Arxius

Tag Archives: vimomentspersones

cepmasdelbotó

He cuidat aquest bloc com el cep de merlot que tinc plantat no gaire encertadament en una torreta i que admiro cada dia quan pujo a estendre o regar a la terrassa de casa. Vaig començar gairebé per casualitat el febrer de 2011 i d’ençà a avui han passat moltes coses. La majoria bones. Inesperades. Algunes fabuloses, fantàstiques. He conegut gent apassionada i molt interessant i he après molt. Ho continuo fent i ho seguiré fent. Sempre. Amb cura, he anat omplint d’entrades el Vi · Moments · Persones que ara migra cap a una pàgina més càlida, més personal, com fan les orenetes. Ja ha passat el temps de poda, i sembla que tot comença a verdejar. Hi ha un moment en què els projectes comencen a veure-hi clar i sembla que és aquest. Queda encara lluny el temps del verolat i la verema, per bé que siguem al setembre i per dates escaigui.

Amb l’ajuda generosíssima de La Lleonera he construït un nou espai on aquest bloc seguirà pervivint, perquè d’històries al voltant del vi n’hi ha tantes, i de tant fabuloses, que no m’he cansat d’explicar-les ni de compartir-les, sinó al contrari. Friso per seguir-les descobrint i relatant. I així aquest bloc seguirà evolucionant ara pintat de verd, però sempre amb el color de la maduresa present, com veureu al logotip que és una obra d’art, pintada amb vi, de Marta R. Peribáñez..

Us convido a seguir viatjant amb mi i a través dels escrits per les petites grans històries que amaguen les ampolles de vi i que ens retornen sempre als orígens, a un paisatge, a unes mans… Ja ho deia Antoni Gaudí, l’arquitecte de Reus, “la naturalitat consisteix en tornar als orígens”.

M’acompanyeu? A partir d’ara, ens trobem aquí.

Cep d’El Mas del Botó, a Alforja. Sobre sòl de sauló.

vibo

Vicent Enric Belda és l’autor de “Vi bo”, el relat guanyador del 16è Premi de narrativa curta per internet que convoca anualment Tinet i acaba de publicar Cossetània Edicions. Un text abellidor i extremadament breu, com un bon glop de vi dolç.  M’adverteix mitjançant un correu electrònic que puc “corregir les fluctuacions dialectals” de l’entrevista que intercanviem per escrit i que prefereix a la trucada telefònica. En cap cas! Em nego rotundament a canviar-les, les variacions dialectals li donen riquesa, autenticitat i vitalitat al relat.

Nascut a Agullent, és professor de valencià a l’IES Estació d’Ontinyent i escriptor. Amant, però en cap cas esclau de les noves tecnologies, em descobreix amb orgull el bloc L’andana de l’estació que el primer any va arribar a les 40.000 visites. Si pogués publicar-hi “Vi bo” les multiplicaria al moment. Perquè és realment bo.

Vi bo és un conte que va nàixer de manera espontània. En el cap, tenia algunes vivències que escoltava de mon pare, del temps de la postguerra. Treballaven seguit, des de ben petits, arreplegaven fems de les cavalleries, pasturaven ramats, segaven, pelaven alls, veremaven… i feien totes les feines que podien. Després, venien altres records, quan t’enviaven a algun celler a per vi (vi humil de la meua terra, la Vall d’Albaida) i sempre en tastaves una mica, sense que es notés. Finalment, estava el repte que teníem els escolanets de l’església d’arribar al certs llocs prohibits de la sagristia, on es guardava aquell meravellós “vi bo” de consagrar, tal dolç…”. L’escrit és un recull de records personals a cavall dels anys 60 i 70, mesclats amb els de seu pare, dels anys 40. No és en cap cas el mateix estil, però a mi em recorda als secrets eclesiàstics, les prohibicions, els pecats i els embolics de faldilla que Pérez Galdós magistralment escriu a “La Regenta”. “Vi bo” fuig de fantasies i narra una història real que a ulls del mateix escriptor “potser fins i tot resulta una mica “rància” com el “vi bo” de consagrar”.

En Vicent diu que el conte no representa el seu estil, però entenc que s’hi sent còmode perquè és de la Vall d’Albaida, una terra de llarga tradició vitivinícola i el fil argumental del vi el fa jugar a casa. I parlar de vi quan ha veremant en més d’una i de dues ocasions, li resulta certament familiar: “Als catorze anys vam deixar plantat un patró perquè ens pagava la tercera part que als adults i fèiem tota la feina pesada de traginar els cabassos. Per desgràcia, en aquells temps Europa va aconsellar arrancar aquelles magnífiques vinyes. Però ara, ja fa uns anys, ens estem recuperant d’aquella barbaritat: Fontanars dels Alforins, Les Alcusses, Ontinyent i Agullent, etc. elaboren ja un vi molt digne i de prestigi”. L’entrevista per correu no permet repreguntar i em deixa interrogants oberts al voltant del ressorgir vitivinícola de la regió. Ja hi ha un altre bon motiu per visitar-la.

El vi ha acompanyat Vicent Enric Belda des de ben jove, però en el terreny literari potser no sempre: “Tinc un altre relat que té com a temàtica el vi; una anècdota real d’un oncle de la meua dona, que treballava de paleta en un mas i s’hi va beure tot sol una bóta de vi de més de quaranta litres en una setmana. Era un grandíssim amant del vi, l’oncle Vicentet, com jo mateix…”. Delerosa de llegir-lo perquè en aquesta ocasió, intueixo que el text no se’m farà tan curt.

Per l’esdevenir de l’entrevista, intueixo que el vincle emocional amb el vi és gran i l’estima a la terra també. Conceptes tots dos indissociables. Els vins han de ser honestos i això vol dir que han de recollir l’essència del terrer que els ha vist néixer. I m’agrada que en Vicent em remarqui que “en cada vi hi ha matisos únics, que evoquen records diferents, que ens uneixen al terròs, a la terra, a una terra concreta, en el sentit més físic i també més virgilià del mot”.

Una declaració de principis que arriba al final d’aquesta història, com el desenllaç de “Vi bo”, just a la darrera línea hi trobem la clau. “Si el vi dolent és bo, imagineu com deu ser el bon vi!” exclamen a la terra d’en Vicent. I dit això, afegeix: “Amb aquesta base, és estrany que probe un vi que no m’agrade, si ha estat fet d’una manera honrada, és clar…”. I la seva proposta de vins honrats i honestos és una nova invitació a viatjar a la Vall d’Albaida, per pecar millor devorar les pàgines del llibre.

vi

“Sóc de vi negre per al menjar i de conyac per a la tertúlia. Us recomane vins d’ací, de la Vall d’Albaida (Denominació València – Clariano). Al meu poble de naixença, Agullent, es fa un vi de nom “Aculianus” (ull de llebre, merlot i Syrah, de “La Casa de las Vides”).

moments

“Me’l beuria amb els meus germans, en un bon dinar familiar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi…”

persones  

“Amb els meus germans”

Per a més informació

Vicent Enric Belda http://www.llibresvalencians.com/Vicent-Enric-Belda_va_17_178_0.HTML

Cossetània Edicions http://www.cossetania.com/vi-bo-1415

espelt2

Ens rep al celler de Vilajuïga disposada a descobrir-nos el paisatge que dóna sentit als seus vins. És l’enòloga i propietària del celler Espelt i no deixa de preguntar-se què passa en cada sòl per obtenir uns resultats o uns altres en el vi. La importància del terrer i el tracte precís i delicat de cada tros de vinya l’apassiona. I no s’entendria el seu projecte sense visitar les diferents parcel.les que el composen. Les del celler Espelt i les del Coll de Roses. Potser al primer hi té el cap i al segon el cor. Potser m’equivoco. Potser a tots dos llocs hi ha el sentiment i la raó. Al Coll de Roses acaba una visita sense horaris ni presses, plena d’explicacions i raonaments per interpretar els seus vins. Hem visitat l’entorn magnífic, turons des d’on es divisa el mar, i després al tast hi tornem. Viatgem a través dels vins del Coll de Roses al golf, al cim des d’on s’entèn la geografia empordanesa, a on es comprèn la importància del pasturatge, a on les aromàtiques impregnen la pituïtària, als racons més personals com el mas on viu l’Anna i des d’on s’albiren les primeres vinyes de l’avi on arranca el projecte. Garnatxes, carinyenes (lledoner, a l’Empordà) a recer de la tramuntana que a vegades porta tanta ira que buida els ceps i emprenya. Algunes de les vinyes més preuades per l’Anna són envoltades de bosc en espais on es combina el misticisme del cep en vas i la calidesa de l’entorn natural no intervingut i protegit amb bells marges de pedra seca.

L’Anna Espelt és inquieta de mena i amb el seu vehicle ens condueix entre comentaris savis de vida i viticultura -ens descobreix la passió d’una de les 3 filles per la vinya- a les ganes d’aprendre i tastar infinitament promovent grups de tast amb colegues de professió de l’Empordà o compartir aventures vitivinícoles fora de Catalunya, en viatges a l’estranger. Descobrim que en Ferran Centelles té alguna cosa més que amistat i devoció per les vinyes d’Espelt i estem delerosos de conèixer-ho i d’explicar-ho.

Els vins que tastem a Coll de Roses són les noves anyades i assistim també al descobriment de l’oli del celler de les varietats arbequina i argudell que obliga a esmorzar-ne cada matí un raig, regant el pa del millor forn per estar a l’alçada. Oli d’oliva verge extra que posa la nota daurada als prestatges de la botiga del Coll de Roses on ningú no pot perdre’s la visita al centre d’interpretació –CEL– que han alçat amb recursos exclussivament privats però que mereixeria ser patrimoni de tots. Enlloc he vist un centre enològic i lúdic semblant que impregna els 5 sentits de cultura de vi, amb claredat, senzillesa, elegància i molt de respecte per allò que significa la pagesia, orígens, present i futur. Proposo que totes les escoles del país el visitin i hi guanyarem tots, segur que seria una molt bona manera d’invertir les actuals tendències a la baixa en el consum de vi. Els vins del Coll de Roses es manifesten honestos i transparents, fent honor al paisatge i la determinació de cada tros de vinya. Deixen entreveure la mà experta que acompanya aquesta integració volguda, que respecta el que va ser el territori i el fa sostenible. Preservació i responsabilitat, i no és casual que el celler hagi promogut la recuperació d’espais patrimonials entre vinyes d’herència grega i romana i n’hagi alçat monuments petits d’homenatge.

La generositat de l’Anna amb la vinya no cal subratllar-la, tothom qui begui els vins la podrà entendre. Envers les visites, sí. Té una predisposició absoluta per mostrar-nos com sent i com viu el món del vi. Reconeix que l’apassioma viatjar i sabem que ho fa per les vinyes però de tant en tant confessa que li cal una escapada i el vi també prèn protagonisme. No és d’estranyar aquesta relació inseparable. Quan un estima el que fa, no se’n pot estar ni se’n pot despendre. Se sincera ràpidament amb qui la vol conèixer i aquest exercici de transparència diu molt del seu projecte que no és petit. L’exportació és cada vegada més important i l’enoturisme també. Dissenys atrevits per a les etiquetes amb el traç de Mariscal -cop d’efecte a les prestatgeries- han situat el celler a l’avançada estètica més enllà de la DO Empordà. I el centre enoturístic de Roses culmina aquesta demostració de força i evidencia que hi ha profesionals que ho han entès molt bé. El món del vi és cultura, és una aposta pel coneixement i la descoberta hedonista. Cal trobar temps per practicar-ho. I més sovint. I amb mestres com l’Anna que no esgoten el seu caràcter dinàmic i obert, sinó que l’aprofiten per compartir com una bona copa de vi.

Vi
Terres Negres del celler Espelt, cupatge de carinyena i cabernet sauvignon”

Moments
“A l’Empordà, remullant-nos els peus i menjant garoines”

Persones
“Amb la meva mare”

Carretera de les Arenes s/n – 17480 Roses – Telèfon: 972 256 465 – Email: info@vinscollderoses.com

josepmvinyajanine

Malauradament el vi no es pot “fotografiar”, com em comentava encertadament un enòleg fa uns dies. I a vegades voldríem que aquell tast que estem assaborint tingués una durada infinita. El vi és efímer, les anyades són úniques, i aquesta liquiditat –com  ha descrit Baumann per la vida-, el fa més interessant, suggerent i desitjat. Per això hem de paladejar cada instant, com reivindico en aquest bloc. Els moments, aquells petits espais de temps que descriu el diccionari. O l’espai buit que omplim amb activitats que ens captiven. O també el nom d’un vi de la DO Tarragona, del celler Vinya Janine, pioner a Catalunya en producció integrada, que es presenta atrevit amb una etiqueta completament en blanc. “Així l’etiqueta del vi pot definir el seu moment  únic i irrepetible”, proposa l’elaborador. Imagino el vincle instintiu entre el paladar i els dits. El que es podria escriure després d’un tast. O abans, imaginant-lo. O és millor deixar que el blanc de l’etiqueta parli per ell mateix?

Moments és un cupatge de cabernet sauvignon i merlot de raïms collits manualment. Sense additius, amb 12 mesos de criança en bótes de roure francès i americà. Un reserva de 2007, de llarga vida. L’elaborador és en Josep M. Saumell, però el nom el van triar els fills, la Janina i el Jordà. Han pensat en un públic jove i amb ganes de viure noves experiències en el món del vi. Innovació i personalitat a l’hora de definir un projecte que segur contribueix a fomentar el consum de vi català entre els més joves, perquè “la vida és la suma de moments”.

Per instants, els que ha viscut el seu pare, el Josep Maria, viticultor de Vinya Janine i d’altres projectes com el de Bigas Luna. Una empresa que ve de lluny –dedicada a la comercialització de vi des de principis del segle XX- i pionera en la integrada a Catalunya, “una garantia més pel consumidor” asseguren. L’any vinent, el 2014, esperen que tota la producció sigui ja certificada en ecològic. També han estat a l’avançada a l’hora de conrear la vinya en emparrat i en els vins de criança. Situats a Rodonyà, dels sòls argilosos i calcaris en resulten vins d’autor i amb baixa producció. Un monovarietal de Syrah com el Syh, o un Pei, el primer integrat de Catalunya, cupatge de 70% de cabernet sauvignon i 30% de merlot. Vins amb baixa producció per hectàrea, però amb un resultat en conjunt destacat: vora 30.000 ampolles a l’any. I la innovació com a carta de presentació, per aquest estiu res més abellidor que un cupatge de muscat i xarel·lo vermell, únic a Catalunya. “El nostre punt fort és el respecte pel medi” explica el Josep Maria.

I tot seguit ens descobrei l’oferta d’enoturisme que té com a punt de partida l’agrobotiga vora el celler. Allà entaula relació amb els visitants, amb qui li agrada passar hores i compartir vins tot conversant sobre el món del vi. L’oferta enoturística es completa amb un petit hotel rural (Rural Jordà) que permet gaudir d’un entorn patrimonial privilegiat, la Ruta del Cister. “Ets petit, però pots arribar al món” sentencia en Josep Maria tot assenyalant que els dona vida fer coses noves. Ara té en ment un xarel·lo amb criança en bóta, però reconeix que “no en faig més, d’experiments, per manca de temps”. Queda clar que no s’estan quiets i que saben com omplir d’experiències els “moments” dels qui s’estimen el vi. Per al maridatge, opten per l’atreviment:

vi

“El nou cupatge de xarel·lo vermell i muscat”

moments

“A la piscina”

persones

Crec que no m’ho acaba de concretar, però interpreto que podria ser amb l’enòloga i professora de la Universitat Rovira i Virgili, Pepa Menchón, amb qui col·labora al celler des de l’any 2000.

Vinya Janine

C/ Anselm Clavé, 1
Rodonyà 43812
977 628 305 / +34 629 014 231

Carlos Delgado

Escriptor i periodista. Crític enològic al diari “El País” i Premi Nacional de Gastronomia el 2002. Carlos Delgado és gat vell en el món del periodisme i del tast. No porta el recompte de vins que haurà tastat per plaer i feina, però està convençut que és de rècord Guiness. Es mostra amable i erudit en la conversa telefónica de gairebé una hora. Conscient que és qui va obrir el camí per parlar des del periodisme de l’enologia. I ara gairebé 30 anys després vol seguir estant a l’avançada. Acaba d’encetar una secció de vídeo-tastos al web d’El País, el diari generalista que li va confiar les primeres pàgines per escriure de vins fugint de la literatura i de la visió comercial. Quatre minuts, llenguatge clar i concís, interpretació del vi per al consumidor. Vins joves i frescos, projectes de futur prometedor a preus de crisi. Es pregunta incesantment què passa al nostre país perquè disminueixi el consum de vi quan tenim la major diversitat i riquesa vitivinícola del món. Fascinat per les varietats autòctones, creu que ara cal fixar la mirada a les vinyes isolades de les Canàries i opina que Catalunya té l’enemic a casa per no beure’s el seu vi excel·lent.

Tu afición por el vino viene de lejos…

Como toda persona de cierta edad en mi familia siempre se ha comido con vino. Y bueno luego pues con la tribu, los amigos, en Madrid íbamos de tabernas, a tomar los chatos. Y luego el azar me llevó a dedicarme a ello des de el periodismo. Empecé dirigiendo la revista Consumo y pensé que era bueno introducir catas y valoraciones de vino ya en los años 70 empezaban a valorarse, además de otros productos, los potitos… Para mi sorpresa me introduje también al mundo del vino. Para entonces no había un lenguaje con rigor, sino escritores de gastronomía que venían de la literatura, como Néstor Luján, Víctor de la Serna padre, y no se valoraba de cara al consumidor.

Empecé a formarme y sacamos un número especial dedicado a los vinos, fue la primera valoración de los caldos que se hizo en España. Entré en contacto con José Peñín que fue pionero en la distribución. Y ahí siguió todo. Publicando catas comparativas de Riojas, entrando en un terreno nuevo, leyendo y formándome.

Y finalmente, publiqué el primer libro de divulgación sobre el vino, con Alianza Editorial. Me interesaba el vino no sólo como bebida, sino también por la cultura.

Y me llamaron de El País, que fue el primer periódico que sacó crítica de vinos, cuando aún estaba circunscrita a publicaciones especializadas. Hace 27-28 años que estoy aquí y terminé especializándome.

Tanto tiempo y ahora llegó el momento de innovar. Estrenas vídeo-catas en el blog de El País.

Exacto, cada miércoles una. Son catas en vídeo y los viernes publico entrada en el bloc. En El País han realizado una apuesta fuerte por la web. Me pidieron qué se me ocurría. Y apareció la idea de las vídeo catas. Hay infinidad de sitios que ya lo practican. La información que llevan es casi igual al texto, pero menos literario. Aquí prima más la imagen.

No van a valorar lo que digo sino el como lo digo. La expresión de gozo más que la descripción.

¿Qué vinos van a aparecer en la sección?

Procuraré circunscribirme a vinos de una franja media y media-baja. Son los vinos que se pueden comprar con la situación económica actual, salvo excepciones no comentaré vinazos.  Y los escojo siempre yo. Hay gente en el periódico que hace vino y bodegueros con vinculación a la dirección, pero jamás me han sugerido qué vino debo comentar, ni he tenido la menor insinuación.

El futuro es el móvil.

Vivimos tiempos de profunda transformación. El audiovisual y el móvil son el futuro. Los suplementos son los únicos que tienen una supervivencia más larga asegurada, los únicos que se imprimirán. El País ya ofrece una suscripción muy económica para leer el periódico 4 días en tablet y el fin de semana en papel.

¿Cuántos vinos habrás catado en todos estos años de profesión?

Algo de record Guiness seguro. Piensa que luego cree Vino y gastronomía, y después Opus Wine con Mi Vino y Vinum, con todos los eventos que esto conlleva. Cuando hablas de literatura se nota si has leído, pues tienes más cultura. Con el vino pasa igual. Cuando te encaras con un vino y ya lo has hecho con muchos antes, la forma de percibir sus cualidades es más rápida. Todo juicio es especulativo, juzgamos en función de la experiencia. Y eso requiere práctica.

Hay una meseta, un momento en que hay mucha saturación y procuro que no me afecte. Quiero conservar el valor emocional de lo novedoso, buscar lo que me sorprenda. Llega el momento de hartarse de cierta cosa como la parkerización. La contundencia del vino tuvo sentido en un tiempo, en España. Pero la sutileza es una virtud que hay que conquistar, la naturaleza es prodiga. Reconozco que hay cierta hartura en grandes vinos, pero es algo muy personal.

Antes comentabas que nunca tuviste presiones para publicar, pero el trabajo de selección debe ser arduo.

Hay distintos tipos de conseguir información. La directa es la que recibo de bodegas y es increíble. Los que empiezan consideran fundamental hacerte llegar su producto. En los últimos 5 años surgían productores de todas partes y a través de todas las cuentas recibo peticiones para que pruebe su producto, y los recibo. Es una fuente importante y democrática a la vez, ayer mismo recibí 3 peticiones para mandarme vino. Otros se dirigen a El País directamente.

Otra vía es mi propia experiencia, que  me indica que si Álvaro Palacios y su sobrino están en el Bierzo van a hacer algo interesante y les sigues la pista. Investigo a través de mis amigos, y voy también de visita a las bodegas.  Tengo amigos enólogos y la gente del sector me informa y me comunica en lo que andan trabajando.

También si veo que hay colegas de profesión con criterio similar al mío que ensalzan un vino pues voy y lo cato. Lo pido también. Hay prescriptores de los que me fio porque sé que tienen un perfil de independencia como el mío.

¿Te sientes a gusto en las redes sociales?

A gusto no, lo utilizo para amplificar la dimensión profesional. Comparto las críticas de vinos  y los eventos. Nos seguimos con algún enólogo y me entero de lo que hacen.

¿Y en el blog, cómo debe comunicarse el vino?

Yo cato 4 vinos al mes para las críticas de El País, además de las revistas especializadas. Soy  periodista antes que nada, y los periodistas antes no escribían en el mundo del vino. Eran grandes escritores como he citado antes, o bien otros que venían del mundo comercial pero sin bagaje periodístico. Y como periodista introduzco la visión pensando en el lector, como hace un periodista deportivo.

Uso un lenguaje directo que sirva y entiendan los lectores. Saber de vino es beberlo y amarlo. Lo otro es literatura.

El consumo de vino por cápita no levanta cabeza a pesar de las modas y del momento en que más comunicación hay, también en esta materia

Está fatal, horrible. Es un fenómeno que merecería ser estudiado sociológicamente. En España justo cuando se hacen vinos de calidad, soberbios y a precios increíbles, con recuperación de variedades autóctonas… Es el momento de la historia en que menos vinos se consumen, menos que en Estado Unidos, nos desbanca Canadá un país emergente en el consumo.

¡Rompamos una lanza a favor de los grandes vinos por menos de 10 euros!

Tenemos vinos buenísimos a precios ajustados, por 3-4 euros hay vinos tremendos, que de vez en cuando saco en las críticas y con puntuaciones de 8 y medio y 9. No ha caído el consumo por la crisis, hace ya 15 años que cae continuamente, por lo que no es culpa de la economía. Y la explicación es dificilísima. Merece un estudio sociológico. El sector del vino es un pilar económico fundamental, tiene una dimensión placentera y cultural muy importante. Pero las estimaciones más optimistas hablan de un consumo de 12-14 litros per cápita al año, por debajo de la media europea en tres puntos.

¿Habrás pensado más de una vez en las causas?

Hay una quiebra generacional. La cultura del vino en el hogar y en el grupo desaparece… No se bebe vino por cultura, se va a lo más barato. Y esa es una cadena que se rompe sin solución. Las leyes no van a favorecer el consumo, estamos en un momento crucial.

O se introduce la cultura del vino y la educación sensorial des de pequeños en casa o en la escuela, a base de cultura humanista y mediterránea, o estamos perdidos.

Exceptuando las exportaciones, el consumo interno es muy frágil. El vino es una cuestión de Estado, puesto que si en La Mancha no hubiera viñedo, la tierra se desertizaba. Somos la “Australia europea” del mediterráneo.

A favor de la economía rural y la no desertización, está el enoturismo que va en auge.

Es una riqueza, la solución. Tenemos el país más montañoso de Europa después de Suiza. Tenemos una mayor variabilidad climática, paisajística y ampelográfica. Así el enoturismo puede ser aquí mucho más diverso y rico que en ningún otro país del mundo. Pero debe desarrollarse des de la iniciativa privada y la administración crear las bases.

A pesar de ello, cuando he publicado en El Viajero temas de enoturismo, ha resultado a veces que las bodegas no siempre están disponibles y abiertas. Potenciar el turismo alternativo al sol y playa es una necesidad, pero la oferta debe estar vigente para apuntalar el sector vitivinícola. La venta en bodega es clave.

La prescripción casi se ha convertido en profesión, hoy en día.

Bueno pues yo que soy parte, no puedo decir mucho. La mayoría de los prescriptores del vino son amigos. Somos una piña. Es complicado pero no hay ni rencillas ni combates. Las gentes que están en los medios de comunicación deben juzgar si lo hacemos bien o mal.

¿Recibes bien las críticas?

Recibo directamente pocos mensajes. Indirectamente algunos me utilizan para sus argumentos en debate y web como fuente de autoridad. Pero recibo pocos escritos. Son las bodegas las que dan visibilidad a mi trabajo y lo comparten en la red. Es fantástico porque son gente que no conozco de nada y me preguntan “¿Qué  podemos hacer?” Y les digo “¡Buen vino!”. Veo normal y positivo que me citen en los debates. Muchas veces sus juicios y criterios convergen con los míos.

¿Cuánto vino bebe Carlos Delgado?

Consumo vino cinco días de la semana, el vino del que voy  a escribir. No hago cata. Escribo para la gente que lo consumirá y tengo que trasmitirle eso. Abro el vino, realizo el análisis técnico por la mañana y a partir de ahí lo sigo catando cada día, para publicar el viernes en El País. El sábado abro hacia las 12h del mediodía uno o dos o tres vinos. El que más me convence sigo todo el dia con él. Valoro de un vino cómo evoluciona en la botella.

Es un mito que un vino deba beberse todo. Los vinos aguantan bien 4-5 días. Al final, antes de escribir vuelvo a revisar las notas que empecé. Escribo y  traslado.

Las críticas son todas positivas. ¿Eres de los que piensan que hay tanto bueno que no hace falta hablar de lo malo?

Hablo de los vinos que me gustan. Hablar mal de un vino es de una responsabilidad tremenda, por la amplia difusión que puede llegar a tener. Penalizas a una gente que trabaja y que ha invertido dinero en la elaboración. Y eso exige una responsabilidad que no me considero capacitado para hacer. Yo hablo de mí, de lo que me ha provocado el vino. La única cata que para mi puede penalizar es la cata de defectos. Tendría que catar 12 para confirmar que no es bueno. Las puntuaciones agresivas o negativas son complicadas de realizar. En una revista especializada tienes la obligación de mencionarlo y de afinar más, porque el lector es también más entendido en este terreno. Pero ¿cómo puedes descalificar un vino con una sola botella? El rigor que exigiría una descalificación es tan grande… Tendría que ir a la bodega, catar todo y luego ratificar mi opinión para poderlo hacer.

Además, en nuestro país es que cuesta encontrar un vino malo. A mi no me llegan. Los puntúo a muchos de 8 para arriba, antes era a partir de 7.

¿Qué puede sorprenderle a un experto que habrá catado infinidad de vinos?

Me enamoran, me emocionan, me sorprenden aún muchos vinos. Cuando empecé a puntuar, quedé impresionado con el prieto picudo, es un varietal genial… Cuando daba con los de cierta calidad, eran vinos poco valorados… Me agrada publicar de varietales, hay una que da sorprendentes resultados, la albarín, en Cangas, León, Galicia… Pero me tiene obsesionado una cosa, el repunte de la baboso en Canarias que es el reservorio más importante de variedades. Allí está todo, hay viñedos pre-filoxéricos. Tienen un incalculable valor. Pero es una zona olvidada y penalizada que no puede traer vino a la Península. Es un mercado cautivo porque no puede desarrollar su potencial. Esos tintos, las malvasías, el moscatel… Sin embargo las variedades de las Baleares nos llegan mejor. Pero mi apuesta de futuro son las Canarias, como gran reservorio ampelográfico de vinos novedosos.

Y sobre Cataluña, ¿cómo ves la evolución de los vinos y el consumo?

Cataluña tiene de todo, espumosos, blancos increíbles, tintos espectaculares en el Penedés, cariñenas del Priorato, pero el primer enemigo lo tiene en casa. Amigos míos bodegueros, están más considerados al pasar el Ebro que en Cataluña. Creo que el futuro pasa por beber su vino. Hay cavas de xarel·lo tremendos. Conozco mucho Cataluña y  he estado infinidad de veces. Tengo amigos y conocidos, y hay grandes personajes como René Barbier que se fue al Priorat en solitario más con actitud filosófica que vitivinícola o Josep Lluís Pérez. Es incomprensible el bajo consuma y la estima de muchos catalanes que prefieren otras denominaciones de origen.

Pregunta obligada: un vino ¿para qué momento  y con qué persona?

El Quintaluna 2011 que sale el viernes. No creo que haya un blanco de mejor relación calidad precio en toda España. Está a 6 euros, es un joven con ligera crianza sobre lías. Son vinos que juegan con la concepción, te enamoran con la frescura, la juventud, el desparpajo y a la vez su solidez. Son una bodega seria y comprometida, con gente joven delante.

Carlos Delgado

http://elpais.com/autor/carlos_delgado/a/

@CarlosBoves

foto (25)

Envoltat d’aromes a destil·lat, un dels pocs que s’elaboren artesanalment a Catalunya, al Mas de les Punxes de Marçà, l’Axel treballa o crea amb els subproductes de la vinificació, a vegades són lies i sovint les dogues de les bótes de vi. Fa unes setmanes va exposar a l’Àbsis del Castell de Falset en una mostra amb altres creadors del Priorat. La seva obra és una col·lecció de mobiliari que ha ideat amb fusta vella, la que algun dia va servir per envellir el vi dels cellers Vinaterrers del Coll de Móra, Venus La Universal i Terroir al Limit, a qui agraeix la cessió. El resultat són cadires per seure o decorar, que sorprenen per la seva forma, color, i la seva comoditat, també.

“La barrica és un producte extraordinari” explica l’Axel i afegeix “tots els angles estan molt ben fets”. “L’entenc com la segona vida d’un arbre, reciclo per millorar alguna cosa que algú ha decidit que ja no val res”. És la filosofia que impregna el seu treball artesanal i artístic sobre barriques de diferents anys i boteries que els cellers han retirat per evitar que els matissos expressin massa contundència al vi. “La creativitat és la suma de la còpia i la transformació” explica mentre conversem a la terrassa de l’Hotel Hostal Sport amb una copa de vi a la mà. I seguidament comenta que els models de les cadires que acaba d’exposar al Castell són originals alguns i còpia els altres; els originals els va veure a Califòrnia.

Sigui com sigui, no és gaire comú trobar establiments tematitzat amb mobiliari de vi, i ara l’Axel dóna l’oportunitat a qui somia en una decoració ecològica. Més enllà del suro i dels sarments amb usos decoratius que ja coneixem, la fusta de la bóta de vi es reivindica útil després que abandona el celler. L’Axel és conscient que la cultura del vi la trobem arreu, a França, a Espanya i als EUA, però potser només a nord-america el màrqueting ha arrelat tan fort i els derivats de la vinificació, tenen més visibilitat en el terreny del mobiliari.

Els preus no són una barrera, si es valoren l’esforç, la creativitat i l’artesania del treball sobre la bóta. De 180 a 650 euros. Els preus de les peces exposades a Falset sorprenen per les formes i la deconstrucció de la barrica. Ningú diria que aquest conjunt de dogues d’aparença dura va ser una bóta abans, i una cadira acollidora ara. L’Axel ha creat 10 “prototips”  que duen per nom “banc garnatxala, cadira del propietari, la poda, l’hedonista, el treballador, banc carinyena, taula baixa, la maquinista i la migdiada”… Algunes conviden a seure-hi per llargues estona. I també a endur-se-les a casa, més encara quan desvetlla que un percentatge del cost del mobiliari es destina al projecte educatiu Karantoina, associació per a la criança i l’educació.

Un projecte que dóna ales a l’aprenentatge lliure i experiencial, com la creativitat d’un dels qui el finança. L’Axel fuig de convencionalismes a l’hora de triar el vi i deixa entreveure que la copa és bona de tastar en un ambient de recolliment i també… ben assegut:

vi

“Un vi que mai he provat, però que un bon amic em va recomanar”

moments

“En silenci, abans de sopar, a la terrassa, mirant al cel, sabent que el sopar serà bo”

persones

“Sol, per començar. Abans de compartir, m’agrada conèixer el vi sense cap influència. Després, comparteixo amb tots aquells que volen seure a taula”

Marçà/ Mas Punxes