René Barbier/ Clos Mogador (DOQ Priorat)

La cultura i la sensibilitat del Priorat no l’ha trobat en cap altra regió vitivinícola del món. René Barbier es mostra sincer per justificar el seu arrelament a una terra que estima i amb la qual connecta. La natura és el seu hàbitat natural i no s’imagina cap altre escenari que no sigui un entorn de vinya amb sòls de licorella, com el que el desperta cada matí al Priorat. A René Barbier el caracteritzen la seva humilitat i transparència. Sota l’aspecte reflexiu i pausat, s’hi amaga una ment privilegiada de l’enologia que des de Clos Mogador ha elaborat els vins més preuats de la comarca, tant a la DOQ Priorat com a la DO Montsant. Vins que “se serveixen als millors restaurants de França”, explica amb orgull. Reconeix que ningú no ho hauria dit mai quan “el Priorat era un diamant en brut. Sempre ha tingut prestigi però ara és com fer l’amor delicadament amb una dona“.

Quan va arribar al Priorat, en René ja sabia que el sòl era excepcional. “Ho teníem tot i res“. Va dedicar-se a no fer soroll i a fer vi, i van pactar les condicions i bases del preu del raïm, sota una premisa que ho diu tot: “el preu del vi és el preu de la dignitat del pagès“. Per ressucitar la regió, van contactar amb els grans sommeliers del món perquè descobrissin el resultat d’un sòl, d’un clima, d’unes varietats i d’un procés d’elaboració molt metòdic que abraça cada vegada més la biodiversitat. I així comença el ressorgiment del Priorat i les primeres puntuacions destacades de Robert Parker, després que el 1989 sortís al mercat el primer vi del celler. Recorda nostàlgic que el duia en caixes personalment al restaurant de Ferran Adrià, a elBulli. Hi anava en cotxe. En René matisa que abans, però, ja hi havia bons vins i ben fets a la comarca, declarant-se amant del vi del Cecilio de Gratallops.

El Priorat ven més vi amb la crisi, i el mercat intern a Catalunya ha augmentat força en els últims temps”, explica en René. Creu que aquests moments de dificultat econòmica faran gran el Priorat, perquè qui no hi creu i qui hi ha anat per negoci, ha acabat abandonant la comarca i la vinya. Explica que són l’únic celler que no ha abaixat el llistó ni reduït el preu dels vins perquè saben que molts els tenen com a termòmetre de l’economia a la comarca i n’han de donar exemple. Són fins el moment l’únic celler de tot Catalunya amb un vi de finca, el Clos Mogador. Mantenir els estàndards de qualitat és per a ell un reconeixement i un respecte envers el país, alhora. Creu a ulls clucs que la cura del terroir i del clos el responsabilitzen enormement.

No es considera en cap cas un mestre, sinó que declara “haver contaminat la meva estima pel Priorat i la passió per la comarca” a moltes persones, a l’Álvaro Palacios especialment -a qui considera un germà petit. Creu que el futur que li espera a aquesta terra és “genial”. De fet, revela que quan les coses rutllaven va creure que el Priorat estava en perill perquè hi havia gent que hi anava a fer negoci, “però ara hem tornat al que érem, un projecte il·lusionant“. Els cellers més petits, amb menys estructura, aguanten bé la crisi i si aguantem plegats “el futur del Priorat quedarà superconsolidat, amb amb prestigi i solidesa”. “Si alguna cosa he aportat aquí és la bogeria del 68, la llibertat. Això és més important que tots els diners del món“, comenta.

El seu missatge és, malgrat el moment, terriblement optimista i reitera que el Priorat “té tots els ingredients per ser feliç perquè ningú no l’ha contaminat, la crisi ha fet foragitar els que se’n volien lucrar” i l’emociona parlar dels seus vins, que són revolucionaris en moltes coses, sense condicionaments científics. “L’I+D hi ha de ser però cal deixar fer també a la natura que tingui la seva llibertat, la riquesa de la biodiversitat i l’autogestió de la vinya. De tot això en resulta una molt bona fruita”. I justament això és el que després l’emociona trobar a la copa de vi. “Faig el vi que puc fer i jo sóc el primer sorprès, tinc els experts d’I+D més grans del món, però cada any quedo acollonit del que em surt”.

En René, malgrat la seva expertesa i reconeixement internacional, reitera que “la perfecció no existeix, l’èxit és la complementarietat i l’equilibri“. I ho explica per referir-se al conjunt d’enòlegs i viticultors que han posat el Priorat al món. “Cadascú aporta la seva “sensibilitat”, li van dir un dia, i li va quedar gravat. En René deixa clar que “la il·lusió d’un vi mai no es podrà comprar, la felicitat és participar-hi“. “L’ampolla transmet, emociona, perquè cadascú hi posa a dins la seva intimitat”, i ho comenta mentre parla d’Àlvaro Palacios i els seus vins.

Enamorat del costat emocional del vi i sense deixar de ser un aventurer, en René reclama que “els meus fills em facin fora!“. “Considero que el meu projecte ja és totalment seu i m’agradarà marxar sense fer soroll, però encara quan em sol·liciten, corro. M’agradaria tenir temps per escriure, tinc coses a explicar des del punt de vista autodidàctic, em “revolucionen moltes coses i a vegades el vi m’empresona“. Vol llegar i donar continuïtat a la seva gent i es declara poc amant de les entrevistes perquè no vol protagonismes, però sí que considera fonamental contribuir a divulgar la cultura del vi al Priorat, com fa de forma magistral en la darrera entrevista que li hem sentit a Catalunya Ràdio. Un treballador admirable que té conversa per hores, tantes com es pot estar assaborint un dels vins que recomana:

vi

“Un vi que em va sorprendre moltíssim va ser l’anyada 1974 d’Scala Dei, és una passada. Em va obrir els ulls del que es podia fer en aquest territori. Un treball fantàstic, increïble i al·lucinant. Va ser una gran descoberta del potencial d’aquesta terra, del Priorat”.

moments

(no parlem de moments, sinó de vins i persones)

persones

“El tornaria a prendre amb tota aquella gent amb qui hem treballat plegats en el món del vi. No seria el vi que tastaria amb la familia, els fills. Aquest seria diferent, un Chateau Clos La Magdelaine de St. Emillion pel treball que fan de la biodiversitat, la transparència, el terroir, la humilitat. És un vi econòmic però emocional”.

Camí Manyetes, s/n
Gratallops 43737
7 comments
  1. L’autenticitat i humilitat d’aquest home són admirables. Vaig sentir l’entrevista de la ràdio, i la modèstia com parla, les coses que explicava,… vaig quedar impressionat.
    Ens calen més persones com ell🙂
    Salut! Daniel

  2. Pep T.M said:

    Quin gran personatge el René, vaig escoltar l’entrevista també, el podries sentir durant hores i hores…Interessant també el programa que li van dedicar a Clau de Vi.

    Dóna gust llegir-te!!!

    Salut i gràcies!

    • vi·moments·persones said:

      gràcies Pep! els teus comentaris són sempre reconfortants😉
      l’entrevista a catràdio és per passar-s’hi hores, amb copa de vi a la mà…
      bon dissabte!

  3. Gali said:

    El vi és pur sentiment, emocions envoltades per un líquid que les transmet,… i exactament, això és el que és en Rene. No he tingut l’oportunitat de coneixe’l, però sempre que l’he escoltat en un o altra mitjà quedés encissat per les seves paraules. Quines ganes que tinc que comenci a escriure…

    Felicitats Ruth pel premi – millor bloc de vi -. Estàs fent una feina fantàstica!

  4. Estic d’acord amb vosaltres, el René és un pou d’amabilitat i saviesa, que encisa, emociona, fa reflexionar… Seria fantàstic també llegir-lo! A veure si s’anima… I gràcies per participar en el bloc i per la felicitació, el vostre també és de premi. A veure si coincidim, una abraçada😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: