Vicent Enric Belda és l’autor de “Vi bo”, el relat guanyador del 16è Premi de narrativa curta per internet que convoca anualment Tinet i acaba de publicar Cossetània Edicions. Un text abellidor i extremadament breu, com un bon glop de vi dolç. M’adverteix mitjançant un correu electrònic que puc “corregir les fluctuacions dialectals” de l’entrevista que intercanviem per escrit i que prefereix a la trucada telefònica. En cap cas! Em nego rotundament a canviar-les, les variacions dialectals li donen riquesa, autenticitat i vitalitat al relat.
Nascut a Agullent, és professor de valencià a l’IES Estació d’Ontinyent i escriptor. Amant, però en cap cas esclau de les noves tecnologies, em descobreix amb orgull el bloc L’andana de l’estació que el primer any va arribar a les 40.000 visites. Si pogués publicar-hi “Vi bo” les multiplicaria al moment. Perquè és realment bo.
“Vi bo és un conte que va nàixer de manera espontània. En el cap, tenia algunes vivències que escoltava de mon pare, del temps de la postguerra. Treballaven seguit, des de ben petits, arreplegaven fems de les cavalleries, pasturaven ramats, segaven, pelaven alls, veremaven… i feien totes les feines que podien. Després, venien altres records, quan t’enviaven a algun celler a per vi (vi humil de la meua terra, la Vall d’Albaida) i sempre en tastaves una mica, sense que es notés. Finalment, estava el repte que teníem els escolanets de l’església d’arribar al certs llocs prohibits de la sagristia, on es guardava aquell meravellós “vi bo” de consagrar, tal dolç…”. L’escrit és un recull de records personals a cavall dels anys 60 i 70, mesclats amb els de seu pare, dels anys 40. No és en cap cas el mateix estil, però a mi em recorda als secrets eclesiàstics, les prohibicions, els pecats i els embolics de faldilla que Pérez Galdós magistralment escriu a “La Regenta”. “Vi bo” fuig de fantasies i narra una història real que a ulls del mateix escriptor “potser fins i tot resulta una mica “rància” com el “vi bo” de consagrar”.
En Vicent diu que el conte no representa el seu estil, però entenc que s’hi sent còmode perquè és de la Vall d’Albaida, una terra de llarga tradició vitivinícola i el fil argumental del vi el fa jugar a casa. I parlar de vi quan ha veremant en més d’una i de dues ocasions, li resulta certament familiar: “Als catorze anys vam deixar plantat un patró perquè ens pagava la tercera part que als adults i fèiem tota la feina pesada de traginar els cabassos. Per desgràcia, en aquells temps Europa va aconsellar arrancar aquelles magnífiques vinyes. Però ara, ja fa uns anys, ens estem recuperant d’aquella barbaritat: Fontanars dels Alforins, Les Alcusses, Ontinyent i Agullent, etc. elaboren ja un vi molt digne i de prestigi”. L’entrevista per correu no permet repreguntar i em deixa interrogants oberts al voltant del ressorgir vitivinícola de la regió. Ja hi ha un altre bon motiu per visitar-la.
El vi ha acompanyat Vicent Enric Belda des de ben jove, però en el terreny literari potser no sempre: “Tinc un altre relat que té com a temàtica el vi; una anècdota real d’un oncle de la meua dona, que treballava de paleta en un mas i s’hi va beure tot sol una bóta de vi de més de quaranta litres en una setmana. Era un grandíssim amant del vi, l’oncle Vicentet, com jo mateix…”. Delerosa de llegir-lo perquè en aquesta ocasió, intueixo que el text no se’m farà tan curt.
Per l’esdevenir de l’entrevista, intueixo que el vincle emocional amb el vi és gran i l’estima a la terra també. Conceptes tots dos indissociables. Els vins han de ser honestos i això vol dir que han de recollir l’essència del terrer que els ha vist néixer. I m’agrada que en Vicent em remarqui que “en cada vi hi ha matisos únics, que evoquen records diferents, que ens uneixen al terròs, a la terra, a una terra concreta, en el sentit més físic i també més virgilià del mot”.
Una declaració de principis que arriba al final d’aquesta història, com el desenllaç de “Vi bo”, just a la darrera línea hi trobem la clau. “Si el vi dolent és bo, imagineu com deu ser el bon vi!” exclamen a la terra d’en Vicent. I dit això, afegeix: “Amb aquesta base, és estrany que probe un vi que no m’agrade, si ha estat fet d’una manera honrada, és clar…”. I la seva proposta de vins honrats i honestos és una nova invitació a viatjar a la Vall d’Albaida, per pecar millor devorar les pàgines del llibre.
vi
“Sóc de vi negre per al menjar i de conyac per a la tertúlia. Us recomane vins d’ací, de la Vall d’Albaida (Denominació València – Clariano). Al meu poble de naixença, Agullent, es fa un vi de nom “Aculianus” (ull de llebre, merlot i Syrah, de “La Casa de las Vides”).
moments
“Me’l beuria amb els meus germans, en un bon dinar familiar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi…”
persones
“Amb els meus germans”
—
Per a més informació
Vicent Enric Belda http://www.llibresvalencians.com/Vicent-Enric-Belda_va_17_178_0.HTML
Cossetània Edicions http://www.cossetania.com/vi-bo-1415