Arxius

Tag Archives: gratallops

calllop edifici

cal llop antic

Va trigar en arribar però va valer la pena. Cal Llop va promoure un premi periodístic obert a reportatges sobre el Priorat que vaig tenir la sort de guanyar en la categoria de periodisme digital amb el bloc Vi-Moments-Persones. El premi em va permetre gaudir d’un cap de setmana a l’habitació 10 amb solàrium i vistes a l’espectacle de les vinyes de la DOQ. Cal Llop neix gairebé de les runes com demostren les imatges. La tenacitat i la persistència de la Cristina i el Waldo, amb moments de desesperança inclosos els ha fet arribar on són ara, l’àgora de Gratallops, el petit temple dels amants del vi, l’espai de reunió d’amics, viticultors, enòlegs i aficionats.

Arribem divendres a l’hora baixa quan la llum encara il.lumina el cep envaït d’un verd frondós. A la terrassa del davant de l’hotel és l’hora de l’Apero (l’aperitiu) com diu en Fredi Torres ànima de la vetllada a més d’un erudit del món del vi. Al seu costat Txell Pellejà de Nita. En Cros, amic de Waldo i Cristina, recent arribat de Menorca i els amfitrions de la casa. Més tard s’afegirà a la cita Alfredo Arribas i l’endemà veurem seure a la terrassa a Carles Pastrana, amb un grup d’amics.  A ningú no se li resisteix passar una bona vetllada a la llum tènue de Cal Llop. Sopem amb la Cris i el Waldo i en Cros. Garnatxa blanca de Barbarà Forès (DO Terra Alta) i Finca l’Argatà de Joan d’Anguera (DO Montsant) després. Primer gambes de Menorca, després orella de porc a la planxa i formatges variats. Exquisit com la conversa i l’acollida. I la nit segueix plàcida amb gin’s i riures i alguna confidència.

fredi torres

Dormim en una habitació acollidora que reivindica la cultura del vi amb un porró a la tauleta de nit. L’accés al darrer pis convida a passar per la biblioteca. Moltes referències conegudes del món del periodisme com el gran Juan José Millàs que ens agrada trobar i fullejar, per bé que sigui un vell conegut. Excel.lent repertori de bibliografia vitivinícola i gastronòmica, com la imatge que acompanya, del mític restaurant El Bulli, del qual en recomano l’exposició que es va estrenar a La Pedrera i ara roman a Londres.

ferran adrià

Despertar i veure com els vidres del balcó emmarquen el paisatge de costers del Priorat no té preu. Sentir el repic de campanes de l’església de Gratallops, veure els gats venir a dir bon dia, sobre les teulades i entre terrats de color terrós, respirar pau, inspirar natura, sentir la tranquil.litat desitjada i necessària.

Enfilem el dia amb un esmorzar abundant. Embotits i pa amb tomàquet, suc de taronja natural, iogurt artesà amb mel de Gratallops i cafè amb llet servit en tasses creatives com la decoració acurada de l’hotel. Tints cinematogràfics en la pintura, en la forja… I colors encesos com el blau elèctric mironià que posen nota de color al negre dels llops.

Primera parada del dia a la finca La Pujada d’en Fredi de Saó del Coster. No estava previst anar-hi però amb una proposta la nit abans ha estat ràpid decidir-nos. L’ascens al tros en el seu cotxe sempre és emocionant. Ens aturem i confirmem la seva expertesa sobre terreny, endreça la massa foliar per a una millor exposició solar, ens descobreix com les arrels es filtren entre làmines de llicorella per amarar-se d’aigua, ens comenta la seva aposta per la viticultura ecològica així com els ‘companys’ de feina amb qui llaura el tros no exempts de dificultats. Carícies que demostren el seu compromís amb animals que saben fer bé la tasca encomanada. A la visita hi és també l’Eva que s’encarrega de les visites enoturístiques. Ha estudiat a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset i afronta un important repte professional. Tindrà un gran mestre.

Tornem a Gratallops i de camí penso en els vins del Fredi que he tastat. L’S i el Terram, són vins que es mengen, t’omplen de mineralitat la boca. Aviat destaparé l’ampolla que em va regalar per l’aniversari. A Gratallops ens disposem a provar tot seguit una nova activitat que promou l’empresa ebike tours.

Gratallops-vinyes

(imatge cedida ebike tours)

Recorreguts amb bici elèctrica entre vinyes. Com diria el poeta “tan sols a peu o amb bici es pot contemplar la natura“. I jo afegiria que també sentir les aromes del Montsant, descobrir exemplars preciosos de papallona, observar vinyes en vas, emparrades, amb molta o poca massa foliar, amb o sense coberta vegetal, en coster, en terrasses, amb abundant vegetació o sense al voltant, un espectacle, un mosaic de verds en poc més de 3 quilòmetres de recorregut circular per darrere del celler d’Álvaro Palacios. Les hores següents seran per descansar, llegir i pensar, des de la piscina de Gratallops amb poquíssima afluència de convilatans per la tarda. Un paradís d’aigua. Allotjats a Cal Llop hi podem entrar gratuïtament. Abans de fer el descans, visitem fugisserament el celler Ripoll Sans, base d’operacions de l’Ebike. Comprem una ampolla d’Artai per bé que un dels seus top sigui el monovarietal d’escanya-vella, un vi blanc únic amb què es reivindica la varietat autòctona que temps enrere va rebre un nom curiós per l’efecte que produïa la pell gruixuda sobre el paladar i la gola de les àvies.

llop1

De nit a Cal Llop se celebra l’aniversari de Waldo. Hi serem amb la colla que novament reuniran, també amb Sara Dochow gran amiga de la família i promotora de Colours of Priorat. Si teniu ocasió us en recomano la lectura. Abans anem a Porrera per la carretera vella, poc més de 14 quilòmetres de distracció paisatgística passant per la també mítica Torroja del Priorat i observant les vinyes singulars del Trio Infernal a cop de vista des de la carretera.

porrera

Es presenta ‘Món Porrera‘ un recorregut emocional i sentimental pels espais viscuts, fets poema o cançó de Miquel Martí i Pol amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Ningú no hi falta i encara menys l’amic Lluís Llach amb veu del qual se sent l’àudio-guia que acompanya la ruta. La promouen els allotjaments rurals de Porrera i esdevé un nou motiu de visita i descoberta al Priorat. La presentació convida a fer aviat el recorregut per la Porrera de Llach i Martí i Pol, mentre l’acte es clou amb el concert d’una coral de gospel que musica alguns dels més coneguts poemes.

sara dochow

De retorn a Gratallops la taula ja és parada i els comensals a punt per celebrar l’aniversari. L’apero com diria en Fredi Torres comença amb un grand cru (veure fotografia dels taps de suro) i acaba amb Moet Chandon. El repertori és interessant i gira al voltant de tres màgnums, Terram, Trossos i Nita i altres joies vitivinícoles. Intueixo que és el regal per al Waldo més enllà de la companyia, els riures i la conversa que s’allarga entre sons de guitarra i l’ukelele de la Sara Dochow que sona de meravella sobretot quan la veu l’acompanya en la seva tímida aventura musical. La veritat és que tots els vins, caves i champagnes tenen gust a glòria però s’aprecien sobretot els dels dos elaboradors amb qui compartim taula, en Fredi i la Txell.

llop13

Tenim curiositat per saber què van donar les respectives anyades 2007 i 2008 i alhora saber que s’espera per aquesta campanya en què estem immersos. La nit celebrarà com a 4 o 5 vegades l’aniversari de Waldo amb brindis i felicitacions merescudes que accepta entre retrets irònics. El sopar preparat per la Montse, cuinera de Cal Llop, és deliciós. Un porcellet que es desfà a la boca amb el suquet tan autèntic que ha guisat per acompanyar-lo. I mentre assaborim i celebrem, passen les hores, i passen massa ràpid.

terra
L’endemà ens llevem d’hora però a la 10 de Cal Llop s’hi està molt bé. El sol penetra ja per la finestra i ens convida a sortir a veure els costers imponents que tenim just davant. La vida desperta tranquil·la entre miolades de gats que visiten teulades. Ve de gust quedar-se al terrat contemplant tot i res, els colors de la vida rural, el repic del campanar, i continuar el somni a les dues gandules que el presideixen, però tenim visita a La Cartoixa d’Escaladei i abans ens espera un segon gran esmorzar al restaurant de Cal Llop. No cal tenir gana, només delit. Fruita, embotit, pa amb tomàquet, iogurt natural, mel de Gratallops… Delícies que s’encavalguen després del suc de taronja natural.

cartoixa d'escaladei

Deixem Cal Llop després de passar pel bar un dels espais més artístics de la casa que exalta la decoració cinematogràfica i que fa més difícil encara el comiat. Allà hi ha la Maria i la Cristina que encara té l’esmorzar a les mans, fa més de mitja hora que intenta cruspir-se’l, però de tant servir als altres, encara l’aguanta a les mans. Seguim conversant de l’experiència fantàstica que hem tingut, ens han acollit a casa com intueixo que fan amb tots els clients que s’obren i es deixen acollir. Com a amics. Recullo el segon premi en forma de vi que divendres ja em va ensenyar la Cristina i el carrego al cotxe delicadament. És ple de vinassos i em fa respecte tant el que hi ha dins com la caixa de fusta que els guarda. Penso quan serà el moment d’obrir-los i tinc clar que serà amb molt bons amics, i d’aquests n’hi ha ben pocs.

time cal llop

Abans de l’adéu, la Cristina recorda els orígens del seu projecte al Priorat que no van ser fàcils ni exempts de dificultats. Alçar una casa pràcticament en runes llevat de l’estructura, els va portar pel camí del martiri i malgrat tot penso que ara tenen la recompensa per no haver abandonat mai. És el segon cop que ens allotjàvem a Cal Llop i tinc clar que hi tornarem, és un lloc en què un no té temps per avorrir-se, com reivindica la filosofia irlandesa.

A Escaladei ens endinsem en el misticisme del Priorat. És el bressol, l’origen de la cultura del vi prioratina que els monjos cartoixans van arrelar-hi a partir del segle XII. Des d’aleshores aquesta terra difícil d’on és característica la llicorella no ha fet més que donar bons fruits. A la Cartoixa contractem una visita guiada, la millor manera per endinsar-se en l’esplendor de l’ordre eclesiàstica que va tenir com a prioritat el culte a Déu, el recolliment i el cultiu de la vinya. En totes les seves estances es fa evident aquesta dedicació i durant la visita es comprèn el seu mode de vida auster i intramurs. Recent restaurat el claustre menor amb la font d’aigua blava al mig i el refetor, la visita resulta ara imprescindible. Com les dependències personals dels monjos que per primera vegada visito. Austeres, que conviden poc més que a la reflexió. Únicament els brots del jardí distreien la vista. La Cartoixa embelleix així que passa el temps i necessita de noves intervencions encara, per veure l’esplendor de l’Església per exemple. Esperem que arribin encara que a compta gotes perquè el passeig sigui complert sense necessitat de maquetes.

escala escaladei

El passeig per La Cartoixa amb guia permet comprendre la seva importància. És el monument històric més visitat de la comarca, encara que el punt de partida o final sigui el vi. Qualsevol amant de la història de la comarca o de la cultura hi trobarà elements de contemplació i/o reflexió. És visita obligada com també Poboleda a pocs quilòmetres, un dels pobles amb més cellers per quilòmetre quadrat, exponent de com mantenir les tradicions, com la festa de la verema prevista pel 14 de setembre.

El cap de setmana acaba a Gratallops. La piscina convida a submergir-s’hi de nou. I la calor es fa insuportable. El camí vell d’Escaladei a Gratallops és un trajecte perfecte per acalorar-se però sobretot per deixar volar la imaginació i posar a prova els 5 sentits. No igualarà mai l’estimada Porrera-Falset, la millor carretera del Priorat potser perquè l’he fet moltes vegades i cada cop la trobo més sorprenent. Les corbes, les vistes, les vinyes, la postal de Porrera, les figueres… A cada cop de volant un sospir.

premi cal llop

El Priorat és per viure’l a càmera lenta i amb respiració profunda. I així el sentiré jo quan des de casa tasti aquestes meravelles del premi… Costa veure les anyades? És part de la màgia…

La cultura i la sensibilitat del Priorat no l’ha trobat en cap altra regió vitivinícola del món. René Barbier es mostra sincer per justificar el seu arrelament a una terra que estima i amb la qual connecta. La natura és el seu hàbitat natural i no s’imagina cap altre escenari que no sigui un entorn de vinya amb sòls de licorella, com el que el desperta cada matí al Priorat. A René Barbier el caracteritzen la seva humilitat i transparència. Sota l’aspecte reflexiu i pausat, s’hi amaga una ment privilegiada de l’enologia que des de Clos Mogador ha elaborat els vins més preuats de la comarca, tant a la DOQ Priorat com a la DO Montsant. Vins que “se serveixen als millors restaurants de França”, explica amb orgull. Reconeix que ningú no ho hauria dit mai quan “el Priorat era un diamant en brut. Sempre ha tingut prestigi però ara és com fer l’amor delicadament amb una dona“.

Quan va arribar al Priorat, en René ja sabia que el sòl era excepcional. “Ho teníem tot i res“. Va dedicar-se a no fer soroll i a fer vi, i van pactar les condicions i bases del preu del raïm, sota una premisa que ho diu tot: “el preu del vi és el preu de la dignitat del pagès“. Per ressucitar la regió, van contactar amb els grans sommeliers del món perquè descobrissin el resultat d’un sòl, d’un clima, d’unes varietats i d’un procés d’elaboració molt metòdic que abraça cada vegada més la biodiversitat. I així comença el ressorgiment del Priorat i les primeres puntuacions destacades de Robert Parker, després que el 1989 sortís al mercat el primer vi del celler. Recorda nostàlgic que el duia en caixes personalment al restaurant de Ferran Adrià, a elBulli. Hi anava en cotxe. En René matisa que abans, però, ja hi havia bons vins i ben fets a la comarca, declarant-se amant del vi del Cecilio de Gratallops.

El Priorat ven més vi amb la crisi, i el mercat intern a Catalunya ha augmentat força en els últims temps”, explica en René. Creu que aquests moments de dificultat econòmica faran gran el Priorat, perquè qui no hi creu i qui hi ha anat per negoci, ha acabat abandonant la comarca i la vinya. Explica que són l’únic celler que no ha abaixat el llistó ni reduït el preu dels vins perquè saben que molts els tenen com a termòmetre de l’economia a la comarca i n’han de donar exemple. Són fins el moment l’únic celler de tot Catalunya amb un vi de finca, el Clos Mogador. Mantenir els estàndards de qualitat és per a ell un reconeixement i un respecte envers el país, alhora. Creu a ulls clucs que la cura del terroir i del clos el responsabilitzen enormement.

No es considera en cap cas un mestre, sinó que declara “haver contaminat la meva estima pel Priorat i la passió per la comarca” a moltes persones, a l’Álvaro Palacios especialment -a qui considera un germà petit. Creu que el futur que li espera a aquesta terra és “genial”. De fet, revela que quan les coses rutllaven va creure que el Priorat estava en perill perquè hi havia gent que hi anava a fer negoci, “però ara hem tornat al que érem, un projecte il·lusionant“. Els cellers més petits, amb menys estructura, aguanten bé la crisi i si aguantem plegats “el futur del Priorat quedarà superconsolidat, amb amb prestigi i solidesa”. “Si alguna cosa he aportat aquí és la bogeria del 68, la llibertat. Això és més important que tots els diners del món“, comenta.

El seu missatge és, malgrat el moment, terriblement optimista i reitera que el Priorat “té tots els ingredients per ser feliç perquè ningú no l’ha contaminat, la crisi ha fet foragitar els que se’n volien lucrar” i l’emociona parlar dels seus vins, que són revolucionaris en moltes coses, sense condicionaments científics. “L’I+D hi ha de ser però cal deixar fer també a la natura que tingui la seva llibertat, la riquesa de la biodiversitat i l’autogestió de la vinya. De tot això en resulta una molt bona fruita”. I justament això és el que després l’emociona trobar a la copa de vi. “Faig el vi que puc fer i jo sóc el primer sorprès, tinc els experts d’I+D més grans del món, però cada any quedo acollonit del que em surt”.

En René, malgrat la seva expertesa i reconeixement internacional, reitera que “la perfecció no existeix, l’èxit és la complementarietat i l’equilibri“. I ho explica per referir-se al conjunt d’enòlegs i viticultors que han posat el Priorat al món. “Cadascú aporta la seva “sensibilitat”, li van dir un dia, i li va quedar gravat. En René deixa clar que “la il·lusió d’un vi mai no es podrà comprar, la felicitat és participar-hi“. “L’ampolla transmet, emociona, perquè cadascú hi posa a dins la seva intimitat”, i ho comenta mentre parla d’Àlvaro Palacios i els seus vins.

Enamorat del costat emocional del vi i sense deixar de ser un aventurer, en René reclama que “els meus fills em facin fora!“. “Considero que el meu projecte ja és totalment seu i m’agradarà marxar sense fer soroll, però encara quan em sol·liciten, corro. M’agradaria tenir temps per escriure, tinc coses a explicar des del punt de vista autodidàctic, em “revolucionen moltes coses i a vegades el vi m’empresona“. Vol llegar i donar continuïtat a la seva gent i es declara poc amant de les entrevistes perquè no vol protagonismes, però sí que considera fonamental contribuir a divulgar la cultura del vi al Priorat, com fa de forma magistral en la darrera entrevista que li hem sentit a Catalunya Ràdio. Un treballador admirable que té conversa per hores, tantes com es pot estar assaborint un dels vins que recomana:

vi

“Un vi que em va sorprendre moltíssim va ser l’anyada 1974 d’Scala Dei, és una passada. Em va obrir els ulls del que es podia fer en aquest territori. Un treball fantàstic, increïble i al·lucinant. Va ser una gran descoberta del potencial d’aquesta terra, del Priorat”.

moments

(no parlem de moments, sinó de vins i persones)

persones

“El tornaria a prendre amb tota aquella gent amb qui hem treballat plegats en el món del vi. No seria el vi que tastaria amb la familia, els fills. Aquest seria diferent, un Chateau Clos La Magdelaine de St. Emillion pel treball que fan de la biodiversitat, la transparència, el terroir, la humilitat. És un vi econòmic però emocional”.

Camí Manyetes, s/n
Gratallops 43737

Isabelle Meyer és coreògrafa i ballarina de professió. Explica amb orgull que va introduir la dansa contemporània a l’acadèmia tarragonina on va desenvolupar la seva activitat, essent a més la primera adscrita a l’Institut del Teatre. Però després de deixar amb 24 anys Nancy, la seva ciutat natal, va abandonar també Tarragona pel Priorat. Des d’aleshores, ha abraçat per igual l’art pictòric que la gestió administrativa al celler Clos Mogador. Ulls clars, melena arrissada i rossa, revela que l’última dansa l’ha fet amb la mà, escoltant el Concert per a violí en Re Major de Txaikovsky mentre feia girar sobre paper blanc un pinzell moll amb lies i vi de garnatxa. La creació va durar el temps exacte de la peça musical. Això només s’ho pot permetre una artista. I ara el dibuix s’estamparà a l’etiqueta del vi que elaboren uns amics seus en què també hi participen el seu marit i ella com a socis: el SACCRIW. Aviat veurà la llum aquesta combinació de vi, moviment i dansa.

La vena artística li ve de lluny però és autodidacta en aquest art. S’estrena i es forma amb les etiquetes dels vins més preuats de la DOQ Priorat i la DO Montsant que elabora el seu marit, l’enòleg i viticultor, René Barbier. Però també ha col·laborat amb cellers amics, per encàrrec. Totes les creacions amaguen un missatge, una història. Són naïf. Malgrat els pocs centímetres que hi ha lliures, considera que l’espai de l’etiqueta és el suficient per representar allò que significa el vi. Les entèn com un ex-libris: representen la persona i el seu vi. A Clos Mogador no s’han plantejat mai contractar els serveis d’un dissenyador o d’un il·lustrador. En René insisteix que l’autenticitat és al puny de la Isabelle. Són traços personals, empapats de la seva filosofia de vida i manera de fer. Lliures. La bogeria del 69. Saben com ningú què s’amaga darrere del Nelin, el Manyetes, el Clos Mogador, l’Espectacle…

Isabelle recorda que van arribar al Priorat sense res, amb una única pretensió: fer el millor vi del món per beure-se’l a casa. I el resultat han estat una colla de referències valorades mundialment i que rivalitzen amb els millors crus francesos. Les etiquetes naveguen entre el classicisme i el nihilisme, i es materialitzen així que arriba la inspiració. Les tècniques són diverses però la Isabell reconeix que pintar amb vi dóna més llibertat, més intensitat al dibuix perquè no cal preocupar-se pel color sinó per la forma. I aleshores ho remata amb rotuladors daurats i plata, aquarel·la blanca i lleixiu. I el resultat és sempre diferent, sorprenent, elegant i alhora proper. A mesura que ha anat creixent la familia –recentment ha estat novament àvia- es va omplint l’espai a l’etiqueta de Clos Mogador on hi són tots representats.

El dibuix personal denota que la família Barbier-Meyer mostra amb transparència la seva vida estretament lligada al vi i el seu respecte profund per la natura. És conscient que el mercat valora i jutja la imatge, però per convicció ja s’hi esmera. Ara fa 30 anys que van comprar la primera finca al Priorat i 20 que comercialitzen vi i ella s’ha encarregat del disseny del llibre que han editat per commemorar-ho. La Isabelle se sent feliç de veure que una nova generació segueix la seva estela i desvela que setmanalment viatgen plegats amb una ampolla de vi – que no és del seu – a taula. A casa, qui tria vi és en René. A ella, li agraden especialment les etiquetes més atrevides, com les de la Vinya del 8 i Les Cousins. “S’aproximen a un quadre”, sentencia. Però a l’hora de tastar, torna al clàssic. Entre els seus projectes no en descarta algun que enllaci vi i dansa, però reconeix que el seu nivell d’exigència és alt i per això de moment només ho té en ment, tot recordant que les bacanals ja eren justament això. Que la idea ve, de fet, de lluny. A l’hora de triar, prioritza el blanc i les converses no sempre giren sobre el mateix eix: “Quan viatgem amb el René no anem de cellers ni parlem de vi, ens agraden els viatges amb component sociològic i cultural”. Marquen diferències amb les noves generacions, que no s’estan de visitar cellers i tastar nous vins. Cada generació és una història, té unes inquietuds… “El vi ens ha permès gaudir de converses excepcionals amb persones molt intel·ligents” explica.

vi

“Recomanaria un d’un amic nostre de la regió del Loire, un vi blanc que és el que més bé em fa a l’estòmac. Un Sancerre Galinot de Gitton Père y Fils

moments

“En un dinar. M’agrada molt la cuina i a casa cuidem molt el maridatge gastronòmic per als nostres vins i per als vins que tastem de fora”

persones

“Amb la família, sens dubte”

Isabelle Meyer/ Clos Mogador

Descobrir què amaguen aquestes mans no és fàcil. Un Clos Mogador de René Barbier del 98 li va canviar la vida i li va descobrir el Priorat. Ara l’admira, el sent i el viu amb una passió inusual, atrapat per la fascinació dels costers i la natura. Fredi Torres és enòleg i propietari de Saó del Coster, al rovell de l’ou de la DOQ Priorat, a Gratallops. Al celler és metòdic, treballa i viu a un ritme frenètic i és carismàtic en el gest i en la conversa. És social com el vi. Revela que tan sols s’amaga per Cap d’Any per gaudir en solitud d’una pel·lícula de les d’abans, de Audrey Hepburn i Sean Connery. Sensualitat i romanticisme? La resta de l’any, però, la divideix entre el treball i l’art de compartir vi, compartir taula i compartir experiències. I també de ben segur carícies, que veiem amb la Nini, una preciosa gata que va rescatar dels carrers de Falset.

Amb orígens familiars a O Grove en una familia de camperols sense vinya, se sent fascinat per Galícia, on ja elabora un albariño però on voldria obrir celler algun dia. És un home inquiet amb una història gens convencional al darrere. El silenci de la sala de bótes de Saó o la veu italiana abellutada que sona al chill out de casa seva res tenen a veure amb els discos que punxava com a DJ en una etapa prematura i convulsa. Parla 7 idiomes i té sang suïssa. Es nota en el mètode i en la neteja. Sap que sacrifica la vida personal però ho fa amb plaer. Rep a casa amics sommeliers de Monvínic i es desviu perquè experimentin la seva agitada història al voltant del vi. Convida a fer pigeage i recorda que els peus trepitgen futures anyades del Planassos, un gran vi.

Fredi Torres subjecta la copa de manera delicada. Influït pel caràcter femení de tres generacions -mare, àvia i besàvia, posa l’accent en què el seu alletament no va ser matern com el dels 3 germans, sinó a base de llet de vaca. Així s’entén que abans de dedicar-se al vi, volgués afinar i guardar formatges. La seva viticultura és orgànica i tradicional. Beu de Rudolph Steiner i té devoció pel ruc amb què llaura i per les gallines que li ponen ous a diari. Amant de la bona cuina – prepara un deliciós pesto amb collita de l’hort, reconeix tenir debilitat pels vins del Celler de l’Aspic de Falset però l’última adquisició en un restaurant han estat dos anyades excepcionals de Vega Sicilia, al celler de l’Hotel Sport. Els amics de sempre són, però, a Cal Llop.

En els seus plans comercials hi ha ampliar el percentatge de distribució de vi de Saó del Coster al país, ja que fins ara un 95% de la producció s’està exportant a l’estranger. Tòquio i Japó són el millor destí de Planassos. Allà sembla que s’entén i valora el poc rendiment dels costers prioratins. Aquí costa fer comprendre l’esforç i el sacrifici d’unes vinyes centenàries i d’una viticultura artesanal. Mentre destapa tres ampolles per compartir amb els amics de Monvínic, explica que mai en destapa de les seves quan té convidats. I això que venen de gust, sobretot quan tempta l’auditori amb el vi que prepara pel casament d’uns amics, un vi funky de syrah i garnatxa. “Un pim pam, 80 ampolles”, segons les seves pròpies paraules.

vi · moments · persones

“Per a mi un moment és un vi. I el vi no l’entenc si no és compartit. No puc respondre a aquesta pregunta”.

Però sense voler-ho ho fa. Preguntat pels vins del Priorat, no pot estar-se de mencionar Lo Givot i definir-lo com “un Priorat autèntic”. O el Dofí, de qui explica que li encanten els vins d’Álvaro Palacios, a qui assegura tenir un gran respecte. Amb Palacios són amics i es troben sovint. Les seves converses mai són de feina, sinó de gastronomia, motos, dones i, a vegades, toros. I amb què mariden? Amb champagnes vells. Sense voler-ho ja m’ha descobert seu seu vi ·moments · persones.

C/ Valls, 30

43737 Gratallops

info@saodelcoster.com

www.saodelcoster.com

Pedra, fusta i ferro reben amb calidesa els turistes que s’allotgen a Cal Llop, un establiment que regenten el Waldo i la Cristina, a Gratallops, i decorat amb molta imaginació. Al cor del Priorat no només hi ha vinyes, també s’hi respiren aires d’avantguarda, la que van endur-se de la vida professional anterior els propietaris d’aquest establiment. Dedicats al màrqueting, el cinema i la publicitat, van deixar enrere una etapa personal i professional ara fa 8 anys per viure el Priorat sense presses, i ben a prop del mar.

Cal Llop està alçat amb estil, conservant l’essència d’una casa que van trobar en ruïnes i des del primer dia van tenir clar que havia de ser un punt de trobada per als amants del vi. S’han convertit en ambaixadors per als turistes i en amics per als professionals del sector. Enoturisme en estat pur. “Ningú no arriba despistat a Cal Llop, tothom sap què hi ve a fer al Priorat encara que sigui l’última comarca catalana que visiten“, explica la Cristina. “I després Flipen!”, afegeix. La comarca supera les expectatives que té qualsevol visitant perquè manté l’esperit i el misticisme dels seus orígens, “perquè aquí les coses canvien molt lentament, al ritme de les plaques tectòniques”, rebla el Waldo. Crec que la filosofia del moviment slow contagia Cal Llop. L’hotel omple fins la bandera per la verema.

No obstant, l’activitat és permanent al llarg de l’any, des de servir vins a copes de la DOQ Priorat al bar a organitzar visites a cellers o menús-maridatge  als clients que ho demanen. Prioritzen els cellers de Gratallops però tenen una carta interessant que inclou vi blanc francès i per la Fira del Vi organitzen un dels esdeveniments més sonats: el Tast amb Llops. Ara s’atreveixen amb un concurs literari que premiarà els millors relats periodisítics que versin sobre el Priorat. Potser així la comarca comença a deixar d’estar coixa en bibliografia. Abans de recomanar-nos el maridatge, els pregunto per aquells que posen en dubte els preus elevats dels vins de la DOQ Priorat  i em solten, amb molta raó, “que mirin la pendent dels costers“:

vi

“Un Planassos del nostre amic Fredi Torres, del celler Saó del Coster. Hem tingut projectes coetanis i paral·lels, alegries i tristors compartides, tots dos hem iniciat camins nous al Priorat i hem compartit èxits plegats”.

moments

“Al chill out del Fredi, amb música de Camarón de la Isla. Tot sovint l’escoltem, i el tast esdevé una meravella”.

persones

“Amb el Fredi i amb amics, que comparteixen model de vida i de treball, i passió pels vins i per aquesta terra, el Priorat”.

C/ Dalt, 21 43737 Gratallops – Priorat · 977 83 95 02· hotel@cal-llop.com