Arxius

Tag Archives: rene barbier

DSC_0248Als 14 va sentir una conversa entre el seu pare, el conegut distribuïdor Christopher Cannan, i René Barbier, en què un li deia a l’altre tot tastant un vi del Priorat: “Ens estem bevent un tros de paisatge!”. Va pensar que no hi tocaven, però des de fa ja uns quants anys és conscient de la trascendència d’aquelles paraules. Amb només 4 anys, a casa li acostaven la copa al nas per endevinar les aromes del vi. Un cop que la va encertar dient que li recordava a “bosc”  va veure com el seu pare es posava immensament feliç. Des d’aleshores, la definició de bosc per a les aromes la va emprar gairebé com un comodí.

La història dels Cannan al Priorat està també vinculada a René Barbier. Va ser ell qui va contactar en Christopher per presentar a la premsa especialitzada dels EUA els vins que s’estaven elaborant al Priorat. La seva intermediació va ser clau, sens dubte, però l’Anne Cannan fa gala de la seva humilitat assegurant que sense la base que hi havia a la comarca res hauria estat possible. El vincle amb el Priorat es consolida quan en Christopher compra una vinya que és, en paraules de l’Anne Cannan, un amfiteatre. Vinyes velles que fins el 2008 reben l’assessorament de Barbier i que a partir d’aleshores obeeixen a noves filosofies: la d’una jove preparada, discreta i intel·ligent, l’Anne, cansada que els vins del Priorat siguin sinònim sempre de potència. El seu projecte més personal és Serras del Priorat, un negre amb una immensa frescor, que acompanya els dos vins de gamma alta Font de les Figueras i Clos Figueras, l’expressió del terrer del Priorat. Entremig, a Clos Figueras elaboren un blanc amb viogner, unes vinyes que van descobrir per casualitat, ja que pensaven que eren ceps de cabernet. Ha tingut una bona adaptació al sòl prioratí, com al Ròdan on també s’elabora amb sòls de llicorella. També tenen plantat chenin blanc que resulta molt interessant per l’acidesa que assoleix en sòls de pissarra, com a la vall del Loire.

L’Anne és discreta i l’emoció li va per dins. Però en el decurs de la conversa se solta i explica que els grans vins li agrada tastar-los sopant amb algú a qui no li vol dedicar temps, perquè li dedica a la copa. Així, per als amics es reserva els vins menys complexos que no requereixen tanta atenció.

Formada a l’Escola d’Enologia de Falset, ha cursat estudis de sommelier, un màster a París i ara al Wine and Spirit Education Trust. “Per a res pensava que em dedicaria a fer vi”, explica entre somriures, però va ser una opció fàcil als 18 anys quan encara no sabia cap a on orientar la seva vida professional. Tenia clar que després d’haver viscut a Santander no volia tornar a França amb la família. Després dels estudis a Falset, se submergiria en una verema a Austràlia i va dedicar-se fins i tot a vendre vi en un comerç. Aquí neix la seva relació amb Meritxell Falgueras, que la va anar motivant a seguir vinculada al món del vi. També va treballar a l’Argentina, a Itàlia, i sempre amb inquietuds de saber més va formar-se en dret i màrqueting al voltant del vi, el que es coneix com a “wine management”.

Sembla una dona fràgil però hi ha tota una complexitat i solidesa que amaga amb subtilesa. De la mateixa manera que estan amagades les marietes i la granota a l’etiqueta del Serres del Priorat, que ella mateixa va dissenyar. Més enllà de la simbologia, el traç suggereix la seva manera delicada d’entendre un territori que ja s’ha fet seu. Un 70% dels vins de Clos Figueras se’n van a l’exportació. Es lamenta que el nacionalisme català no tingui en compte el vi. Com pot ser que a Catalunya trobem vins a copes que no siguin del país?

Es declara apassionada dels grans vins negres del Priorat, però a l’elaboració fa l’ullet als blancs. I ara ha sorprès amb un dolç 100% garnatxa que fins fa poc només descobria als amics. Són 350 ampolles de deliciós raïm passificat. Un capritx, perquè s’emporta la meitat del que produeix una vinya. Un vi seductor com l’amfitriona i l’espai que acull el celler: ple d’història, amb una decoració entre vintage i naïf, combinant elegància i modernor. Si el vi és una invitació directa a descobrir-la, també ho és el restaurant. Gratallops guarda massa tresors per metre quadrat i aquest n’és un on es respira l’aroma a bosc i a roses, les del jardí. El seu maridatge havia de ser internacional, com ella:

vi

“Un vi que em va emocionar molt és el vi de gel d’Egon Müller del 74: dolçor, acidesa, una explosió a la boca, un vi que anava evolucionant sorprenentment”.

moments

“En aquest cas va ser amb els elaboradors i propietaris a casa d’Egon Müller, però he de dir que estic en un període de la meva vida que m’agrada estar a taula amb amics i gaudir d’ells. I de dedicar més temps al vi”.

persones

“Familia i amics”.

http://www.closfigueras.com

Carrer de la Font, 38  43737 Gratallops, Tarragona
977 26 23 73

Anuncis

61493_10200470429739896_680996944_n

Beure’s una part de la història vitivinícola del Priorat.

Això és el que vam fer ahir a la nit amb l’Eva Martínez Bordons (Dionís de Viatge a Ítaca). El vi era un dels premis que es va endur pel seu acurat i deliciós escrit sobre el #tastasport una activitat organitzada per l’Hotel-Hostal Sport i Cellers Scala Dei.

Sabíem que era una anyada mítica. És considerat el primer vi de qualitat embotellat al Priorat i elaborat per a llarga criança, emulant els grans vins francesos. En René Barbier em va confessar en una entrevista recent que és el vi que li va descobrir els grans vins que podia donar el Priorat entre licorelles, costers i garnatxes velles.

La nostra era l’ampolla 52.290 d’una edició limitada de 105.120. Cartoixa Scala Dei 1974, l’inici d’una sèrie emblemàtica de vins que experts com en Joan Gómez Pallarès van assaborir recentment en un tast vertical com explica, magistralment, al seu bloc amb l’encertat titular “Lliçons de la història”.

Destapar una ampolla amb gairebé 40 anys de vida era tot un repte i una il·lusió alhora. Respectat el temps d’oxigenació i solventada la desintegració parcial del suro, el vi decantat va començar a omplir les copes. El color teula apagat però sorprenentment net, sense precipitacions, ens confirmava l’edat longeva. Pensar en els mesos, els dies, les hores que l’ampolla havia estat tancada feia agafar cert vertigen. Del nas a la boca, gairebé de forma immediata, perquè l’aroma era realment abellidor després de desaparèixer les notes de reducció. I al paladar es manifesta ben viu, estructurat, lleugerament tànnic, amb un punt final amarg, contundent i sedós, amb l’expressió del Priorat, de la licorella, de la mineralitat i la força d’una comarca, només afeblida (la mineralitat) per l’efecte del pas del temps.

Sensacional degustació. Plaent. Potser de les poques vegades que el sopar ha hagut d’esperar. Vam assaborir infinitament les aromes del Cartoixa. Misticisme, recolliment, emotivitat… I per fer-ho més interessant encara, ho vam maridar amb cuina japonesa del restaurant Nomo de Barcelona. El contrast, per bé que sovint es desaconselli el vi per al menjar japonès, va resultar fascinant. A l’alçada de la companyia! Entre riures i converses que esperem repetir ben aviat, vam compartir una anyada emblemàtica d’un vi premonitori.

La seva història l’explica sensacionament bé en Ferran Mestres Vizcaíno al llibre El curiós món del vi del Priorat. Aquest fragment és de lectura obligada. La descripció de la història líquida del primer vi de qualitat del Priorat ennalteix encara més el tast que vam compartir:

“Cartoixa neix de la intenció de fer un gran vi de qualitat i de reserva, a semblança dels grans vins de Burdeus i La Rioja, amb el reconegut raïm del Priorat, essent la primera anyada la de la collita del 74. Els primers anys se’n feien unes 100.000 ampolles numerades on s’ajuntaven els millors costers de Garnatxes velles de tot el Priorat. Desconeixem si el primer Cartoixa fou un assemblatge de diferents vins del Priorat o si els diferents raïms es vinificaren ja a Cellers de Scala Dei. Si així fos les vinificacions s’haurien realitzats en grandioses tines de fusta, ja que els primers dipòsits d’acer inoxidable (els primers del Priorat) s’instal·laren l’any 1976. Sembla també que el vi es va vinificar a la manera tradicional del Priorat, és a dir, fent macerar la rapa amb el most, la pell i la llavor. Qui el recorda ens en parla com a vi potent, explosiu i tànic, típicament prioratí. Ha aguantat en plena forma el pas del temps, oferint algunes ampolles una tanicitat encara present alhora que un tacte sedós, junt amb fruita madura, alcohols finíssims i balsàmics d’herbes mediterrànies i nítida mineralitat.

Les anyades històriques són 74, 75, 76, 78 i 82, i com a fet sorprenent per l’època (i encara avui, tristament) les ampolles mostren un pulcre etiquetatge en català, en unes ja clàssiques etiquetes que mostren una litografia de Jaume Pla on apareix la visió que es té de la Conreria de Scala Dei o llogaret de Scala Dei des de el coll de la Creueta. Aquesta Conreria de Scala Dei és fidelment reflectida per aquest vi pioner, font i origen -com tot el referit a Scala Dei des dels temps dels cartoixans- de bona part de la tradició vinícola prioratina, i això sol, essent jo persona de certa tirada a la malenconia i la nostàlgia, és garantia de vi de qualitat i de treball curó”.

La cultura i la sensibilitat del Priorat no l’ha trobat en cap altra regió vitivinícola del món. René Barbier es mostra sincer per justificar el seu arrelament a una terra que estima i amb la qual connecta. La natura és el seu hàbitat natural i no s’imagina cap altre escenari que no sigui un entorn de vinya amb sòls de licorella, com el que el desperta cada matí al Priorat. A René Barbier el caracteritzen la seva humilitat i transparència. Sota l’aspecte reflexiu i pausat, s’hi amaga una ment privilegiada de l’enologia que des de Clos Mogador ha elaborat els vins més preuats de la comarca, tant a la DOQ Priorat com a la DO Montsant. Vins que “se serveixen als millors restaurants de França”, explica amb orgull. Reconeix que ningú no ho hauria dit mai quan “el Priorat era un diamant en brut. Sempre ha tingut prestigi però ara és com fer l’amor delicadament amb una dona“.

Quan va arribar al Priorat, en René ja sabia que el sòl era excepcional. “Ho teníem tot i res“. Va dedicar-se a no fer soroll i a fer vi, i van pactar les condicions i bases del preu del raïm, sota una premisa que ho diu tot: “el preu del vi és el preu de la dignitat del pagès“. Per ressucitar la regió, van contactar amb els grans sommeliers del món perquè descobrissin el resultat d’un sòl, d’un clima, d’unes varietats i d’un procés d’elaboració molt metòdic que abraça cada vegada més la biodiversitat. I així comença el ressorgiment del Priorat i les primeres puntuacions destacades de Robert Parker, després que el 1989 sortís al mercat el primer vi del celler. Recorda nostàlgic que el duia en caixes personalment al restaurant de Ferran Adrià, a elBulli. Hi anava en cotxe. En René matisa que abans, però, ja hi havia bons vins i ben fets a la comarca, declarant-se amant del vi del Cecilio de Gratallops.

El Priorat ven més vi amb la crisi, i el mercat intern a Catalunya ha augmentat força en els últims temps”, explica en René. Creu que aquests moments de dificultat econòmica faran gran el Priorat, perquè qui no hi creu i qui hi ha anat per negoci, ha acabat abandonant la comarca i la vinya. Explica que són l’únic celler que no ha abaixat el llistó ni reduït el preu dels vins perquè saben que molts els tenen com a termòmetre de l’economia a la comarca i n’han de donar exemple. Són fins el moment l’únic celler de tot Catalunya amb un vi de finca, el Clos Mogador. Mantenir els estàndards de qualitat és per a ell un reconeixement i un respecte envers el país, alhora. Creu a ulls clucs que la cura del terroir i del clos el responsabilitzen enormement.

No es considera en cap cas un mestre, sinó que declara “haver contaminat la meva estima pel Priorat i la passió per la comarca” a moltes persones, a l’Álvaro Palacios especialment -a qui considera un germà petit. Creu que el futur que li espera a aquesta terra és “genial”. De fet, revela que quan les coses rutllaven va creure que el Priorat estava en perill perquè hi havia gent que hi anava a fer negoci, “però ara hem tornat al que érem, un projecte il·lusionant“. Els cellers més petits, amb menys estructura, aguanten bé la crisi i si aguantem plegats “el futur del Priorat quedarà superconsolidat, amb amb prestigi i solidesa”. “Si alguna cosa he aportat aquí és la bogeria del 68, la llibertat. Això és més important que tots els diners del món“, comenta.

El seu missatge és, malgrat el moment, terriblement optimista i reitera que el Priorat “té tots els ingredients per ser feliç perquè ningú no l’ha contaminat, la crisi ha fet foragitar els que se’n volien lucrar” i l’emociona parlar dels seus vins, que són revolucionaris en moltes coses, sense condicionaments científics. “L’I+D hi ha de ser però cal deixar fer també a la natura que tingui la seva llibertat, la riquesa de la biodiversitat i l’autogestió de la vinya. De tot això en resulta una molt bona fruita”. I justament això és el que després l’emociona trobar a la copa de vi. “Faig el vi que puc fer i jo sóc el primer sorprès, tinc els experts d’I+D més grans del món, però cada any quedo acollonit del que em surt”.

En René, malgrat la seva expertesa i reconeixement internacional, reitera que “la perfecció no existeix, l’èxit és la complementarietat i l’equilibri“. I ho explica per referir-se al conjunt d’enòlegs i viticultors que han posat el Priorat al món. “Cadascú aporta la seva “sensibilitat”, li van dir un dia, i li va quedar gravat. En René deixa clar que “la il·lusió d’un vi mai no es podrà comprar, la felicitat és participar-hi“. “L’ampolla transmet, emociona, perquè cadascú hi posa a dins la seva intimitat”, i ho comenta mentre parla d’Àlvaro Palacios i els seus vins.

Enamorat del costat emocional del vi i sense deixar de ser un aventurer, en René reclama que “els meus fills em facin fora!“. “Considero que el meu projecte ja és totalment seu i m’agradarà marxar sense fer soroll, però encara quan em sol·liciten, corro. M’agradaria tenir temps per escriure, tinc coses a explicar des del punt de vista autodidàctic, em “revolucionen moltes coses i a vegades el vi m’empresona“. Vol llegar i donar continuïtat a la seva gent i es declara poc amant de les entrevistes perquè no vol protagonismes, però sí que considera fonamental contribuir a divulgar la cultura del vi al Priorat, com fa de forma magistral en la darrera entrevista que li hem sentit a Catalunya Ràdio. Un treballador admirable que té conversa per hores, tantes com es pot estar assaborint un dels vins que recomana:

vi

“Un vi que em va sorprendre moltíssim va ser l’anyada 1974 d’Scala Dei, és una passada. Em va obrir els ulls del que es podia fer en aquest territori. Un treball fantàstic, increïble i al·lucinant. Va ser una gran descoberta del potencial d’aquesta terra, del Priorat”.

moments

(no parlem de moments, sinó de vins i persones)

persones

“El tornaria a prendre amb tota aquella gent amb qui hem treballat plegats en el món del vi. No seria el vi que tastaria amb la familia, els fills. Aquest seria diferent, un Chateau Clos La Magdelaine de St. Emillion pel treball que fan de la biodiversitat, la transparència, el terroir, la humilitat. És un vi econòmic però emocional”.

Camí Manyetes, s/n
Gratallops 43737

Els tapissos de color a Mas Ardèvol són el que el paisatge al Priorat. Vida. No hi ha quadres, sinó teles de roba que decoren de forma atrevida i elegant les parets d’un allotjament rural singular i amb encant, un dels imprescindibles de la comarca. Tant com les vistes sempre fascinants de la carretera de Falset a Porrera, on es troba l’establiment i on els ulls sovint s’hi perden. Gemma Peyri, pionera en gairebé tot al Priorat, s’atreveix ara amb l’elaboració de cremes d’extracte de raïm i avellana, multiplicant les aromes i les sensacions del vi, amb Nina Mas Ardèvol. I a Mas Ardèvol, amb el Gessamí, preparen esmorzars i sopars deliciosos i maridatges nous i abellidors. El darrer va ser cabrit arrebossat de Porrera amb un Petit de la DO Montsant. Però per a maridatges desitjats, la Gemma apunta alt:

vi

Clos Mogador. Un vi elegant a l’alçada de la persona amb qui el compartiria. Una dona capaç de crear espais agradables amb robes; els colors afecten psicològicament”.

Les Cousins. Perquè és bo i per la modernitat que transmet, i perquè sintonitza amb la imatge de la segona persona amb qui m’agradaria tastarl-lo”.

moments

“El Clos Mogador el prendria una tarda del mes de juny a l’entorn de Mas Ardèvol, probablement a la part de darrere, sota els pins”.

persones 

“Amb Tricia Guild, una dissenyadora que transmet molt amb les seves teles i robes. Més que una dissenyadora és una creadora, que sap més que ningú al món plasmar sobre els teixits com un pintor sobre teles. És la que millor domina el color i amb el que fa, es poden crear espais que fan feliç a la gent. I Les Cousins amb Isabel Coixet per la seva trajectòria i la seva innovadora forma de treballar. M’agrada i també positivitza”.

Carretera Porrera, KM. 5,300  43730 Falset – 630 324 578