cepmasdelbotó

He cuidat aquest bloc com el cep de merlot que tinc plantat no gaire encertadament en una torreta i que admiro cada dia quan pujo a estendre o regar a la terrassa de casa. Vaig començar gairebé per casualitat el febrer de 2011 i d’ençà a avui han passat moltes coses. La majoria bones. Inesperades. Algunes fabuloses, fantàstiques. He conegut gent apassionada i molt interessant i he après molt. Ho continuo fent i ho seguiré fent. Sempre. Amb cura, he anat omplint d’entrades el Vi · Moments · Persones que ara migra cap a una pàgina més càlida, més personal, com fan les orenetes. Ja ha passat el temps de poda, i sembla que tot comença a verdejar. Hi ha un moment en què els projectes comencen a veure-hi clar i sembla que és aquest. Queda encara lluny el temps del verolat i la verema, per bé que siguem al setembre i per dates escaigui.

Amb l’ajuda generosíssima de La Lleonera he construït un nou espai on aquest bloc seguirà pervivint, perquè d’històries al voltant del vi n’hi ha tantes, i de tant fabuloses, que no m’he cansat d’explicar-les ni de compartir-les, sinó al contrari. Friso per seguir-les descobrint i relatant. I així aquest bloc seguirà evolucionant ara pintat de verd, però sempre amb el color de la maduresa present, com veureu al logotip que és una obra d’art, pintada amb vi, de Marta R. Peribáñez..

Us convido a seguir viatjant amb mi i a través dels escrits per les petites grans històries que amaguen les ampolles de vi i que ens retornen sempre als orígens, a un paisatge, a unes mans… Ja ho deia Antoni Gaudí, l’arquitecte de Reus, “la naturalitat consisteix en tornar als orígens”.

M’acompanyeu? A partir d’ara, ens trobem aquí.

Cep d’El Mas del Botó, a Alforja. Sobre sòl de sauló.

vibo

Vicent Enric Belda és l’autor de “Vi bo”, el relat guanyador del 16è Premi de narrativa curta per internet que convoca anualment Tinet i acaba de publicar Cossetània Edicions. Un text abellidor i extremadament breu, com un bon glop de vi dolç.  M’adverteix mitjançant un correu electrònic que puc “corregir les fluctuacions dialectals” de l’entrevista que intercanviem per escrit i que prefereix a la trucada telefònica. En cap cas! Em nego rotundament a canviar-les, les variacions dialectals li donen riquesa, autenticitat i vitalitat al relat.

Nascut a Agullent, és professor de valencià a l’IES Estació d’Ontinyent i escriptor. Amant, però en cap cas esclau de les noves tecnologies, em descobreix amb orgull el bloc L’andana de l’estació que el primer any va arribar a les 40.000 visites. Si pogués publicar-hi “Vi bo” les multiplicaria al moment. Perquè és realment bo.

Vi bo és un conte que va nàixer de manera espontània. En el cap, tenia algunes vivències que escoltava de mon pare, del temps de la postguerra. Treballaven seguit, des de ben petits, arreplegaven fems de les cavalleries, pasturaven ramats, segaven, pelaven alls, veremaven… i feien totes les feines que podien. Després, venien altres records, quan t’enviaven a algun celler a per vi (vi humil de la meua terra, la Vall d’Albaida) i sempre en tastaves una mica, sense que es notés. Finalment, estava el repte que teníem els escolanets de l’església d’arribar al certs llocs prohibits de la sagristia, on es guardava aquell meravellós “vi bo” de consagrar, tal dolç…”. L’escrit és un recull de records personals a cavall dels anys 60 i 70, mesclats amb els de seu pare, dels anys 40. No és en cap cas el mateix estil, però a mi em recorda als secrets eclesiàstics, les prohibicions, els pecats i els embolics de faldilla que Pérez Galdós magistralment escriu a “La Regenta”. “Vi bo” fuig de fantasies i narra una història real que a ulls del mateix escriptor “potser fins i tot resulta una mica “rància” com el “vi bo” de consagrar”.

En Vicent diu que el conte no representa el seu estil, però entenc que s’hi sent còmode perquè és de la Vall d’Albaida, una terra de llarga tradició vitivinícola i el fil argumental del vi el fa jugar a casa. I parlar de vi quan ha veremant en més d’una i de dues ocasions, li resulta certament familiar: “Als catorze anys vam deixar plantat un patró perquè ens pagava la tercera part que als adults i fèiem tota la feina pesada de traginar els cabassos. Per desgràcia, en aquells temps Europa va aconsellar arrancar aquelles magnífiques vinyes. Però ara, ja fa uns anys, ens estem recuperant d’aquella barbaritat: Fontanars dels Alforins, Les Alcusses, Ontinyent i Agullent, etc. elaboren ja un vi molt digne i de prestigi”. L’entrevista per correu no permet repreguntar i em deixa interrogants oberts al voltant del ressorgir vitivinícola de la regió. Ja hi ha un altre bon motiu per visitar-la.

El vi ha acompanyat Vicent Enric Belda des de ben jove, però en el terreny literari potser no sempre: “Tinc un altre relat que té com a temàtica el vi; una anècdota real d’un oncle de la meua dona, que treballava de paleta en un mas i s’hi va beure tot sol una bóta de vi de més de quaranta litres en una setmana. Era un grandíssim amant del vi, l’oncle Vicentet, com jo mateix…”. Delerosa de llegir-lo perquè en aquesta ocasió, intueixo que el text no se’m farà tan curt.

Per l’esdevenir de l’entrevista, intueixo que el vincle emocional amb el vi és gran i l’estima a la terra també. Conceptes tots dos indissociables. Els vins han de ser honestos i això vol dir que han de recollir l’essència del terrer que els ha vist néixer. I m’agrada que en Vicent em remarqui que “en cada vi hi ha matisos únics, que evoquen records diferents, que ens uneixen al terròs, a la terra, a una terra concreta, en el sentit més físic i també més virgilià del mot”.

Una declaració de principis que arriba al final d’aquesta història, com el desenllaç de “Vi bo”, just a la darrera línea hi trobem la clau. “Si el vi dolent és bo, imagineu com deu ser el bon vi!” exclamen a la terra d’en Vicent. I dit això, afegeix: “Amb aquesta base, és estrany que probe un vi que no m’agrade, si ha estat fet d’una manera honrada, és clar…”. I la seva proposta de vins honrats i honestos és una nova invitació a viatjar a la Vall d’Albaida, per pecar millor devorar les pàgines del llibre.

vi

“Sóc de vi negre per al menjar i de conyac per a la tertúlia. Us recomane vins d’ací, de la Vall d’Albaida (Denominació València – Clariano). Al meu poble de naixença, Agullent, es fa un vi de nom “Aculianus” (ull de llebre, merlot i Syrah, de “La Casa de las Vides”).

moments

“Me’l beuria amb els meus germans, en un bon dinar familiar. Se’m fa la boca aigua de pensar-hi…”

persones  

“Amb els meus germans”

Per a més informació

Vicent Enric Belda http://www.llibresvalencians.com/Vicent-Enric-Belda_va_17_178_0.HTML

Cossetània Edicions http://www.cossetania.com/vi-bo-1415

hotelsambDO

La setmana dels vins catalans als hotels de Barcelona s’acaba. Finalitza l’activitat promocional promoguda per l’INCAVI però desitjaria que les cartes dels vins dels hotels top de Barcelona mantinguessin el compromís, com ho fan tantes altres del país sense ser top. No vaig veure la carta però m’hagués agradat fer-ho. A l’Hotel Fira de Barcelona, que és on em van convidar, vaig assistir a una de les sessions de tast. Amb un cop d’ull a l’aparador de vins del restaurant, vaig poder observar com… n’hi havia pocs, de catalans. Potser m’equivoco, em va agradar retrobar-me amb un Scala Dei de Cellers Scala Dei i no gaire cosa més. Decepció, perquè en el mateix escenari on se celebrava el tast, s’havia de celebrar que hem assolit la trista xifra que 1 de cada 3 vins servits són catalans. Però, ep! insisteixo que no vaig veure la carta…

La iniciativa d’Hotels amb DO em sembla fantàstica. I celebro que es plantegi com una descoberta dels grans i variats vins que tenim al país dins de les 11 DO’s i la DO Cava. S’ha volgut sumar vins catalans i consells bàsics i pràctics per al tast amb espais emblemàtics que no totes les butxaques poden permetre’s visitar. El Mandarin, l’Abac, l’Arts, Le Meridien, l’Omm, el Majestic… En el meu cas, l’Hotel Fira. Vam degustar 6 vins. Començant per un cava, dos blancs, un rosat i dos negres. Repertori molt encertat per a una hora i mitja de tast dirigida amb naturalitat per Carme Domingo Gustems, que treballa a la secció de Viticultura i Producció Experimental de l’INCAVI. La Carme ve de família de viticultors i va estudiar Enologia perquè eren estudis universitaris nous i específics d’un sector que ja la captivava des de petita. Més tard va ampliar coneixements en el terreny de la ciència i tecnologia d’aliments i va treballar en alguns cellers, però van ser pocs anys. Explica que té la sort de dedicar-se des de fa temps en la recerca de viticultura, una manera “de no oblidar els meus orígens”.

A Hotels amb DO vam fer decobertes certament sorprenents, perquè d’algun dels vins seleccionats en desconeixíem l’existència del celler. El tast és asseguts a taula, al restaurant de l’hotel, que té una volta catalana al sostre – intueixo que recreada – que dóna certa calidesa a l’espai. Places limitades per al tast i ganes de degustar. Parelles i grups d’amics. Obrim el repertori amb un cava, tastem dos blancs i comparem entre les garnatxes blanques de la Terra Alta i el Xarel·lo del Penedès, fem un punt i a part amb l’1/11 de Costers del Segre – m’admira el nom que recupera els contractes de la pagesia de Lleida- i finalitzem amb dues garnatxes de 2008 i 2004, de l’Empordà i la DO Montsant respectivament. Aquest darrer vi sorprèn fins i tot en el dibuix que presenta el suro. Com es pot veure a la fotografia superior reprodueix una lira. Les notes musicals celestials que sempre acompanyen quan el tast és ideal. La imatge és preciosa, però no tot sovint es reprodueix. Depèn de l’entorn i dels vins. De la companyia i les explicacions del tast.

Em va agradar la forma amb què la Carme va plantejar el tast. Estem aconseguint obrir el sector del vi a tots els qui ens hi hem aficionat i volem compartir bones estones. Deixem-nos d’exàmens, de judicis, de valoracions estrictes, de tècnica i de llenguatges complicats. Posem per davant l’hedonisme i els sentits. El vi ens agrada o no, i si encertem a trobar aromes i gustos rebuscant als calaixos de la memòria, millor! Però sinó, també. De la manera que han entrat els vins als hotels amb encant de Barcelona, anem bé. Fent-ne partícep a tothom. Preus ajustats al moment econòmic i espais agradables amb ganes de ser visitats, que conviden a la conversa i a la inspecció després del tast. Hagués estat bé poder continuar la vetllada amb els vins del repertori i un menú maridatge, ajustat en forma i preu. Idees per a properes edicions… Amb la Carme, vam passar una estona entretinguda aprenent de cava i de vi i ho va tenir clar des del principi: Va exposar les característiques de cada referència segons les notes de l’elaborador però després obligava a compartir conversa i impressions. No tot sovint coincidíem, no tot sovint ens agradaven, però sí que ens sorprenien en un sentit o en un altre i n’apreníem.

El cas és que la iniciativa dels hotels amb DO és enoturisme en estat pur a la ciutat comtal, una iniciativa pensada per al turista però perfectament vàlida per als residents a la ciutat o als turistes que ens hi hem desplaçat. Un alicient més, una manera de descobrir els actius del país, que preserva -com es va dir el dia de la presentació- els valor d’identitat, sostenibilitat i convivència de Barcelona. I jo afegiria, de tot Catalunya. Aviat, veurem com els hotels de Barcelona comencen a promocionar l’enoturisme per als seus clients. Segur que la iniciativa funcionarà ja que tenim una diversitat i riquesa de propostes que ja voldrien tenir altres territoris. No ens les acabarem mai i, per tant, posar-les en valor en sectors col·laterals és el que toca. Pendent que s’implementi, espero la propera edició dels hotels amb DO per tastar en nous espais emblemàtics. Els llocs, com les persones i els vins, tenen moltes coses a dir. Per la Carme, que guia el tast, el més important de la iniciativa és poder degustar de manera relaxada i informal. “Els tastos són presentats per professionals amb extensa experiència vitivinícola el que permet ampliar coneixements però sobretot fomentar les sensacions percebudes. És una acció formativa oportuna per a entusiastes dels vins que volen explorar les regions vitícoles catalanes amb amics i familiars i reconèixer els vins catalans”.  Mentrestant, ella, ens desvetlla les seves propostes més personals:

vi

“Un vi jove de samsó negra perquè és la varietat de les últimes vinyes en vas que amb l’avi fèiem vi a casa”

moments

“Qualsevol estona que pugui connectar amb els records: Des de les trobades amb la família i amics, a una nit, sola, davant de la lluna i el mar”

persones

“La família i els amics”

Hotels amb DO

http://www.hotelsambdo.cat

antonitolmosok

23 d’abril de 2013. 9h del matí. Concert improvisat d’Antoni Tolmos a la Universitat de Lleida. La majoria d’estudiants de magisteri als quals imparteix l’assignatura de música no fan campana. Ha corregut la veu que el professor els sorprendrà amb la deliciosa música de l’últim disc, i no defrauda. És un dia festiu i pensa que les notes de piano són una manera d’agrair l’assistència a classe. Antoni Tolmos, pianista, compositor, productor i arranjador, presenta l’àlbum més despullat de la seva sòlida carrera professional. Aquest és sens dubte el que té menys notes musicals, menys complexos, el més introspectiu, el més reflexiu, el més valent i pacient. Després de 9 discos, arriba el moment de la consolidació, de fer el pas a l’estranger, de mostrar-se fora del radi d’influència de la Lleida que sempre l’ha acollit, i bé.

Vol mostrar-se amb senzillesa, espiritual i profund alhora. I ho aconsegueix perquè l’àlbum neix en paral·lel a un procés introspectiu d’aprenentatge, formant-se com a coach i aplicant els coneixements a la seva vida professional i personal. Un procés que l’ha dut a valorar l’essència de les coses i la importància de l’actitud positiva. The new age piano album, disponible a www.newagetolmos.com, s’ha gravat a l’Air Studios de Londres i incideix en el new age, un estil amb què sempre l’han relacionat però que només ara considera que és ambaixador. Espiritualitat, esoterisme i reinterpretació de la filosofia oriental aplicades a la música.

Els temes del nou treball d’Antoni Tolmos són emotius i sincers, com el moment vital que viu, de plenitud emocional, com demostra el single Sara, -homenatge a la seva filla. Conviden a la recerca de la pau i la reflexió interior. Les notes de piano proposen  viatjar molt endins o molt enllà, cap a fora. I per aquest motiu el maridatge amb el vi de la Cooperativa Falset Marçà, Ètim Grenache 2008, esdevé una companyia tan necessària com buscada. I de la mateixa manera que el celler és present a 33 països d’arreu del món, Tolmos buscarà la seva escletxa internacional. Fins ara havien deixat a l’atzar aquesta aventura, però The New Age Piano Album arribarà a Suïssa, Itàlia… I des del minut primer, en cada concert, estarà al 100×100, sinó al 150. Això ho ha après en el coaching i es mostra apassionat quan ho explica i imagina.

La relació amb el vi no li és nova. Ve d’una terra de vins, la de Lleida, que s’inclou en la DO Costers del Segre. Comenta que li agradaria endinsar-se en el món del vi. En vol aprendre més per gaudir-ne més, tot i que de vegades – i ja li ha passat amb la música – saber-ne molt el converteix massa en jutge. “No és important la cançó, sinó l’emoció que et desperta la música” em revela. M’explica emocionat com va ser testimoni de l’abraçada de mare i filla, veïnes de casa seva a Lleida, en sentir les seves notes de piano colar-se per entre la roba estesa del pati de llums. Josep Pla deia que “el vi és inseparable de la vida” per Tolmos la música també. I reconeix que els àpats sempre s’han regat amb vi a casa seva i recorda com el pare tenia una bóta. “El vi és un nexe social” remata.

En uns dies, el 23 de novembre, a la Cooperativa Falset Marçà se’l podrà sentir en directe. Un piano presidint la sala de bótes que convidarà a resseguir el viatge de l’envelliment del vi, i assaborir-lo alhora. Li agrada escoltar el nou disc, o la música, sol. Suposem que per pensar en el futur i preparar nous reptes. El més imminent en el que ja somnia és un concert amb 50 o 60 músics a l’escenari, amb Mike Oldfield o Kitaro en directe, amb interdisciplinarietat d’imatge, so i orquestra. Recreació, l’ús del mapping, del 3D… Són idees que sobrevolen amb força al cap, mentre es prepara per afrontar la gira del darrer treball. Gravat a Londres, però sempre amb els peus a terra. “Al cap tinc les idees, però he de crear el camí per arribar”. Amb aquesta mateixa autoconfiança, proposa un maridatge amb Ètim, el vi emblemàtic del celler centenari de Falset Marçà, que s’estima els grans projectes culturals. No li és nou el maridatge, sinó que s’ha sentit molt còmode amb l’anterior, Marsika the electronic album, del seu amic i company de professió Marc Grisó.

Després del concert improvisat a la universitat, proposa als alumnes que hi han assistit que traslladin al paper les emocions sentides. De les paraules, en seleccionarà algunes per titolar els temes pendents del disc. Còmplice, company, mestre. Comprendre, col·laborar, compartir. Claus de l’èxit, a la música, a la vida…

, impregnades del so i la màgia dels Air Studios de Londres, on s’ha gravat el disc.

“The new age piano album”, disponible a www.newagetolmos.com, és el 9è treball discogràfic del pianista lleidatà. Els temes del nou treball d’Antoni Tolmos incideixen en el so “new age” amb una clara intenció emocional en la recerca de la pau i la reflexió interior. Emocions compartides amb les que desperta el tast del vi de la DO Montsant. És per aquest motiu que el projecte musical s’acompanya amb una ampolla d’Ètim Grenache 2008 de la Cooperativa Falset Marçà. El dia del concert, es podrà gaudir de música en viu i tast.

- See more at: http://www.la-cooperativa.cat/noticia-fitxa/7/concert-del-pianista-lleidata-antoni-tolmos-a-la-cooperativa-de-falset-marca#sthash.bBYc1fS4.dpuf

vi

“En aquests moments i davant d’aquest nou projecte, Ètim Grenache 2008 de la Cooperativa Falset Marçà”

moments

“Després d’un concert”

persones

“Amb música”

http://www.newagetolmos.com/

calllop edifici

cal llop antic

Va trigar en arribar però va valer la pena. Cal Llop va promoure un premi periodístic obert a reportatges sobre el Priorat que vaig tenir la sort de guanyar en la categoria de periodisme digital amb el bloc Vi-Moments-Persones. El premi em va permetre gaudir d’un cap de setmana a l’habitació 10 amb solàrium i vistes a l’espectacle de les vinyes de la DOQ. Cal Llop neix gairebé de les runes com demostren les imatges. La tenacitat i la persistència de la Cristina i el Waldo, amb moments de desesperança inclosos els ha fet arribar on són ara, l’àgora de Gratallops, el petit temple dels amants del vi, l’espai de reunió d’amics, viticultors, enòlegs i aficionats.

Arribem divendres a l’hora baixa quan la llum encara il.lumina el cep envaït d’un verd frondós. A la terrassa del davant de l’hotel és l’hora de l’Apero (l’aperitiu) com diu en Fredi Torres ànima de la vetllada a més d’un erudit del món del vi. Al seu costat Txell Pellejà de Nita. En Cros, amic de Waldo i Cristina, recent arribat de Menorca i els amfitrions de la casa. Més tard s’afegirà a la cita Alfredo Arribas i l’endemà veurem seure a la terrassa a Carles Pastrana, amb un grup d’amics.  A ningú no se li resisteix passar una bona vetllada a la llum tènue de Cal Llop. Sopem amb la Cris i el Waldo i en Cros. Garnatxa blanca de Barbarà Forès (DO Terra Alta) i Finca l’Argatà de Joan d’Anguera (DO Montsant) després. Primer gambes de Menorca, després orella de porc a la planxa i formatges variats. Exquisit com la conversa i l’acollida. I la nit segueix plàcida amb gin’s i riures i alguna confidència.

fredi torres

Dormim en una habitació acollidora que reivindica la cultura del vi amb un porró a la tauleta de nit. L’accés al darrer pis convida a passar per la biblioteca. Moltes referències conegudes del món del periodisme com el gran Juan José Millàs que ens agrada trobar i fullejar, per bé que sigui un vell conegut. Excel.lent repertori de bibliografia vitivinícola i gastronòmica, com la imatge que acompanya, del mític restaurant El Bulli, del qual en recomano l’exposició que es va estrenar a La Pedrera i ara roman a Londres.

ferran adrià

Despertar i veure com els vidres del balcó emmarquen el paisatge de costers del Priorat no té preu. Sentir el repic de campanes de l’església de Gratallops, veure els gats venir a dir bon dia, sobre les teulades i entre terrats de color terrós, respirar pau, inspirar natura, sentir la tranquil.litat desitjada i necessària.

Enfilem el dia amb un esmorzar abundant. Embotits i pa amb tomàquet, suc de taronja natural, iogurt artesà amb mel de Gratallops i cafè amb llet servit en tasses creatives com la decoració acurada de l’hotel. Tints cinematogràfics en la pintura, en la forja… I colors encesos com el blau elèctric mironià que posen nota de color al negre dels llops.

Primera parada del dia a la finca La Pujada d’en Fredi de Saó del Coster. No estava previst anar-hi però amb una proposta la nit abans ha estat ràpid decidir-nos. L’ascens al tros en el seu cotxe sempre és emocionant. Ens aturem i confirmem la seva expertesa sobre terreny, endreça la massa foliar per a una millor exposició solar, ens descobreix com les arrels es filtren entre làmines de llicorella per amarar-se d’aigua, ens comenta la seva aposta per la viticultura ecològica així com els ‘companys’ de feina amb qui llaura el tros no exempts de dificultats. Carícies que demostren el seu compromís amb animals que saben fer bé la tasca encomanada. A la visita hi és també l’Eva que s’encarrega de les visites enoturístiques. Ha estudiat a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana de Falset i afronta un important repte professional. Tindrà un gran mestre.

Tornem a Gratallops i de camí penso en els vins del Fredi que he tastat. L’S i el Terram, són vins que es mengen, t’omplen de mineralitat la boca. Aviat destaparé l’ampolla que em va regalar per l’aniversari. A Gratallops ens disposem a provar tot seguit una nova activitat que promou l’empresa ebike tours.

Gratallops-vinyes

(imatge cedida ebike tours)

Recorreguts amb bici elèctrica entre vinyes. Com diria el poeta “tan sols a peu o amb bici es pot contemplar la natura“. I jo afegiria que també sentir les aromes del Montsant, descobrir exemplars preciosos de papallona, observar vinyes en vas, emparrades, amb molta o poca massa foliar, amb o sense coberta vegetal, en coster, en terrasses, amb abundant vegetació o sense al voltant, un espectacle, un mosaic de verds en poc més de 3 quilòmetres de recorregut circular per darrere del celler d’Álvaro Palacios. Les hores següents seran per descansar, llegir i pensar, des de la piscina de Gratallops amb poquíssima afluència de convilatans per la tarda. Un paradís d’aigua. Allotjats a Cal Llop hi podem entrar gratuïtament. Abans de fer el descans, visitem fugisserament el celler Ripoll Sans, base d’operacions de l’Ebike. Comprem una ampolla d’Artai per bé que un dels seus top sigui el monovarietal d’escanya-vella, un vi blanc únic amb què es reivindica la varietat autòctona que temps enrere va rebre un nom curiós per l’efecte que produïa la pell gruixuda sobre el paladar i la gola de les àvies.

llop1

De nit a Cal Llop se celebra l’aniversari de Waldo. Hi serem amb la colla que novament reuniran, també amb Sara Dochow gran amiga de la família i promotora de Colours of Priorat. Si teniu ocasió us en recomano la lectura. Abans anem a Porrera per la carretera vella, poc més de 14 quilòmetres de distracció paisatgística passant per la també mítica Torroja del Priorat i observant les vinyes singulars del Trio Infernal a cop de vista des de la carretera.

porrera

Es presenta ‘Món Porrera‘ un recorregut emocional i sentimental pels espais viscuts, fets poema o cançó de Miquel Martí i Pol amb motiu del desè aniversari de la seva mort. Ningú no hi falta i encara menys l’amic Lluís Llach amb veu del qual se sent l’àudio-guia que acompanya la ruta. La promouen els allotjaments rurals de Porrera i esdevé un nou motiu de visita i descoberta al Priorat. La presentació convida a fer aviat el recorregut per la Porrera de Llach i Martí i Pol, mentre l’acte es clou amb el concert d’una coral de gospel que musica alguns dels més coneguts poemes.

sara dochow

De retorn a Gratallops la taula ja és parada i els comensals a punt per celebrar l’aniversari. L’apero com diria en Fredi Torres comença amb un grand cru (veure fotografia dels taps de suro) i acaba amb Moet Chandon. El repertori és interessant i gira al voltant de tres màgnums, Terram, Trossos i Nita i altres joies vitivinícoles. Intueixo que és el regal per al Waldo més enllà de la companyia, els riures i la conversa que s’allarga entre sons de guitarra i l’ukelele de la Sara Dochow que sona de meravella sobretot quan la veu l’acompanya en la seva tímida aventura musical. La veritat és que tots els vins, caves i champagnes tenen gust a glòria però s’aprecien sobretot els dels dos elaboradors amb qui compartim taula, en Fredi i la Txell.

llop13

Tenim curiositat per saber què van donar les respectives anyades 2007 i 2008 i alhora saber que s’espera per aquesta campanya en què estem immersos. La nit celebrarà com a 4 o 5 vegades l’aniversari de Waldo amb brindis i felicitacions merescudes que accepta entre retrets irònics. El sopar preparat per la Montse, cuinera de Cal Llop, és deliciós. Un porcellet que es desfà a la boca amb el suquet tan autèntic que ha guisat per acompanyar-lo. I mentre assaborim i celebrem, passen les hores, i passen massa ràpid.

terra
L’endemà ens llevem d’hora però a la 10 de Cal Llop s’hi està molt bé. El sol penetra ja per la finestra i ens convida a sortir a veure els costers imponents que tenim just davant. La vida desperta tranquil·la entre miolades de gats que visiten teulades. Ve de gust quedar-se al terrat contemplant tot i res, els colors de la vida rural, el repic del campanar, i continuar el somni a les dues gandules que el presideixen, però tenim visita a La Cartoixa d’Escaladei i abans ens espera un segon gran esmorzar al restaurant de Cal Llop. No cal tenir gana, només delit. Fruita, embotit, pa amb tomàquet, iogurt natural, mel de Gratallops… Delícies que s’encavalguen després del suc de taronja natural.

cartoixa d'escaladei

Deixem Cal Llop després de passar pel bar un dels espais més artístics de la casa que exalta la decoració cinematogràfica i que fa més difícil encara el comiat. Allà hi ha la Maria i la Cristina que encara té l’esmorzar a les mans, fa més de mitja hora que intenta cruspir-se’l, però de tant servir als altres, encara l’aguanta a les mans. Seguim conversant de l’experiència fantàstica que hem tingut, ens han acollit a casa com intueixo que fan amb tots els clients que s’obren i es deixen acollir. Com a amics. Recullo el segon premi en forma de vi que divendres ja em va ensenyar la Cristina i el carrego al cotxe delicadament. És ple de vinassos i em fa respecte tant el que hi ha dins com la caixa de fusta que els guarda. Penso quan serà el moment d’obrir-los i tinc clar que serà amb molt bons amics, i d’aquests n’hi ha ben pocs.

time cal llop

Abans de l’adéu, la Cristina recorda els orígens del seu projecte al Priorat que no van ser fàcils ni exempts de dificultats. Alçar una casa pràcticament en runes llevat de l’estructura, els va portar pel camí del martiri i malgrat tot penso que ara tenen la recompensa per no haver abandonat mai. És el segon cop que ens allotjàvem a Cal Llop i tinc clar que hi tornarem, és un lloc en què un no té temps per avorrir-se, com reivindica la filosofia irlandesa.

A Escaladei ens endinsem en el misticisme del Priorat. És el bressol, l’origen de la cultura del vi prioratina que els monjos cartoixans van arrelar-hi a partir del segle XII. Des d’aleshores aquesta terra difícil d’on és característica la llicorella no ha fet més que donar bons fruits. A la Cartoixa contractem una visita guiada, la millor manera per endinsar-se en l’esplendor de l’ordre eclesiàstica que va tenir com a prioritat el culte a Déu, el recolliment i el cultiu de la vinya. En totes les seves estances es fa evident aquesta dedicació i durant la visita es comprèn el seu mode de vida auster i intramurs. Recent restaurat el claustre menor amb la font d’aigua blava al mig i el refetor, la visita resulta ara imprescindible. Com les dependències personals dels monjos que per primera vegada visito. Austeres, que conviden poc més que a la reflexió. Únicament els brots del jardí distreien la vista. La Cartoixa embelleix així que passa el temps i necessita de noves intervencions encara, per veure l’esplendor de l’Església per exemple. Esperem que arribin encara que a compta gotes perquè el passeig sigui complert sense necessitat de maquetes.

escala escaladei

El passeig per La Cartoixa amb guia permet comprendre la seva importància. És el monument històric més visitat de la comarca, encara que el punt de partida o final sigui el vi. Qualsevol amant de la història de la comarca o de la cultura hi trobarà elements de contemplació i/o reflexió. És visita obligada com també Poboleda a pocs quilòmetres, un dels pobles amb més cellers per quilòmetre quadrat, exponent de com mantenir les tradicions, com la festa de la verema prevista pel 14 de setembre.

El cap de setmana acaba a Gratallops. La piscina convida a submergir-s’hi de nou. I la calor es fa insuportable. El camí vell d’Escaladei a Gratallops és un trajecte perfecte per acalorar-se però sobretot per deixar volar la imaginació i posar a prova els 5 sentits. No igualarà mai l’estimada Porrera-Falset, la millor carretera del Priorat potser perquè l’he fet moltes vegades i cada cop la trobo més sorprenent. Les corbes, les vistes, les vinyes, la postal de Porrera, les figueres… A cada cop de volant un sospir.

premi cal llop

El Priorat és per viure’l a càmera lenta i amb respiració profunda. I així el sentiré jo quan des de casa tasti aquestes meravelles del premi… Costa veure les anyades? És part de la màgia…

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 5.597 other followers