Arxius

Tag Archives: pintura

Isabelle Meyer és coreògrafa i ballarina de professió. Explica amb orgull que va introduir la dansa contemporània a l’acadèmia tarragonina on va desenvolupar la seva activitat, essent a més la primera adscrita a l’Institut del Teatre. Però després de deixar amb 24 anys Nancy, la seva ciutat natal, va abandonar també Tarragona pel Priorat. Des d’aleshores, ha abraçat per igual l’art pictòric que la gestió administrativa al celler Clos Mogador. Ulls clars, melena arrissada i rossa, revela que l’última dansa l’ha fet amb la mà, escoltant el Concert per a violí en Re Major de Txaikovsky mentre feia girar sobre paper blanc un pinzell moll amb lies i vi de garnatxa. La creació va durar el temps exacte de la peça musical. Això només s’ho pot permetre una artista. I ara el dibuix s’estamparà a l’etiqueta del vi que elaboren uns amics seus en què també hi participen el seu marit i ella com a socis: el SACCRIW. Aviat veurà la llum aquesta combinació de vi, moviment i dansa.

La vena artística li ve de lluny però és autodidacta en aquest art. S’estrena i es forma amb les etiquetes dels vins més preuats de la DOQ Priorat i la DO Montsant que elabora el seu marit, l’enòleg i viticultor, René Barbier. Però també ha col·laborat amb cellers amics, per encàrrec. Totes les creacions amaguen un missatge, una història. Són naïf. Malgrat els pocs centímetres que hi ha lliures, considera que l’espai de l’etiqueta és el suficient per representar allò que significa el vi. Les entèn com un ex-libris: representen la persona i el seu vi. A Clos Mogador no s’han plantejat mai contractar els serveis d’un dissenyador o d’un il·lustrador. En René insisteix que l’autenticitat és al puny de la Isabelle. Són traços personals, empapats de la seva filosofia de vida i manera de fer. Lliures. La bogeria del 69. Saben com ningú què s’amaga darrere del Nelin, el Manyetes, el Clos Mogador, l’Espectacle…

Isabelle recorda que van arribar al Priorat sense res, amb una única pretensió: fer el millor vi del món per beure-se’l a casa. I el resultat han estat una colla de referències valorades mundialment i que rivalitzen amb els millors crus francesos. Les etiquetes naveguen entre el classicisme i el nihilisme, i es materialitzen així que arriba la inspiració. Les tècniques són diverses però la Isabell reconeix que pintar amb vi dóna més llibertat, més intensitat al dibuix perquè no cal preocupar-se pel color sinó per la forma. I aleshores ho remata amb rotuladors daurats i plata, aquarel·la blanca i lleixiu. I el resultat és sempre diferent, sorprenent, elegant i alhora proper. A mesura que ha anat creixent la familia –recentment ha estat novament àvia- es va omplint l’espai a l’etiqueta de Clos Mogador on hi són tots representats.

El dibuix personal denota que la família Barbier-Meyer mostra amb transparència la seva vida estretament lligada al vi i el seu respecte profund per la natura. És conscient que el mercat valora i jutja la imatge, però per convicció ja s’hi esmera. Ara fa 30 anys que van comprar la primera finca al Priorat i 20 que comercialitzen vi i ella s’ha encarregat del disseny del llibre que han editat per commemorar-ho. La Isabelle se sent feliç de veure que una nova generació segueix la seva estela i desvela que setmanalment viatgen plegats amb una ampolla de vi – que no és del seu – a taula. A casa, qui tria vi és en René. A ella, li agraden especialment les etiquetes més atrevides, com les de la Vinya del 8 i Les Cousins. “S’aproximen a un quadre”, sentencia. Però a l’hora de tastar, torna al clàssic. Entre els seus projectes no en descarta algun que enllaci vi i dansa, però reconeix que el seu nivell d’exigència és alt i per això de moment només ho té en ment, tot recordant que les bacanals ja eren justament això. Que la idea ve, de fet, de lluny. A l’hora de triar, prioritza el blanc i les converses no sempre giren sobre el mateix eix: “Quan viatgem amb el René no anem de cellers ni parlem de vi, ens agraden els viatges amb component sociològic i cultural”. Marquen diferències amb les noves generacions, que no s’estan de visitar cellers i tastar nous vins. Cada generació és una història, té unes inquietuds… “El vi ens ha permès gaudir de converses excepcionals amb persones molt intel·ligents” explica.

vi

“Recomanaria un d’un amic nostre de la regió del Loire, un vi blanc que és el que més bé em fa a l’estòmac. Un Sancerre Galinot de Gitton Père y Fils

moments

“En un dinar. M’agrada molt la cuina i a casa cuidem molt el maridatge gastronòmic per als nostres vins i per als vins que tastem de fora”

persones

“Amb la família, sens dubte”

Isabelle Meyer/ Clos Mogador

Manllevo d’un altre bloc unes paraules de Natàlia Sanahuges que em semblen tota una declaració d’intencions: Mentre em banyo a la bassa del mas i veig tot el panorama, identifico les moltes casetes de tros, de diferents colors, entre els diferents verds dels arbres. M´enfonso davall de l’aigua, escoltant el silenci… En aquest petit moment sento que tot és possible. Ara que emprèn un nou projecte i ha tancat El Porticó de Falset deixant orfes de vestits i complements contemporanis, glamurosos, senzills, pràctics i tanmateix extravagants a desenes de clientes, se la veu un pèl enyoradissa per haver-se acomiadat d’un espai que li ha fet costat 11 anys.

Però segur que els nervis ja deuen ser fora, després d’haver obert als baixos del número 3 de la Quartera un taller de pintura que imagina en un futur com un espai obert d’art. Allà treballarà sense fils ni penjadors en l’art de la pintura, atenent les comandes de clients. Els que ja té en el món del vi i el cava i els nous que farà. Mescla sense manies materials diversos buscant la contradicció pictòrica. Que si resines, betums de judea, vernissos… convençuda que és així com s’innova i es descobreixen noves textures. Pinta colors vius i elèctrics amb pigments que ella mateixa aconsegueix amb la barreja.

I al costat de l’obra pictòrica hi ha la il·lustrativa, molt personal: les cares i les dones del vi que reivindiquen el beure i l’elegància i els plaers femenins, que també hi són en aquesta vida. A Alemanya ja les compren amb deler i té desig d’obrir-se culturalment, de la mà del món del vi, a més països. Col·legues com l’enòleg Àlvaro Palacios li faran costat i ja l’ha convençut per preparar-se un “currículum emocional”. Segurament que al taller de pintura les emocions brollaran de nou. És a on fa anys el seu pare, que comercialitzava amb vi, hi guardava les bótes de fusta. Ara les aromes de torrat donaran pas a les del pinzell i potser el vincle amb aquest món que l’ha permès créixer s’estrenyerà encara més. Tot i que a la fotografia duu a sobre una relíquia regalada -una magnum del Castell de Falset de 1998, per al maridatge en proposa una segona:

vi

“Les Terrasses, d’Àlvaro Palacios. És una aposta segura coneixent la persona que hi ha al darrere i la passió amb què treballa i descobreix el Priorat al món”.

moments

“Al tardet, cap al capvespre, quan la llum ja és tènue i s’intueixen a l’horitzó tons blaus i grisos molt suaus, i els puc veure des de casa meva”.

persones

“El compartiria amb amics, o amb la meva parella”.

Natàlia Sanahuges, Falset 1973. Pintora. Pl. de la Quartera, 3

Marta R. Peribáñez pinta amb vi. Desprèn sensibilitat amb la mirada, amb el somriure, amb el gest afable i la conversa reflexionada i profunda. La sensibilitat esdevé passió quan entre les mans hi troba l’eina perfecta per dibuixar o pintar. Verbs que intueixen el seu estat emotiu així que els posa en pràctica. El dibuix és com el riu que flueix, la descripció pausada en imatges de les persones o l’entorn que l’envolta. La pintura arreplega la rauxa i el sentiment que duu a dins.

Som uns pollets vagament escalfats per la bometa roja del sol/ una mica de cosa que es va fent no res/ piulant mentre s’acosta la nit encesa de la mort“. Els versos de Joan Vinyoli vesteixen la seva darrera entrada al bloc on la taca de vi ha esdevingut art després d’un procés creatiu i lliure, després de conèixer, de saber, d’entendre, de compartir, de col·laborar, de deixar participar… La Marta no entén la vida unidireccionalment, perquè beu dels altres. L’art de compartir i de viure, de produir i de sentir. Com la cuina d’elBulli “creació, llibertat i risc”. Amb respecte i admiració per la història i per les tradicions del país, la Marta R. Peribáñez reinventa el vincle del Penedès amb el vi i el porta al seu terreny creatiu. Per a maridatges, no fuig d’estudi, i revela una descoberta personal de la DO Penedès amb una de les seves reflexions de capçalera obra de Montserrat Figueras: “La millor manera de viure és celebrar-ho tot i trobar temps per celebrar“:

vi

Eos del celler Loxarel. És el millor syrah que he tastat mai, quan el tinc a la boca sembla que mengi  panses, notes la fruita molt madura. Té una gran intensitat”.

moments

“El tastaria al capvespre, té a veure amb la fi del dia, un moment per passar balanç, amb tranquil·litat, un temps de recollida, posar el vi sobre la taula per tancar el cercle del dia”.

persones

“Me’l prendria sola per fer-me un homenatge, però està clar que el vi sempre és millor en companyia. Per exemple, el compartiria amb Javier Pérez Andújar de qui acabo de llegir ‘Paseos con mi madre’. És fill d’immigrants com jo i descriu i narra la vida a la perifèria, un entorn urbà que sembla inexistent. I penso que algú que en una entrevista reivindica el “pa” també podria escriure, parlar i conversar del vi”.

Bloc Marta R. Peribáñez http://capdepardals.posterous.com/

Celler loxarel@loxarel.com · Tel. 938978001 / Fax 938978111 · Masia Can Mayol, s/n  08735 Vilobí del Penedès