“Floriu vinyes! Floriu vinyes! que el vi no ha de mancar”
Al company Joan Ramon Mestre que ens ha deixat massa aviat.
La teva absència deixa òrfena la ràdio, Ràdio Reus. De tu vam aprendre que no calen guions, sinó naturalitat, senzillesa, bonhomia. Havíem discutit sovint però l’empipamenta passava sempre ràpid. Trobàvem arguments per reprendre la conversa i confessar-nos les històries de les quals érem protagonistes, a la vida, a la ràdio…
Encara recordo un Dilluns de Pàsqua, jo fent guàrdia a la SER, i tu, sense compromisos, venint a saludar-me. Era casa teva. I per això ens vas acollir a tots els que hem escrit ara amb tristor sobre tu, com a fills, germans, amics, companys… Part de la teva família. El vincle era fort. Lamento no haver estat present en aquesta última etapa de la teva vida, marcada per la malaltia, però et ben juro que hi seràs sempre en el record, i com ahir escrivia a Facebook, espero que el cel et regali tot allò que estimaves, aquí, a la terra: els viatges en tren, les portades de la premsa estrangera, els gegants de Reus, la Setmana Santa, les hores amb els néts – com els has etimat! – el cinema, les nits d’estiu a la fresca a la Palma, el micro de la ràdio. Tu eres el cable, l’antena, el transport, el locutor… Quin fart de riure, recordes, amb Ràdio Salou?
Que allà on siguis rebis l’escalf que t’enviem a través de les nostres línies. No he trobat millor poema per regalar-te. Sé que t’impressionava la ginesta i recordo que en tornar d’un funeral en vam parlar. A mi, també. Bon viatge, company!
Floriu vinyes! Floriu vinyes!
que el vi no ha de mancar.
Floreixin també les venes,
els raïms millor que hi ha,
amb un xic de sang al calze,
farà de més bon brindar.
La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Ja t’enyorem, Joan Ramon.
Vi·moments·persones 