscient que el que té és fruït de la constància i del sacrifici. Són a la base de la seva cuina, la que li han ensenyat Ortí Hebles, Paco Secaduras, Pascual Peñuelas i Joan Roca. La cuina tecnoemocional que Pau Arenós tan bé relata a “La cocina de los valientes” és també la seva. I té clar que el futur passa per l’excel·lència i la qualitat assequibles, a l’abast de la butxaca de la majoria i no només per la cuina per a les elits. Em posa un exemple, el reportatge “Una senzilla excelencia“. Si hagués de titular aquest post, l’hauria copiat. He volgut ser tan franca com ell. Per al maridatge, li costa decidir-se però té clares sempre les arrels i les seves són sempre les persones i els moments:

vi

“Valoro més el moment i la persona que el vi, però si n’hagués de triar un seria del celler Pago de Carraovejas, que vam beure el dia del meu casament. Vam reunir-nos 20 persones, just les que hi havien de ser, i vam maridar els vins amb un menú degustació de 10 plats”.

moments

“A taula no concebo un dinar sense vi, però una cosa i l’altra han d’estar diferenciades per apreciar-les ambdues. Bec i després menjo”.

persones

“Amb familiars i amics, els més propers. Amb la Noelia, l’Eduardo, la meva dona i la meva filla”.

Juan Diego Sánchez al programa Cuines de TV3.