Archive

Tag Archives: vi

cepmasdelbotó

He cuidat aquest bloc com el cep de merlot que tinc plantat no gaire encertadament en una torreta i que admiro cada dia quan pujo a estendre o regar a la terrassa de casa. Vaig començar gairebé per casualitat el febrer de 2011 i d’ençà a avui han passat moltes coses. La majoria bones. Inesperades. Algunes fabuloses, fantàstiques. He conegut gent apassionada i molt interessant i he après molt. Ho continuo fent i ho seguiré fent. Sempre. Amb cura, he anat omplint d’entrades el Vi · Moments · Persones que ara migra cap a una pàgina més càlida, més personal, com fan les orenetes. Ja ha passat el temps de poda, i sembla que tot comença a verdejar. Hi ha un moment en què els projectes comencen a veure-hi clar i sembla que és aquest. Queda encara lluny el temps del verolat i la verema, per bé que siguem al setembre i per dates escaigui.

Amb l’ajuda generosíssima de La Lleonera he construït un nou espai on aquest bloc seguirà pervivint, perquè d’històries al voltant del vi n’hi ha tantes, i de tant fabuloses, que no m’he cansat d’explicar-les ni de compartir-les, sinó al contrari. Friso per seguir-les descobrint i relatant. I així aquest bloc seguirà evolucionant ara pintat de verd, però sempre amb el color de la maduresa present, com veureu al logotip que és una obra d’art, pintada amb vi, de Marta R. Peribáñez..

Us convido a seguir viatjant amb mi i a través dels escrits per les petites grans històries que amaguen les ampolles de vi i que ens retornen sempre als orígens, a un paisatge, a unes mans… Ja ho deia Antoni Gaudí, l’arquitecte de Reus, “la naturalitat consisteix en tornar als orígens”.

M’acompanyeu? A partir d’ara, ens trobem aquí.

Cep d’El Mas del Botó, a Alforja. Sobre sòl de sauló.

No és casualitat que persones i projectes excel·lents es trobin, però tampoc és freqüent. Ni tampoc passa gaire que una vetllada resulti intel·lectualment i emocionalment interessant (la nit en imatges). Dimarts vaig assistir-ne a una. El saló de les sirenes de l’Hotel Espanya acullia els “Dimarts literaris” de Jordi Llavina, amb menú de Martin Berasategui. El primer amfitrió del cicle: el gran escriptor Javier Cercas. L’ambient envolvent de la decoració modernista, entre fustes i parets plenes de tonalitats lluminoses fins a límits infinits, i la càlida persistència dels vins del celler Jané Ventura van apadrinar una vetllada de lletres i vi molt suggerent (consultar imatges).

“En literatura el tema importa poc. La forma és el fons. Tan se val de què parlis, sinó com ho fas”. Javier Cercas és un erudit i dispara tot just començar. Abans haurà tastat el cava reserva de Jané Ventura, el “Do”, en el primer acte públic per aquesta anyada després de la presentació al Museu de la Música. Amb una criança de 5 anys, és un cava que impressiona, per l’elegància i pel cos, per la senzillesa i la complexitat alhora, per fer-se present entre plat i plat d’aperitiu. Després l’escriptor haurà assaborit un Mas Vilella 2009 i per les postres la inigualable Malvasia de Sitges 2009, un vi de palla de Jané Ventura, golós i deliciós. Sempre resulta poc.

Escric de coses que a mi m’interessen molt per algun motiu que no m’importa“, continua. “Els llibres no són intents de respondre preguntes, sinó de formular-les de la manera més complexa possible”. Quan li pregunten per la manera en què concep un llibre, solta directe: “Qui no té res, no té res a perdre”. I comença a demostrar la seva cultura literària amb infinitat de referències i cites. Com la de Milan Kundera: “Els personatges de novel·la són jo hipotètics de l’autor”. A “Les lleis de la frontera”, el seu darrer llibre, recupera vivències i pors dels anys 80 i de nou sentencia que “les respostes no han d’estar al llibre. El deure de l’escriptor és protegir les preguntes de les respostes, és el lector qui les ha de completar”.

Javier Cercas parla apassionadament de la literatura i afirma que “serveix per viure més intensament, per fer-nos una vida més complexa, no per estalviar-se el dolor”. “Després de llegir un gran llibre, ets una altra persona, veus les coses amb una altra dimensió i complexitat”. Paraules de savi que remet a un altre, a Orhan Pamuk: “Escriure una novel·la és com excavar un pou amb una agulla“. Subtil. Profund. “Els llibres s’escriuen perquè et passin les històries“. El món dels somnis sempre tan present a la literatura…

Sobre els clàssics, respon que “s’han de llegir per plaer, perquè són garantia de coneixement, però no han de ser una obligació“. Creu que “els clàssics els fan els lectors, no els escriptors”. En aquest sentit diu que l’art no funciona com la tècnica. “Cervantes és actual com Joyce”.

I comencen les notes musicals al seu discurs segurament perquè el DO ha fet acte de presència. És persistent i haurà retornat als primers glops: “Una novel·la és una partitura i un lector és un intèrpret, i cada interpretació és diferent”. I aquí, com si es tractés d’un castell de focs, arriba la traca final igual com el maridatge amb la malvasia de Sitges a les postres del menú de Berasategui, una deliciosa crema catalana: “El millor d’un mateix es dóna en el combat amb el llenguatge“. “Un escriptor no ha de ser interessant, les energies les ha de gastar en l’escriptura”. Creu que “Tirant lo Blanch” és una de les obres més infravalorades de la literatura catalana i un dels millors llibres del món. I cita Paul Valery per demostrar el poder del lector: “Sense el lector que posa la fe en un llibre, no hi ha bona obra”.

Rebla amb Picasso: “La inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant”. I explica que les idees li arriben caminant i recorda que tots els grans filòsofs han estat grans caminadors. El seu proper llibre probablement estarà inspirat en aquesta temàtica. Ja l’esperem.

I com tot savi o erudit, no deixa de sorprendre fins al final. Un vi que no parla, que parla del silenci és el que descobreix per a un moment de sensacions i emocions:

vi

Habla del silencio d’un petit celler (Bodegas Habla) del meu poble, Trujillo, a Cáceres, Extremadura”.

moments

“Amb delicies extremenyes…. Un bon pernil per exemple”.

persones

“A casa meva, al poble”.

Javier Cercas

www.javiercercas.com

Isabelle Meyer és coreògrafa i ballarina de professió. Explica amb orgull que va introduir la dansa contemporània a l’acadèmia tarragonina on va desenvolupar la seva activitat, essent a més la primera adscrita a l’Institut del Teatre. Però després de deixar amb 24 anys Nancy, la seva ciutat natal, va abandonar també Tarragona pel Priorat. Des d’aleshores, ha abraçat per igual l’art pictòric que la gestió administrativa al celler Clos Mogador. Ulls clars, melena arrissada i rossa, revela que l’última dansa l’ha fet amb la mà, escoltant el Concert per a violí en Re Major de Txaikovsky mentre feia girar sobre paper blanc un pinzell moll amb lies i vi de garnatxa. La creació va durar el temps exacte de la peça musical. Això només s’ho pot permetre una artista. I ara el dibuix s’estamparà a l’etiqueta del vi que elaboren uns amics seus en què també hi participen el seu marit i ella com a socis: el SACCRIW. Aviat veurà la llum aquesta combinació de vi, moviment i dansa.

La vena artística li ve de lluny però és autodidacta en aquest art. S’estrena i es forma amb les etiquetes dels vins més preuats de la DOQ Priorat i la DO Montsant que elabora el seu marit, l’enòleg i viticultor, René Barbier. Però també ha col·laborat amb cellers amics, per encàrrec. Totes les creacions amaguen un missatge, una història. Són naïf. Malgrat els pocs centímetres que hi ha lliures, considera que l’espai de l’etiqueta és el suficient per representar allò que significa el vi. Les entèn com un ex-libris: representen la persona i el seu vi. A Clos Mogador no s’han plantejat mai contractar els serveis d’un dissenyador o d’un il·lustrador. En René insisteix que l’autenticitat és al puny de la Isabelle. Són traços personals, empapats de la seva filosofia de vida i manera de fer. Lliures. La bogeria del 69. Saben com ningú què s’amaga darrere del Nelin, el Manyetes, el Clos Mogador, l’Espectacle…

Isabelle recorda que van arribar al Priorat sense res, amb una única pretensió: fer el millor vi del món per beure-se’l a casa. I el resultat han estat una colla de referències valorades mundialment i que rivalitzen amb els millors crus francesos. Les etiquetes naveguen entre el classicisme i el nihilisme, i es materialitzen així que arriba la inspiració. Les tècniques són diverses però la Isabell reconeix que pintar amb vi dóna més llibertat, més intensitat al dibuix perquè no cal preocupar-se pel color sinó per la forma. I aleshores ho remata amb rotuladors daurats i plata, aquarel·la blanca i lleixiu. I el resultat és sempre diferent, sorprenent, elegant i alhora proper. A mesura que ha anat creixent la familia –recentment ha estat novament àvia- es va omplint l’espai a l’etiqueta de Clos Mogador on hi són tots representats.

El dibuix personal denota que la família Barbier-Meyer mostra amb transparència la seva vida estretament lligada al vi i el seu respecte profund per la natura. És conscient que el mercat valora i jutja la imatge, però per convicció ja s’hi esmera. Ara fa 30 anys que van comprar la primera finca al Priorat i 20 que comercialitzen vi i ella s’ha encarregat del disseny del llibre que han editat per commemorar-ho. La Isabelle se sent feliç de veure que una nova generació segueix la seva estela i desvela que setmanalment viatgen plegats amb una ampolla de vi – que no és del seu – a taula. A casa, qui tria vi és en René. A ella, li agraden especialment les etiquetes més atrevides, com les de la Vinya del 8 i Les Cousins. “S’aproximen a un quadre”, sentencia. Però a l’hora de tastar, torna al clàssic. Entre els seus projectes no en descarta algun que enllaci vi i dansa, però reconeix que el seu nivell d’exigència és alt i per això de moment només ho té en ment, tot recordant que les bacanals ja eren justament això. Que la idea ve, de fet, de lluny. A l’hora de triar, prioritza el blanc i les converses no sempre giren sobre el mateix eix: “Quan viatgem amb el René no anem de cellers ni parlem de vi, ens agraden els viatges amb component sociològic i cultural”. Marquen diferències amb les noves generacions, que no s’estan de visitar cellers i tastar nous vins. Cada generació és una història, té unes inquietuds… “El vi ens ha permès gaudir de converses excepcionals amb persones molt intel·ligents” explica.

vi

“Recomanaria un d’un amic nostre de la regió del Loire, un vi blanc que és el que més bé em fa a l’estòmac. Un Sancerre Galinot de Gitton Père y Fils

moments

“En un dinar. M’agrada molt la cuina i a casa cuidem molt el maridatge gastronòmic per als nostres vins i per als vins que tastem de fora”

persones

“Amb la família, sens dubte”

Isabelle Meyer/ Clos Mogador

Marta R. Peribáñez pinta amb vi. Desprèn sensibilitat amb la mirada, amb el somriure, amb el gest afable i la conversa reflexionada i profunda. La sensibilitat esdevé passió quan entre les mans hi troba l’eina perfecta per dibuixar o pintar. Verbs que intueixen el seu estat emotiu així que els posa en pràctica. El dibuix és com el riu que flueix, la descripció pausada en imatges de les persones o l’entorn que l’envolta. La pintura arreplega la rauxa i el sentiment que duu a dins.

Som uns pollets vagament escalfats per la bometa roja del sol/ una mica de cosa que es va fent no res/ piulant mentre s’acosta la nit encesa de la mort“. Els versos de Joan Vinyoli vesteixen la seva darrera entrada al bloc on la taca de vi ha esdevingut art després d’un procés creatiu i lliure, després de conèixer, de saber, d’entendre, de compartir, de col·laborar, de deixar participar… La Marta no entén la vida unidireccionalment, perquè beu dels altres. L’art de compartir i de viure, de produir i de sentir. Com la cuina d’elBulli “creació, llibertat i risc”. Amb respecte i admiració per la història i per les tradicions del país, la Marta R. Peribáñez reinventa el vincle del Penedès amb el vi i el porta al seu terreny creatiu. Per a maridatges, no fuig d’estudi, i revela una descoberta personal de la DO Penedès amb una de les seves reflexions de capçalera obra de Montserrat Figueras: “La millor manera de viure és celebrar-ho tot i trobar temps per celebrar“:

vi

Eos del celler Loxarel. És el millor syrah que he tastat mai, quan el tinc a la boca sembla que mengi  panses, notes la fruita molt madura. Té una gran intensitat”.

moments

“El tastaria al capvespre, té a veure amb la fi del dia, un moment per passar balanç, amb tranquil·litat, un temps de recollida, posar el vi sobre la taula per tancar el cercle del dia”.

persones

“Me’l prendria sola per fer-me un homenatge, però està clar que el vi sempre és millor en companyia. Per exemple, el compartiria amb Javier Pérez Andújar de qui acabo de llegir ‘Paseos con mi madre’. És fill d’immigrants com jo i descriu i narra la vida a la perifèria, un entorn urbà que sembla inexistent. I penso que algú que en una entrevista reivindica el “pa” també podria escriure, parlar i conversar del vi”.

Bloc Marta R. Peribáñez http://capdepardals.posterous.com/

Celler loxarel@loxarel.com · Tel. 938978001 / Fax 938978111 · Masia Can Mayol, s/n  08735 Vilobí del Penedès

Fa uns dies vaig sentir un conferenciant molt vitalista que assegurava tenir un petit celler de vins dolents. Em va sorprendre la seva declaració, formulada de manera molt entusiasta. Tot seguit, per a la tranquil·litat de molts, va afegir que quan la casualitat li permetia reunir un bon vi i una persona amb qui compartir-lo, obria sense cap mena de dubte ni remordiment l’ampolla. I em va semblar fantàstic, perquè els vins són per maridar amb moments i amb persones. Al gust de cadascú.

Amb aquesta voluntat neix aquesta nova aventura a la xarxa. I amb el desig que en boca sigui de final ben llarg.