Arxius

Tag Archives: literatura

vibo

Vicent Enric Belda és l’autor de “Vi bo”, el relat guanyador del 16è Premi de narrativa curta per internet que convoca anualment Tinet i acaba de publicar Cossetània Edicions. Un text abellidor i extremadament breu, com un bon glop de vi dolç.  M’adverteix mitjançant un correu electrònic que puc “corregir les fluctuacions dialectals” de l’entrevista que intercanviem per escrit i que prefereix a la trucada telefònica. En cap cas! Em nego rotundament a canviar-les, les variacions dialectals li donen riquesa, autenticitat i vitalitat al relat.

Nascut a Agullent, és professor de valencià a l’IES Estació d’Ontinyent i escriptor. Amant, però en cap cas esclau de les noves tecnologies, em descobreix amb orgull el bloc L’andana de l’estació que el primer any va arribar a les 40.000 visites. Si pogués publicar-hi “Vi bo” les multiplicaria al moment. Perquè és realment bo.

Vi bo és un conte que va nàixer de manera espontània. En el cap, tenia algunes vivències que escoltava de mon pare, del temps de la postguerra. Treballaven seguit, des de ben petits, arreplegaven fems de les cavalleries, pasturaven ramats, segaven, pelaven alls, veremaven… i feien totes les feines que podien. Després, venien altres records, quan t’enviaven a algun celler a per vi (vi humil de la meua terra, la Vall d’Albaida) i sempre en tastaves una mica, sense que es notés. Finalment, estava el repte que teníem els escolanets de l’església d’arribar al certs llocs prohibits de la sagristia, on es guardava aquell meravellós “vi bo” de consagrar, tal dolç…”. L’escrit és un recull de records personals a cavall dels anys 60 i 70, mesclats amb els de seu pare, dels anys 40. No és en cap cas el mateix estil, però a mi em recorda als secrets eclesiàstics, les prohibicions, els pecats i els embolics de faldilla que Pérez Galdós magistralment escriu a “La Regenta”. “Vi bo” fuig de fantasies i narra una història real que a ulls del mateix escriptor “potser fins i tot resulta una mica “rància” com el “vi bo” de consagrar”.

En Vicent diu que el conte no representa el seu estil, però entenc que s’hi sent còmode perquè és de la Vall d’Albaida, una terra de llarga tradició vitivinícola i el fil argumental del vi el fa jugar a casa. I parlar de vi quan ha veremant en més d’una i de dues ocasions, li resulta certament familiar: “Als catorze anys vam deixar plantat un patró perquè ens pagava la tercera part que als adults i fèiem tota la feina pesada de traginar els cabassos. Per desgràcia, en aquells temps Europa va aconsellar arrancar aquelles magnífiques vinyes. Però ara, ja fa uns anys, ens estem recuperant d’aquella barbaritat: Fontanars dels Alforins, Les Alcusses, Ontinyent i Agullent, etc. elaboren ja un vi molt digne i de prestigi”. L’entrevista per correu no permet repreguntar i em deixa interrogants oberts al voltant del ressorgir vitivinícola de la regió. Ja hi ha un altre bon motiu per visitar-la.

El vi ha acompanyat Vicent Enric Belda des de ben jove, però en el terreny literari potser no sempre: “Tinc un altre relat que té com a temàtica el vi; una anècdota real d’un oncle de la meua dona, que treballava de paleta en un mas i s’hi va beure tot sol una bóta de vi de més de quaranta litres en una setmana. Era un grandíssim amant del vi, l’oncle Vicentet, com jo mateix…”. Delerosa de llegir-lo perquè en aquesta ocasió, intueixo que el text no se’m farà tan curt.

Per l’esdevenir de l’entrevista, intueixo que el vincle emocional amb el vi és gran i l’estima a la terra també. Conceptes tots dos indissociables. Els vins han de ser honestos i això vol dir que han de recollir l’essència del terrer que els ha vist néixer. I m’agrada que en Vicent em remarqui que “en cada vi hi ha matisos únics, que evoquen records diferents, que ens uneixen al terròs, a la terra, a una terra concreta, en el sentit més físic i també més virgilià del mot”.

Una declaració de principis que arriba al final d’aquesta història, com el desenllaç de “Vi bo”, just a la darrera línea hi trobem la clau. “Si el vi dolent és bo, imagineu com deu ser el bon vi!” exclamen a la terra d’en Vicent. I dit això, afegeix: “Amb aquesta base, és estrany que probe un vi que no m’agrade, si ha estat fet d’una manera honrada, és clar…”. I la seva proposta de vins honrats i honestos és una nova invitació a viatjar a la Vall d’Albaida, per pecar millor devorar les pàgines del llibre.

vi

“Sóc de vi negre per al menjar i de conyac per a la tertúlia. Us recomane vins d’ací, de la Vall d’Albaida (Denominació València – Clariano). Al meu poble de naixença, Agullent, es fa un vi de nom “Aculianus” (ull de llebre, merlot i Syrah, de “La Casa de las Vides”).

moments

“Me’l beuria amb els meus germans, en un bon dinar familiar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi…”

persones  

“Amb els meus germans”

Per a més informació

Vicent Enric Belda http://www.llibresvalencians.com/Vicent-Enric-Belda_va_17_178_0.HTML

Cossetània Edicions http://www.cossetania.com/vi-bo-1415

Anuncis

No és casualitat que persones i projectes excel·lents es trobin, però tampoc és freqüent. Ni tampoc passa gaire que una vetllada resulti intel·lectualment i emocionalment interessant (la nit en imatges). Dimarts vaig assistir-ne a una. El saló de les sirenes de l’Hotel Espanya acullia els “Dimarts literaris” de Jordi Llavina, amb menú de Martin Berasategui. El primer amfitrió del cicle: el gran escriptor Javier Cercas. L’ambient envolvent de la decoració modernista, entre fustes i parets plenes de tonalitats lluminoses fins a límits infinits, i la càlida persistència dels vins del celler Jané Ventura van apadrinar una vetllada de lletres i vi molt suggerent (consultar imatges).

“En literatura el tema importa poc. La forma és el fons. Tan se val de què parlis, sinó com ho fas”. Javier Cercas és un erudit i dispara tot just començar. Abans haurà tastat el cava reserva de Jané Ventura, el “Do”, en el primer acte públic per aquesta anyada després de la presentació al Museu de la Música. Amb una criança de 5 anys, és un cava que impressiona, per l’elegància i pel cos, per la senzillesa i la complexitat alhora, per fer-se present entre plat i plat d’aperitiu. Després l’escriptor haurà assaborit un Mas Vilella 2009 i per les postres la inigualable Malvasia de Sitges 2009, un vi de palla de Jané Ventura, golós i deliciós. Sempre resulta poc.

Escric de coses que a mi m’interessen molt per algun motiu que no m’importa“, continua. “Els llibres no són intents de respondre preguntes, sinó de formular-les de la manera més complexa possible”. Quan li pregunten per la manera en què concep un llibre, solta directe: “Qui no té res, no té res a perdre”. I comença a demostrar la seva cultura literària amb infinitat de referències i cites. Com la de Milan Kundera: “Els personatges de novel·la són jo hipotètics de l’autor”. A “Les lleis de la frontera”, el seu darrer llibre, recupera vivències i pors dels anys 80 i de nou sentencia que “les respostes no han d’estar al llibre. El deure de l’escriptor és protegir les preguntes de les respostes, és el lector qui les ha de completar”.

Javier Cercas parla apassionadament de la literatura i afirma que “serveix per viure més intensament, per fer-nos una vida més complexa, no per estalviar-se el dolor”. “Després de llegir un gran llibre, ets una altra persona, veus les coses amb una altra dimensió i complexitat”. Paraules de savi que remet a un altre, a Orhan Pamuk: “Escriure una novel·la és com excavar un pou amb una agulla“. Subtil. Profund. “Els llibres s’escriuen perquè et passin les històries“. El món dels somnis sempre tan present a la literatura…

Sobre els clàssics, respon que “s’han de llegir per plaer, perquè són garantia de coneixement, però no han de ser una obligació“. Creu que “els clàssics els fan els lectors, no els escriptors”. En aquest sentit diu que l’art no funciona com la tècnica. “Cervantes és actual com Joyce”.

I comencen les notes musicals al seu discurs segurament perquè el DO ha fet acte de presència. És persistent i haurà retornat als primers glops: “Una novel·la és una partitura i un lector és un intèrpret, i cada interpretació és diferent”. I aquí, com si es tractés d’un castell de focs, arriba la traca final igual com el maridatge amb la malvasia de Sitges a les postres del menú de Berasategui, una deliciosa crema catalana: “El millor d’un mateix es dóna en el combat amb el llenguatge“. “Un escriptor no ha de ser interessant, les energies les ha de gastar en l’escriptura”. Creu que “Tirant lo Blanch” és una de les obres més infravalorades de la literatura catalana i un dels millors llibres del món. I cita Paul Valery per demostrar el poder del lector: “Sense el lector que posa la fe en un llibre, no hi ha bona obra”.

Rebla amb Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant”. I explica que les idees li arriben caminant i recorda que tots els grans filòsofs han estat grans caminadors. El seu proper llibre probablement estarà inspirat en aquesta temàtica. Ja l’esperem.

I com tot savi o erudit, no deixa de sorprendre fins al final. Un vi que no parla, que parla del silenci és el que descobreix per a un moment de sensacions i emocions:

vi

Habla del silencio d’un petit celler (Bodegas Habla) del meu poble, Trujillo, a Cáceres, Extremadura”.

moments

“Amb delicies extremenyes…. Un bon pernil per exemple”.

persones

“A casa meva, al poble”.

Javier Cercas

www.javiercercas.com